Foto: A Contracorriente Films


Qui diu que per ser feliços hem d’encaixar en els motlles estàndards? La bona filosofia ens assenyala la direcció contrària: és millor triar ser un mateix. I l’actriu catalana Leticia Dolera (Barcelona, 1981) ens ho recorda en aquesta primera pel·lícula que signa com a directora: la lluminosa i colorista faula Requisits per ser una persona normal, que arriba a les sales de cinema després d’una magnífica acollida al festival de Màlaga, on va aconseguir tres Bisnagues: al millor guió novell, fotografia i muntatge.

L’adorable protagonista María de las Montañas (encarnada per la mateixa Dolera), farta de ser etiquetada al llarg de la seva vida com a una friqui, es proposa ser una persona normal. Pretén aconseguir el que ella estableix com els set requisits de la normalitat: feina, casa, parella, vida social, aficions, vida familiar i ser feliç. No serà senzill, això per descomptat, i a més, al llarg del camí apareixeran companys de viatge, uns esplèndids Manuel Burgue, Jordi Llodrà, Miki Esparbé i Alexandra Jiménez, que li faran veure que la somniada meta podria no ser tan de color rosa com aparentment semblava.

Requisits per ser una persona normal té el deliciós to naïf i fresc de les millors comèdies indies americanes –agradarà als fans de Juno, Pequeña Miss Sunshine o 500 días juntos– i altres ingredients molt personals, directament lligats a la vida de Leticia Dolera. L’actriu, guionista i directora els desgrana mentre menja una xocolatina, en aquesta entrevista, realitzada a la sala A dels cinemes Verdi Park.


Ets una persona normal?

No (rialla); i crec que cap persona ho és. És el més maco de l’ésser humà, que tots som únics, diferents. Tots tenim maneres particulars d’entendre la vida i el món, i això és el que ens fa macos. Aquesta és la bellesa de l’esser humà.

Madurar, doncs, és desprendre’s de la fantasia que la nostra vida pot arribar a ser perfecta?

Crec que sí. En la imperfecció es troba la bellesa. La vida no és una cosa lineal que sempre va bé. Està plena de canvis de ritme. I la manera d’afrontar aquests canvis de ritme et fa ser qui ets. I cadascú té la seva.

L’has trobada, la teva?

De vegades sento que sí, i altres vegades dic: ui, que em torno a perdre. Crec que per aquest motiu he fet la pel·li, per no oblidar-me’n. És una mena de conte sobre la recerca de la felicitat que m’he escrit per tenir-lo present. Quan senti desitjos de ser una persona diferent, o m’obsessioni massa per agradar als altres i encaixar millor, em posaré la pel·li i recordaré que he de ser lliure, jo mateixa.

T’ha passat sovint que t’has trobat fora de lloc?

Sí, i tant, un munt de vegades. M’ha passat a l’escola, on em marginaven perquè era l’empollona de la classe, i a la feina: a rodatges, estrenes, sopars, i a alguna gala dels Goya. Crec que tothom ho ha sentit alguna vegada a la vida, i per això la gent connecta amb la pel·li, i l’entén, perquè es un sentiment universal.

A la pel·lícula també veiem un retrat generacional dels joves que ens trobem a la trentena, que pensàvem que ho tindríem tot solucionat a aquesta edat i no ha estat així.

Vam créixer en una bombolla on semblava que una carrera i un màster eren ja la garantia de per vida. Hem descobert que no és així, que hem de continuar buscant i lluitant per trobar el nostre lloc al món. I el que vol explicar la pel·li és que aquesta generació tenim l’energia per fer-ho i per tirar endavant. No pretén ser una pel·li depriment sinó positiva. Sí que retrata aquest moment social que vivim, perquè trobo que està be que el cine reflecteixi la realitat, però tractat des de la positivitat, l’optimisme i l’humor.

Vivim en una societat massa obsessionada amb l’èxit?

Sí, amb un tipus d’èxit. Un concepte que té a veure amb tenir un tipus de físic, un tipus de parella i una feina que et doni molts diners, quan en realitat aquest no és el concepte d’èxit que funciona a tothom. Existeix un altre tipus d’èxit que és mirar endins, saber qui ets, i saber què et fa feliç.

Les dones estem fins i tot més pressionades en aquesta societat?

Jo diria que sí. A mi em fa gràcia el concepte aquest de superwoman, que vol dir anar de cul per intentar ser perfecta a casa, amb la família, a la feina i a la vida social. Se’ns demana una perfecció, quan en realitat la imperfecció és el que ens fa autèntics, ens fa humans.

Trobo que has fet una pel·lícula molt femenina. Tu també ho veus?

Sí, és clar: sóc una dona i la pel·li té la meva personalitat.

És diferent el cinema fet per homes que per dones?

Jo crec que és diferent el cinema fet per cada persona, que totes les pel·lis són diferents i reflecteixen la personalitat dels seus directors o directores.

Ser dona i acabar sent directora encara és una excepció. Per què costa tant que les dones arribin a la direcció?

