Foto: Sony Pictures Classics
–Què feu per aquí?
–Esperar que l’estiu s’acabi.
–I què feu a l’hivern? Esperar que l’estiu arribi?
La cinta fa pocs minuts que roda i ja ens ha regalat una descripció de la vida. Que els hereus de John Lennon em perdonin: la vida no és allò que passa mentre fem plans, la vida és allò que passa mentre esperem que els plans es compleixin. Però deixar que passi la vida sense treure’n el màxim partit no sembla un pla gaire encertat. Res no tornarà: ni aquell estiu, ni aquest febrer. Ni aquell desig, ni aquest moment.
Quan surts de veure Call me by your name, el cinquè llargmetratge de Luca Guadagnino, tens la sensació que ha passat un estiu sencer. En càmera lenta, com els d’abans. I que se t’han remogut coses. Les meves vacances estiuenques eren bastant més prosaiques, la gent de classe alta només la conec de les novel·les, no domino tants idiomes ni de bon tros, diria que no he viscut mai un amor així, he hagut d’arribar als 48 anys per decidir que volia aprendre a tocar el piano. I malgrat tot, la pel·lícula –tan sensorial, tan de postal– parla de mi. Del que vaig ser, del que ja no soc. De l’adolescent que era jo als anys vuitanta, dels banyadors que jo també he estès a les aixetes del lavabo.
Parlar o morir. Callar o viure. Si sabessis el poc que sé de les coses que importen, diu l’Elio. M’estàs dient el que penso que estàs dient?, pregunta l’Oliver. I aquí la passió, finalment, esclata. Sota la complicitat dels pares de l’Elio, tan perfectes com només ho poden ser uns pares de pel·lícula. Amb el temps en contra: l’estiu italià comença a anar de baixa i la tardor ja ha demanat tanda.
La tristesa té un punt bonic: és el dolor contra l’oblit. Hi ha dolor perquè hi ha hagut amor, i de vegades el dolor és l’únic que tenim. El dolor del record. Tot això ho comença a entendre l’Elio mentre es fa gran –mentre ens fem grans– a la vora del foc.
7
3
