Petits i grans suborns quotidians

La companyia La Ruta 40 porta «Els subornats», de Lluïsa Cunillé, a la Sala Beckett

Foto: David Ruano


Els llums de la Sala Beckett resten tènues mentre el públic emplena les butaques del teatre amb una afluència que, per la conjuntura, resulta sorprenent. L’escenari, que recrea la sala de projecció d’un antic cinema a punt de tancar portes, projecta en l’ambient una aura d’irrealitat i suspens, el misteri del desconegut i l’esterilitat de les coses que, irremeiablement, es perden i que, inexorablement, s’enrunen.

Els subornats, que pot veure’s a la Sala Beckett, dins el cicle Lluisa Cunillé, fins al 14 de febrer, comença puntual i apareixen en escena dos personatges: l’Eduard, el projeccionista, i en Carles, polític i amic del germà del projeccionista, a qui els dos esperen. Aquesta és la tònica que imperarà durant gairebé tota la representació: una escena que emmarca l’intercanvi de paraules i silencis de dos homes que proven, mesuren i avaluen els límits morals i ètics de l’altre.

L’obra, escrita per Lluïsa Cunillé especialment per a la companyia La Ruta 40, i dirigida per Lurdes Barba, funciona com un homenatge al cinema clàssic que apreciaran especialment els amants del cinema de culte i, alhora, vehicula una reflexió sobre la fragilitat humana. L’acció, aparentment senzilla, s’acompanya de projeccions en dues pantalles que emmarquen l’escenari. El film que s’hi projecta, The Big Heat (Els subornats) de Fritz Lang, no és tan sols una picada d’ull de la dramaturga a la tradició del cinema negre sinó que ajuda a generar una atmosfera d’estranyesa, especialment pel paper clau i estrambòtic que juga en el desenllaç.
 

Foto: David Ruano


Dels protagonistes de l’acció en sabem ben poc; és a partir de la seva actitud vers les conseqüències d’unes accions passades que desconeixem que ens hem de fer una idea de quina mena de persona són. L’espectador, que no troba sortida o resposta conciliadora a la situació, observa amb estupefacció com els personatges cauen en l’espiral de corruptela d’aquest univers narcòtic, on hi ha un únic rellotge que, aturat, nega fins i tot la constant del temps.

Aquest espai oníric, tan freqüent en Cunillé, recrea l’espai il·lusori del somni, la memòria o, dit d’altra manera, de la ficció: el món recreat en el qual tot és possible. És en aquest punt de fricció entre realitat i ficció que el projeccionista diu al seu germà que “la moviola tan sols pot anar endavant”, posant en evidència un dels temes principals de l’obra: la corrupció humana, no tan sols pel que fa al capital o a la política, sinó la corrupció d’una societat en què ens subornem els uns als altres per decret i per costum. La vida, com el cinema, es reprodueix a una velocitat ferma i constant i no pot rebobinar-se, per això és essencial valorar amb antelació les conseqüències d’allò que fem, dels suborns i les bestretes.

“Miro a la gent i saps què hi veig en els seus ulls? Que volen més, que ho volen tot!” diu en Víctor al seu amic, que sembla que ha comès un desfalc. L’home, pagat de si mateix, li respon que ell, quan mira als altres, els veu la por. En un altre moment de l’obra l’Eduard diu al seu germà que ell, a la mare, li diu “el que vol sentir”. Tot plegat fa pensar que de suborns n’hi ha de moltes menes i prenen la forma de petits subterfugis, grans corrupteles, mentidetes innocents, excuses de mal pagador o evasives interessades. Ens ensabonem per pal·liar el cop, mentim per protegir-nos, per consolar-nos, per malversar… A la fi, enredem perquè vendre la falòrnia aporta més benefici que la veritat.
 

Foto: David Ruano


Els éssers humans som venals perquè som fràgils: ens deixem comprar i estem en venda perquè som susceptibles de rompre, ens prostituïm per una mica de seguretat, per una mica d’amor, per avarícia o per comoditat. En definitiva, per por. Una feblesa inherent a l’espècie humana, que té tendència a sentir-se a la intempèrie perquè creix en un món que la fa vulnerable. L’espai de l’antic cinema és la metàfora de la indefensió: els espais que perdem, la creixent automatització i virtualització, que fa que ara naveguem els espais que abans trepitjàvem i connectem amb les persones que abans coneixíem. Així doncs, tergiversem per habitar el món fictici que volem però la vida, que és un infant malcriat i amb un punt de malícia, fa que les coses petin per on menys s’espera. És llavors quan les conseqüències dels nostres actes, que crèiem haver mesurat i assumit amb cura, se’n van de mare, s’enlairen soles, fins que, al final de l’obra, es fonen realitat i ficció i aterrem en un món que és l’escenari de la tragèdia dels petits i grans suborns quotidians.

Quan acaba la funció el rellotge es posa en marxa, marcant impertèrrit el ritme ineludible d’existir. El públic, però, no esclata a aplaudir. Tarda un segon, com si es resistís a retornar d’aquell espai suspès, replegant-se en la ficció i la conseqüència d’elidir el que vindrà.


Els subornats, de Lluïsa Cunillé.

Fins al 14 de febrer a la sala de baix de la Sala Beckett.

Direcció: Lurdes Barba
Repartiment: Alberto Díaz, Xavier Ripoll, Albert Prat, Sergi Torrecilla, Jaume Ulled i Àurea Márquez.
 

Foto: David Ruano

Nou comentari

Foto: Monestir de Pedralbes
Concert de Nadal al Monestir
Sortegem 2 entrades dobles per gaudir el concert de l'orquestra Verpres d'Arnadí
One
Més entrades...