Una cosa és com ens valorem nosaltres, i una altra, com voldríem que ens valoressin els altres. Aquesta xerrada TED, escrita per l’educador David Dunning, analitza la percepció, inflada o desinflada, que tenim del que som.
1. Ets tan bo com creus que ets? Com de bo ets a l’hora d’administrar els diners? I per llegir les emocions de la gent? Com de sa ets si et compares amb els qui coneixes? En gramàtica ets millor que la mitjana?
2. Saber com de competents som i quines són les nostres habilitats en relació amb les dels altres és més que un impuls d’autoestima. Ens ajuda a esbrinar quan podem seguir amb les nostres decisions i instints i quan necessitem, en canvi, demanar consell.
3. La recerca psicològica suggereix que no som gaire bons per autoavaluar-nos amb precisió. De fet, sovint sobrevalorem les nostres habilitats. Els investigadors tenen un nom per aquest fenomen: l’efecte Dunning-Kruger. Aquest efecte explica per què més de cent estudis han demostrat que les persones mostren una superioritat il·lusòria. Ens jutgem a nosaltres mateixos com a millors que els altres en un grau que infringeix les lleis de les matemàtiques.
4. En un estudi el 88% dels conductors americans van dir que tenien les habilitats de conducció per sobre de la mitjana.
5. De mitjana, les persones solen valorar-se millor que la majoria en disciplines que van de la salut, a les habilitats de lideratge, l’ètica i altres. El que és particularment interessant és que els qui tenen menys habilitat sovint són els més propensos a sobrevalorar les seves habilitats.
6. Les persones comprovadament fluixes en raonament lògic, gramàtica, coneixements financers, matemàtiques, intel·ligència emocional, fent proves mèdiques al laboratori i en escacs, tendeixen a qualificar la seva expertesa gairebé tan favorablement com els experts.
7. Qui és més vulnerable en aquest deliri? Tristament, tots, perquè tots tenim incompetències que no reconeixem. Però, per què? Quan els psicòlegs Dunning i Kruger el 1999 van descobrir aquest efecte, van argumentar que els qui tenen una manca de coneixement i d’habilitats en àrees particulars pateixen una doble maledicció.
8. Primer, cometen errors i arriben a decisions pobres. Però segon, aquestes mateixes llacunes també els impedeixen que captin els seus errors. És a dir, al qui té un rendiment pobre li falta l’experiència necessària per reconèixer com de malament ho fa.
9. L’efecte Dunning-Kruger no és que l’ego ens amagui les nostres febleses. Les persones, en general, admeten les seves mancances quan les veuen. En un estudi, els estudiants que van fer malament un qüestionari de lògica i després van fer un minicurs de lògica, estaven força disposats a qualificar d’horribles les seves actuacions inicials.
10. Les persones amb una moderada quantitat d’experiència o d’expertesa sovint tenen menys confiança en les seves habilitats. Saben prou per saber que hi ha moltes coses que no saben.
11. Per altra banda, els experts solen ser conscients del que saben. Però sovint cometen un error diferent: suposen que tots els altres també en saben. El resultat és que les persones, siguin ineptes o altament qualificades, sovint queden atrapades en una bombolla d’autopercepció inexacta.
12. Quan no són experts, no poden veure les seves errades. Quan són excepcionalment competents, no perceben com d’inusuals són les seves habilitats.
13. Si l’efecte Dunning-Kruger és invisible per als qui l’experimenten, què pots fer per descobrir com de bo ets en diverses coses? Primer, demana comentaris d’altres persones i tingue’ls en compte encara que siguin difícils d’escoltar. Segon, i més important, segueix aprenent. Com més aprenem, menys possible és que tinguem forats invisibles en la nostra competència.
14. Potser tot es redueix a aquell vell proverbi: “Quan discuteixis amb un ximple, primer assegura’t que l’altra persona no estigui fent el mateix.”
Foto: Nevit Dilmen
6
0
