Foto: David Ruano
Catorze menes de persones que no es poden perdre L’avar de Joan Pera:
1. Espectadors sense prejudicis. Cal no pensar en les obres anteriors de Joan Pera. Potser ni tan sols cal que penseu en Joan Pera. Tornada al inicis o nostàlgia de teatre de text, tant se val. Pera és un altre en la pell d’Harpagon. I al mateix temps, és com si Harpagon hagués estat sempre allà, dins seu, esperant el seu moment.
2. Fans de Joan Pera. Si vau veure mitja dotzena de vegades La extraña pareja, no hi podeu faltar. No només us retrobareu amb el vostre actor preferit, sinó que el descobrireu en un altre registre, molt més difícil, molt més moderat. Seria injust dir que aquí Joan Pera no sembla ell. I tant, que ho sembla. Un actor especialitzat en comèdia, amb moltíssimes hores de vol, protagonitzant una de les millors comèdies de la història del teatre. Cal felicitar Josep Maria Mestres per la pensada.
3. Detractors de Joan Pera. Ara és el moment de fer les paus. Fa molt que no vèieu un Pera tan contingut, tan creïble en els moments més dramàtics, amb un llenguatge gestual i corporal magnífic, divertit quan cal (sense passar-se).
4. Romàntics. Pel que sé de Molière —que va fer d’Harpagon a l’estrena de l’obra—, diria que Joan Pera se li assembla físicament. Un motiu més per aplaudir-ne l’elecció: a l’autor li hauria agradat.
5. Amants dels clàssics. Sempre anem curts de clàssics. Per què feia vint anys que no es representava L’avar a Barcelona? Al final serà veritat aquella provocació que el teatre clàssic català és Shakespeare i Ibsen. De Molière, no ens n’hauríem d’oblidar mai. Un avar per generació, pensat perquè —com s’ha dit— «els joves coneguin Molière», és ben poca cosa. Els no tan joves que ja coneixem Molière volem tractar-lo més sovint.
6. Afrancesats. Seria fantàstic que ens féssim nostra la tradició teatral francesa, que tan llarga i tan reexida acollida té aquí, i posar-nos-hi de debò. Sembla que costi? Potser per això no va triomfar aquell magnífic El joc de l’amor i de l’atzar de Marivaux que el TNC va estrenar fa un parell de temporades?
7. Molièreaddictes. M’invento la paraula i em pregunto: en conec cap, de molièreaddicte? A més de jo mateixa, vull dir. Se me n’acuden una dotzena, tots professionals del teatre d’òbvies influències. Hi ha espectadors addictes a Molière? Potser caldria crear-ne. Ja em deleixo per veure aquest Don Joan que d’aquí a pocs dies s’estrena al TNC. I ho aplaudeixo: no s’estima allò que no es coneix.
8. Amics de la comèdia. L’avar és comèdia sense additius. Duu l’ADN de L’olla, de Plaute, en la qual es basa punt per punt, i que sofistica i estilitza. Beu de la commedia dell’arte (Harpagon és un Pantalone només lleugerament afrancesat). I, en aquest cas, no seria el mateix sense Manuel Dueso (Mestre Jaume) i Manu Fullola (Cleante), mestres de la comèdia.
9. Exigents. Una posada en escena musical, acurada, amb una escenografia senzilla, eficaç i preciosa. Un equip artístic que sap conjugar dues generacions ben diferents i que és motiu d’alegria. Actors joves que interpreten (bé) un text gens fàcil. Tot són alegries.
10. Delerosos de finals feliços. Sí, sí, ja ho sé prou que el final costa de creure. No més que molts textos del segle d’or o que moltes comèdies de Shakespeare, però. Un Deus ex machina indissimulat, que no busca la versemblança ni la necessita. És deliciós, no cal pensar-hi.
11. Sociòlegs de sofà. En certa manera, tot plegat ens ho podem prendre com un exercici sociològic. Aquest text ens diu: els temps canvien, les convencions, les ficcions, els costums, tot canvia, però els éssers humans continuem allà on érem. Som igual de miserables. També igual d’adorables.
12. Ingenus. Està clar que cal una certa dosi d’ingenuïtat per creure en l’amor per sobre de l’interès i en un final on totes les dissorts es transformen de sobte en felicitat. Però la ficció és un pacte, oi? El teatre és ficció. Nosaltres ens deixem enredar a canvi de rebre alguna cosa. Molière compensa amb escreix.
13. Espectadors del Polònia. La gent de teatre justifica que mira el Polònia per la qualitat dels seus actors. La gent de tele va al teatre perquè surten actors del Polònia. Per això a tothom li fa gràcia trobar l’Alba Florejachs fent de Frosina. De vegades penso que l’Alba Florejachs és l’hereva universal de la Lloll Bertran i m’agradaria veure-la a totes les bones comèdies que es facin d’ara en endavant.
14. Joves teatreferits. Correu a veure L’avar! Si no canvien les coses, fins d’aquí a dues dècades no en tindreu una altra oportunitat.
L’avar
Traducció: Sergi Bellel
Repartiment: Joan Pera, Manu Fullola, Júlia Barceló, Ricard Farré, Elena Tarrats, Josep Minguell, Alba Florejachs, Manuel Dueso, Òscar Castellví, Xavi Francés.
Escenografia: Pep Duran
Direcció: Josep Maria Mestres
Teatre Goya
Fins a l’1 de maig de 2016
