Foto: Margalida Amengual / ACN


Diu Isaki Lacuesta (Girona, 1975) que l’argument en clau de comèdia negra de Murieron por encima de sus posibilidades –cinc persones que, arrossegades per la desesperació i els problemes econòmics, segresten i torturen un alt executiu d’una entitat bancària per acabar amb la crisi– el va trobar al carrer en converses amb amics i coneguts. “Gent absolutament civilitzada i intel·ligent que t’argumenten i et raonen que el seu desig més immediat és disparar contra banquers. Vaig pensar que allò s’havia de traslladar a la pantalla, perquè és l’esperit del moment”. I ho explica mentre ensenya amb il·lusió de nen gran al seu ordinador portàtil les primeres imatges muntades de la pel·lícula, tot just sortides del forn, que es troba en fase de postproducció. Fem l’entrevista un matí primaveral al menjador de casa seva, a Girona, amb vistes al casc antic, mentre esmorzem te, cafè i xocolata, amb música clàssica de fons. De tant en tant s’afegeix a la conversa el somriure lluminós de la seva filla de set mesos.
Defineixes Murieron por encima de sus posibilidades com una “comèdia berlanguiana punk”. Què vols dir?
He pensat molt en l’esperit d’en Berlanga. He volgut fer un retrat del moment que vivim, amb un esperpento, que és la millor manera de plasmar l’Espanya actual. Berlanga ho va saber fer magistralment. Bienvenido Mr. Marshall t’explica millor la vida i la realitat d’aquella època que els diaris, que estaven controlats per la censura. Jo he intentat fer una cosa semblant, reflectir l’esperit dels temps que ens ha tocat viure.
I el “punk”?
De fet no calia, perquè Berlanga ja era molt punk, però és una manera de dir que està connectada amb la realitat. I també de fer referència a l’Albert Pla, que és protagonista, soci i inspiració de la pel·lícula.
Servirà com a catarsi per a l’espectador?
Sí que aspiro que faci d’alguna manera aquesta funció, perquè és cert que a l’ambient es respira el desig que els culpables de la crisi paguin per les seves accions.
Un fet que encara no hem vist a la realitat.
Evidentment això no ha passat. L’únic condemnat pel cas Blesa es el jutge. De fet, la majoria dels grans especuladors han estat premiats per la seva feina.
Ens mereixem els polítics que tenim?
Malauradament, tota aquesta situació que estem patint no és culpa només dels polítics sinó també de la societat. Si hi ha corrupció és perquè la societat la permet, els polítics corruptes són un mirall deformat del que som nosaltres. Qualsevol fill de veí el que vol és pagar menys impostos, i si pot cobrar en negre, millor. Si la classe política no dóna prou valor a la cultura també és perquè la societat l’hi permet.
Durant la teva carrera t’has mogut entre la ficció i la realitat. La barrera que les separa és encara més difícil de distingir en els temps actuals?
L’Albert Pla ja ho diu a l’espectacle Manifestació : “Tot és mentida, quina por, però el pitjor és que tot és veritat”. A mi m’interessa que l’espectador es pregunti què es ficció i què es realitat i que ho distingeixi. Una mica al contrari del que fan els diaris i els polítics: fer servir les lleis de construcció de versemblança per amagar falsedats.
Al Festival de Cinema d’Autor de Barcelona (del 25 d’abril al 4 de maig) presentes com a productor Sobre la marxa , dirigida pel debutant Jordi Morató. Què et va atraure del projecte per produir-lo?
Es una pel·lícula que envejo i que m’hauria agradat dirigir a mi. Explica la història d’un home que es construeix una petita selva aquí al costat, a l’Argelaguer, i hi viu com un petit Tarzán. Té aquest punt de somni, d’intentar fer realitat allò que imagines. En el fons és el mateix que fem quan fem i veiem pel·lis: intentar viure coses que no podríem viure d’una altra manera.
És aquest el motor de la teva feina?
Hi ha una part important d’això. Potser és la part més addictiva de la professió: la intensitat dels rodatges. Moments d’extrema alegria i alhora preocupació. Això crea molta addicció.
Ser creador en aquests moments tan complicats per al sector de la cultura és un acte de resistència?
Jo ho veig més com un acte de necessitat. És el que necessito per ser feliç.
El rodatge de Murieron… no ha estat gens fàcil.
Fa només uns mesos amb l’equip encara patíem: la pel·lícula podia quedar-se a mitges, per falta de finançament. Dèiem que el títol seria sobre nosaltres: “Rodaron por encima de sus posibilidades”.
Has optat per una fórmula gens convencional per finançar-te.
L’objectiu és sempre continuar treballant. Si no podem fer-ho d’una manera, ho farem d’una altra. Com que volia que la pel·lícula connectés amb la realitat del moment i que el procés anés ràpid, i sabia que per la via convencional de les subvencions i les televisions era complicat, vaig decidir muntar una cooperativa, llançar-nos a la piscina, començar a rodar i buscar finançament mentre rodàvem. L’equip tècnic i artístic no cobrarem fins que no arribin els beneficis.
Com has convençut actors de primera fila com Coronado, Sacristán, Carmen Machi, Sergi López o Eduard Fernández per participar en el projecte, tenint en compte que de moment no han cobrat?
Suposo que perquè creien que la pel·lícula mereixia la pena i pensaven el mateix que jo: hem de continuar treballant. No podem parar.
Murieron… té una vocació més comercial que la resta de les teves pel·lícules. Sempre has treballat de manera molt lliure. Mai no t’has sentit condicionat per la taquilla?
Sí que he pensat en l’espectador, però no a tenir un gran èxit comercial. Entre d’altres coses, perquè sé que els pressupostos en què em moc no permeten una gran campanya publicitària, que ara mateix és el que fa que un espectador vagi al cinema. Moltes vegades penso que si es promocionés una pel·lícula de Benning amb la mateixa intensitat que Batman , tindríem sorpreses molt rares.
Per què no es fa?
Per una qüestió comprensible de conservadorisme comercial, per intentar minimitzar el risc econòmic, especialment ara que els ingressos al cinema són tan complicats. El problema és que hi ha el perill que amb aquest bucle en què han entrat vagin cap a la ruïna més absoluta, com ja està passant.
El conservadorisme en cinema és, doncs, contraproduent?
La fórmula de l’èxit ningú sap quina és. Tothom ho explica de puta mare a posteriori. Una definició d’economista diu que és qui t’explicarà demà per què no va funcionar el que havia predit abans-d’ahir. Amb el cinema passa una mica el mateix. Hi ha èxits de taquilla que ningú no s’espera, com ara Misterios de Lisboa d’en Raúl Ruiz. Encara és un misteri saber per què una pel·lícula de cop i volta connecta amb l’espectador i altres no.
El cinema d’autor no està necessàriament contraposat al cinema comercial.
No m’agraden les dicotomies i les confrontacions perquè són falses. Quan s’estableixen fronteres com aquestes i les excepcions són tan nombroses, vol dir que no funciona com a llei. Si et pares a mirar un guió de Tarantino, és l’exemple que qualsevol comissió et tombaria. Li diria que les seqüències són massa llargues. Si no fos perquè és Tarantino, mai no li comprarien pel·lis.
Hi ha qui t’inclou dintre de l’anomenat el otro cine español , que fa referència a un moviment de cineastes joves que treballen al marge de la indústria. Te’n sents part?
No. Tota la vida hi ha hagut autors com Gonzalo Suárez, Joaquim Jordà o Zulueta que han fet el que els ha donat la gana sense necessitat de separar-los de la resta. A mi com a cineasta m’agradaria fer pel·lis molt grosses amb 50 milions d’euros com Lo imposible i al dia següent estar gravant amb la meva càmera domèstica i dos amics. Igual que com a espectador un dia m’agrada veure una pel·li d’Almodóvar i l’altre, una d’Andrés Duque.