És un problema de tota la societat. No només del món del cinema, sinó de totes les indústries. Al cine és especialment preocupant, perquè quan expliques històries arribes a la gent. I el fet que la majoria de personatges femenins de cinema siguin l’objecte de desig, o la persona que l’heroi masculí ha de defensar, dóna una imatge de la dona que no és fidel a la realitat. Les dones no som, afortunadament, sempre objectes de desig i víctimes que s’han d’anar a rescatar. Al contrari, som moltíssimes més coses. I jo trobo a faltar quest rang de personatges femenins, que prenen decisions, que tiren endavant, i que són protagonistes.

És evident que el tipus de personatges femenins canvien quan la guionista o directora és una dona.

Sí, encara que no sempre depèn d’aquest factor. També hi ha directors, com l’Almodóvar, que fan personatges femenins que estan molt bé. Crec que té més a veure amb els productors, que trien quines pel·lis es fan. I com que casualment la majoria de productors són homes, els interessen les pel·lis amb personatges masculins. Potser aquí hi ha el problema.

Aquesta situació comença a millorar?

Sí, de mica en mica. Hi ha productores boníssimes, com la Belén Atienza, que ha fet Lo imposible i El orfanato. Hi ha dones fortes, preparades, intel·ligents, el que passa és que ho tenen més difícil. Queda tant per fer… No només al cine, també a la societat, a l’educació. Em sembla per exemple molt vergonyós que polítics amb un micròfon davant facin comentaris masclistes. És d’una irresponsabilitat brutal, perquè un polític hauria de tenir una responsabilitat. A la societat cada vegada moren més dones per violència masclista i els adolescents tenen relacions cada vegada més insanes. És un problema greu que no es pot frivolitzar.

Al teu blog, tens un post dedicat a una nova generació d’il·lustradores que s’està fent un lloc al sector del còmic: la Moderna de Pueblo, l’Agustina Guerrero… Hi ha similituds entre el to i estètica de les seves tires i la teva pel·lícula. Han estat un referent?

No t’ho sabria dir. Sí que és veritat que m’agraden. M’agrada anar a una botiga de còmics i que hi hagi llibres amb protagonistes femenines, perquè m’interessen més. M’alegra que hi hagi més il·lustradores femenines, i que el públic femení s’estigui acostant més al món del còmic. Suposo que les editorials s’han adonat que a les dones ens agrada llegir i anar al cine. No només ens agrada comprar roba.


L’actriu que no vol ser una «it girl»


El seu blog a la revista Harper’s Bazaar es titula «No soy una it girl». Tota una declaració d’intencions amb què Leticia Dolera trenca els estereotips associats a les actrius: «Les dones no som coses que la gent hagi de comprar. També és curiós que es digui girl i no woman. Podem ser noies, però no dones. Entenc que les actrius quan caminem sobre una catifa vermella davant de fotògrafs formem part d’aquesta màgia, del glamur del cinema, però no hem d’oblidar que hi ha tota una feina al darrere. Aquest fervor boig per analitzar tota la roba que portem i com ens pentinem és bastant absurd». Els seus escrits no parlen de modelets de roba ni de pentinats, sinó de qüestions de caràcter social com les jornades electorals i la importància de viure en una societat participativa, o les revindicacions de feministes històriques com la Julia Ward. Aquesta barcelonina que va créixer al barri del Clot va començar la seva carrera molt jove a la petita pantalla, a la sèrie Al salir de clase, i va tenir el primer paper protagonista al cinema el 2005, amb Semen una història de amor, dirigida per Inés París i Daniela Féjerman. Després d’una època de sequera professional en la qual es va cansar d’esperar a casa l’arribada d’una trucada telefònica, es va llançar a l’escriptura de guions i direcció de curts, una feina que li ha permès fer ara el pas a la direcció, tasca que vol continuar compaginant amb la carrera d’actriu, que darrerament també li ha portat grans alegries per la seva participació a pel·lícules com REC 3, de Paco Plaza, o De tu ventana a la mía, de Paula Ortiz. Es mira al mirall de professionals del cinema multifacètiques que han aconseguit reconeixement en les seves trajectòries per la seva tasca intel·lectual, més enllà del físic, com Miranda July, Lena Dunham o Julie Delpy.

Foto: A Contracorriente Films

Nou comentari

El piano

La fe de Messiaen i Puccini, al Palau de la Música

Sortegem una entrada doble per veure tres grans obres dels dos compositors

Grauera

Que ens banyem en esta sort, / que si ens ve la por ballem amb ella

Esbrina

Com quan fèiem l'amor i sempre reies

L’orquestra on tothom hi pot tocar

La UVic ha impulsat un màster per fer arribar l'art a tot arreu

Passadís

La llum dibuixada

14 il·lustracions on la vida s'imagina a través de finestres il·luminades
Giorgio Morandi. Natura morta, 1953-1954 © Giorgio Morandi, VEGAP, Madrid, 2021

Giorgio Morandi, la ressonància infinita

La Pedrera fa un recorregut retrospectiu per l'obra del pintor i gravador italià
Vista de l'exposició que el MACBA dedica a l'obra de Teres Lanceta. Foto: Miquel Coll

La Nit i el Dia del MACBA

El museu obre les portes amb activitats especials durant dues jornades

Els actors del personatge

14 figures històriques i els intèrprets que els han dut al cinema