Flying free

Foto: Sala Beckett

Just let your mind be free.

Ara que tornem al teatre, ens sorprèn una nova frontera que separa ambdós costats de la quarta paret: els actors no duen mascareta, que és una manera fina de dir que nosaltres la portem. Parlem d’Els ocells, una peça que La Calòrica, companyia resident a la Sala Beckett, va adaptar el 2019 la comèdia original d’Aristòfanes, i ara la sala ha reprogramat i podeu veure fins al 10 de gener.

A l’Atenes d’Aristòfanes era també la màscara l’encarregada de separar el món fictici del món representat, mentre potenciava funcionalment allò que s’exigia de l’actor: expressió i veu. Les nostres incideixen inversament en la nostra condició d’espectadors, deixant enlaire poc més que els òrgans que ens són exigits: ulls i orelles. Els actors, mentrestant, exhibeixen impúdicament la boca, encarant una audiència inevitablement inexpressiva i esperant que traspassi la mascareta un riure que els recordi que som aquí, a l’altra banda. El seu món és ja un altre. I això és, de nou, una manera fina dir que el nostre món és ja un altre.

L’obra que presenta La Calòrica pren la mateixa estructura que l’original, on Aristòfanes ja capgirà la democràcia atenenca quan aquesta comptava tan sols mig segle de vida, construint una comèdia en què Phisteterus, un home ric de mitjana edat, fuig de l’assetjament estatal i convenç els ocells per construir una ciutat als núvols. Es tracta d’una adaptació arriscada, ja que si a ningú sorprèn l’eterna vigència de les tragèdies, més complexa és la lluita que lliura la comèdia amb el temps. Malgrat això, La Calòrica, que sorgí el 2010 en plena crisis disposada a desafiar-ho tot, demostra ser una experta en crear comèdies, seguint la línia de la seva primera tragicomèdia sobre Isabel I o la seva Nau dels bojos, i no admet dubtes en l’encert d’assistir a Els ocells.

L’obra, que no coneix pudor ni correcció, erigeix una paròdia constant i dispara contra tot. Tant és així que l’acció s’inicia quan una parella de fugitius neoliberals dispara a un puput creient que és un pollastre per, tot seguit, explicar que fugen perquè han disparat, també per error, a la Democràcia. “Pisteter”, convertit aquí en un empresari capitalista, coacciona els ocells per dur a terme el seu projecte a través d’un discurs manipulador i populista que divideix l’espècie i hi introdueix matisos feixistes, classistes, patriarcals i homòfobs que abans les aus no coneixien.

“Jo no veig coloms ni cotorres, només ocells”, afirma Pisteter mentre construeix un sistema de govern que designa ocells de primera i ocells de segona. Si hi reconeixeu un o altre discurs polític, pot ser una projecció vostra o una evidència que la vella Europa reprodueix, al llarg de tots els temps i espais, un patró fàcilment aplicable a qualsevol dels règims que ens governen avui dia: el de l’Home tergiversant qualsevol principi moral i convertint la utopia, una vegada més, en distopia.

Una adaptació lliure capaç de mantenir una constant metàfora política sense deixar de ser divertida en l’acció mateixa, que l’encerta perquè no supedita la tensió i força còmica a la mera referència política. És una actitud que funciona per la consciència d’un gest que, malgrat tot, aspira sempre a ser global i defuig la referència fàcil al context immediat.

Assistim de nou al teatre i el seu món, el d’Els ocells, és ja un altre. Ha canviat el teatre? Qui sap. El que està clar és que una mateixa obra, representada abans i després de la pandèmia, genera quelcom diferent, i si algun objectiu assoleix aquesta adaptació, ara més que mai, és el de satisfer alhora la necessitat de catarsi còmica i la d’una bona rave.

Els ocells, a la Sala Beckett.

Fins al 10 de gener del 2021.
De dimarts a dissabte a les 20:00.
Diumenge a les 18:30.
(No hi ha funció els dies 24 i 31 de desembre i 5 de gener).
Durada: 1 hora i 30 minuts.
Dramatúrgia: Joan Yago.
Direcció: Israel Solà.
Repartiment: Pep Ambròs, Xavi Francés, Aitor Galisteo-Rocher i Esther López.