Foto: Rubén H. Vivancos


UN CINEASTA PERSONAL I AMB MISTERI

Isaki Lacuesta (Girona, 1975) va iniciar la seva carrera cinematogràfica ara fa dotze anys amb Cravan vs Cravan, que va ser reconeguda per la crítica com la millor òpera prima de l’any amb el Premi Sant Jordi RNE 2002, i que presentava ja els trets que han definit la resta de la seva obra: un cinema intel·ligent, personal, ple de misteri, on res no és mai el que sembla, que interpel·la un espectador actiu per ajudar a resoldre les claus dels arguments i el convida a qüestionar les fronteres sovint difuses entre realitat i ficció.

El 2011 va guanyar la Concha de Oro al Festival de Sant Sebastià per ‘Los Pasos Dobles’, fascinant viatge d’exploració sobre el sentit de l’art que reconstrueix les passes de l’excèntric pintor François Augiéras pel desert afric, on va deixar un fresc de pintures en un refugi militar enterrat sota la sorra. Va sorgir del documental ‘El cuaderno de barro’, també realitzat per Lacuesta que descobreix els secrets del taller africà d’en Miquel Barceló. El cineasta és també professor a la Universitat Pompeu Fabra i dirigeix juntament amb la guionista Isa Campo la productora La Termita Films.

Comentaris

  1. Icona del comentari de: pep armengol a abril 01, 2014 | 15:42
    pep armengol abril 01, 2014 | 15:42
    comparteixo -i valgui la recoñundància- l'esperit de l'entrevista i els arguments del Isaki. Bon trebal, com sempre Mónica i els millors dessitjos per a "Murieron..." que l'afecció ja tenim ganes de poder veure al cinema.
  2. Icona del comentari de: Anònim a abril 05, 2014 | 20:45
    Anònim abril 05, 2014 | 20:45
    ha esdevingut la imatge més clara de la decadència i caducitat del sistema polític espanyol. I que ja fa massa segles que dura.

Nou comentari

El piano

Comparteix

Moonlight Shadow

I stay, I pray / See you in heaven one day
Comparteix

Delirio de grandeza

Espero con el tiempo justiciero / que retornes buscando una ilusión de amor
Comparteix

Raindrops Keep Fallin’ on My Head

I'm never gonna stop the rain by complaining
Comparteix

Could You Be Loved

We've got a mind of our own/ So go to hell if what you're thinking is not right

Passadís

Comparteix

El silenci dibuixat

14 dibuixos plens de força, misteri i profunditat
Comparteix

Glups!

14 dibuixos d'Andrea Zayas que mostren el món sense embuts dels infants
Comparteix

La llum dibuixada

14 il·lustracions on la vida s'imagina a través de finestres il·luminades
Giorgio Morandi. Natura morta, 1953-1954 © Giorgio Morandi, VEGAP, Madrid, 2021
Comparteix

Giorgio Morandi, la ressonància infinita

La Pedrera fa un recorregut retrospectiu per l'obra del pintor i gravador italià

Comparteix