Quan els porcs volin, el cor es barallarà pel ram de la soprano dalt de l’escenari. Foto: Sylvie Yeteryan
El dia que els porcs volin –hauríem pensat fa uns quants anys–, els cors de les òperes interpretaran les notes de Carmen únicament amb estossecs, es barallaran per les flors que llença la soprano durant el Casta Diva com aquell que espera el llançament de ram d’una núvia i faran veure que són el pelotón de la Volta a Catalunya en ple Mi par d’esser con la testa, d’El barber de Sevilla.
Doncs bé, sembla que fa tres anys que hauria d’existir una espècie garrina amb ales. O almenys fa tres anys que es poden veure escenes còmiques d’aquest estil a l’espectacle Operetta, amb què la companyia banyolina Cor de Teatre dessacralitza l’òpera buscant nous llenguatges. Els seus intèrprets han tornat a casa aquest abril després de fer voltar per Europa el muntatge creat i dirigit per Jordi Purtí. Una gira que es recupera de manera imminent i que se suma als cursos de formació que han engegat i al nou projecte que estrenaran l’any que ve.
Abaixant parets i faristols
En David Costa explica que se sent un lutier. L’afirmació contrasta amb la colla de tunos que, per sorpresa, fa poc ha irromput al bar on s’ha deixat entrevistar. Entre el balanceig de capes negres seguint el ritme, pandereta amunt, guitarreta avall, Costa, músic i director, creador i intèrpret de Cor de Teatre, se sent fabricant d’aquest “instrument” que és el conjunt de Banyoles i que des del 1998 va a la recerca de noves sonoritats i formes d’expressió dels repertoris.
“Amb recursos i tècniques teatrals”, diu el director en referència al mim i al teatre de gest, “intentem buscar una expressivitat i trencar totalment la quarta barrera, la paret que de vegades fan un faristol o una partitura i que provoca que no hi hagi comunicació amb el públic”. D’aquí sorgeix la base del que Costa anomena “llenguatge Cor de Teatre” i que es tracta de “música a capella amb la complicitat del teatre gestual”. Un llenguatge, destaca, que sembla que ara busquen la resta de cors però que ells ja fa anys que parlen i se’n senten pioners.
A Operetta, si un actor deixa anar un agut d’aquells d’haver assegurat els cristalls prèviament, és perquè abans un company l’ha trepitjat. La música està justificada a l’escena: “Hi ha dues partitures, la musical i la corporal, i van unides totalment”, ho defineix Costa, que en va signar la direcció musical. De fet, els intèrprets poden arribar a cantar amb el tors corbat i fent saltirons perquè fan veure que van en bicicleta, cosa que els deu provocar esbufecs i els podria despistar de trobar el to. De manera que l’espectacle és un divertimento pel públic però té una complicazione per als actors: “És un espectacle de malabarista. Has d’estar entrenat –físicament i vocalment– perquè si no, arriba el mortal i cauràs a terra”.
Amb el muntatge, Jordi Purtí va portar el llenguatge de Cor de Teatre a l’extrem, assegura Costa, satisfet. Purtí els va fitxar per a Operetta després d’haver-los vist en un altre espectacle. De l’estrena a Girona, la companyia banyolina va passar al TNC. I del TNC, a altres sales de Barcelona i a una quarantena de ciutats catalanes. Havia fet un “producte que trenca qualsevol barrera cultural i que apropa l’òpera a tots els públics”, segons Costa. “Tothom s’adona que l’òpera forma part de la seva banda sonora perquè tothom reconeix les 13 àries, cors i obertures que interpretem”.
La peça d”El barber de Sevilla’ interpretada com una cursa de ciclistes. Foto: Sylvie Yeteryan
El somni europeu
Si l’espectacle ja es podia considerar un èxit, en la seva representació al Liceu hi va haver encara un altre punt d’inflexió: “Al Liceu ens veu un productor Belga amb despatx a París, que s’interessa per nosaltres i ens porta al festival d’Avinyó”. I a partir d’aquí, després que tres teatres parisencs “es barallin” per programar-los tot l’estiu, acaben fent temporada al Teatre Antoine i una gira per 80 punts de França, Suïssa i Alemanya del novembre de 2013 fins a principis d’aquest abril. Un somni per a qualsevol companyia.
Si per fer temporada al TNC, Cor de Teatre ja s’havia establert com a productora i els actors passaven a cobrar, la gira europea els porta a professionalitzar-se encara més per assumir el repte: fan càstings per doblar la plantilla de 24 intèrprets i així poder representar Operetta cada nit. De manera que al perfil inicial de professors de música, biòlegs i farmacèutics que cantaven després de la feina, s’hi afegeix gent que només es dedica al món de l’espectacle.
Justament en el moment en què els tunos fan acte de presència, David Costa parla de la gestió cultural a Espanya. Caçant la metàfora que ens brinda la germandat d’estudiants folklòrics, la podríem definir de pandereta, comparada amb la dels països de la gira: “Hem vist que França culturalment està bastant més avançada i més sòlida. Com aquí l’esport, que potser el tenim més integrat als gens, allà hi tenen la cultura i la potencien bastant més, a nivell de societat i des de la política”.
És justament a França, a Cannes, on a finals de maig Cor de Teatre reprèn els bolos d’Operetta, i la temporada vinent tornarà a estar de gira per ciutats franceses i belgues, a banda de presentar un nou projecte teatral. Mentrestant han engegat un espai de formació musical i teatral per a joves de 14 a 20 anys mantenint dos dels seus objectius inicials, aprendre i fer teixit cultural a Banyoles, com recorda Costa: “Cor de Teatre té l’objectiu principal de sumar a la vida cultural de la nostra ciutat creient que, a partir de la cultura i sense esperar-ne res a canvi, podem millorar l’entorn i fer-lo favorable, que pugui fins i tot millorar-nos com a societat”.
