Per què necessitem classificar-nos en nens i nenes, en homes i dones? Com ens arriba a condicionar la vida pertànyer a un cantó o a l’altre? I si no et reconeixes amb cap dels dos? “Crec que m’identifico com a no binari. No soc ni un nen ni una nena, simplement, soc l’Audrey”. Escoltem la xerrada TED (i en traduïm 14 fragments) amb què Audrey Mason-Hyde, amb només 12 anys, va explicar la seva història.


1. Em pregunto quina és la primera cosa que penseu quan em veieu. Per experiència diria que una de les primeres coses que fa la gent és assumir que soc un nen, o bé no estan segurs de si soc un nen o una nena.

2. Tots ho fem. Assumim el gènere d’algú basant-nos en la seva aparença, i si no ho entenem, ens atabalem.

3. Soc l’Audrey i, des d’un punt de vista biològic, soc una noia. Però crec que és una mica més complex que això.

4. En un dels primers dies d’escola, quan tenia cinc anys, estava al lavabo de les nenes. Dues que no coneixia se’m van apropar i em van dir: “Mira, hi ha un nen!”. Vaig mirar al meu costat i no hi havia ningú. Així que vaig preguntar: “On?” I em vaig adonar que es referien a mi.

5. Amb el temps això em va començar a passar també en els lavabos públics. Quan els adults assumien el meu gènere, em deien coses com “què hi fas aquí?”, “bany equivocat…” i això va fer que em costés molt anar a lavabos públics.

6. No em considerava un nen, però tot el que s’identificava com a femení se’m feia incòmode.

7. Vaig adoptar l’etiqueta de marimacho, que seria una nena que es vesteix amb roba de nen i a qui li agrada jugar amb joguines de nen. Així evitava el conflicte.

8. Fins als nou anys, quan algú em confonia amb un nen, contestava molt tranquil·lament que era una nena. Però amb el pas del temps vaig deixar de sentir-me còmoda: en lloc de guanyar confiança en mi, la perdia. “Nena” no em sonava bé, però “nen” tampoc era la paraula correcta.

9. Què volia? No estic segura d’haver-ho sabut en aquell moment.

10. Em vaig adonar que podia seguir sent una nena tot i vestir-me amb roba considerada “de nen”. A dins meu era una nena, perquè encara no em considerava un nen.

11. Vaig començar a pensar en el gènere com alguna cosa més dinàmica. El gènere no eren els teus genitals, ni tampoc com et vesties o com actuaves, i potser no era una cosa tan marcada.

12. Penseu-hi un moment: us heu trobat mai amb una persona de qui no n’heu sabut definir el gènere? I heu volgut saber, encara que us fos igual si era una cosa o l’altra, què era?

13. Intenteu parlar d’algú sense fer servir paraules que facin referència al gènere. És molt difícil. En volem conèixer el gènere perquè la nostra llengua ens ho demana, i també perquè, i ho dic per experiència, tractem els homes i els nens de manera molt diferent de com tractem les dones i les nenes.

14. Per a mi el gènere és un espectre. La meva expressió de gènere i la meva identitat està relacionada només amb mi i no té res a veure en com em perceben els altres. No sé com encaixarem això en un món tan desesperat per definir el gènere.

Nou comentari

El piano

Comparteix

No ho puc fer per tu

Si ets bo per començar, també vull veure si ho acabes
Comparteix

Last Dance

It's my last chance/ For romance tonight
Comparteix

Chiquitita

Si es que tan triste estás/ para qué quieres callarlo
Comparteix

La Gymnopédie de Satie

Escoltem una de les peces més conegudes del compositor francès

Passadís

Equipo Crónica. Sense títol, 1972. Aquarel·la i guaix sobre teixit, 54 x 39 cm.
Comparteix

Tots van ser Picasso

Els Espais Volart exposen la col·lecció de 400 tapets decorats per artistes i escriptors en solidaritat amb el pintor
Comparteix

La Venus de Botticelli

14 obres d'un dels artistes més reconeguts del primer Renaixement
Comparteix

La soledat segons Hopper

14 obres de l'artista més representatiu de la pintura estatudinenca del segle XX
Comparteix

Soc infermer i només tinc dues mans

14 il·lustracions sobre la rutina del personal sanitari

Comparteix