Qui té por d’Adela?

La peça de Daniel Veronese posa de manifest la dificultat de separar la realitat de la ficció, la veritat de la invenció

Arxivat a: Teatre, La butaca

Foto: Rebeca Reus

«’Usted es tan buena persona y tiene tan mala suerte’, dijo una vez el señor Carve.»


Una ràdio encesa. Una emissora qualsevol. Un pati interior amb una taula, una cadira, una o dues ampolles d’aigua, algunes plantes i estris de jardineria. Aquest és l’únic material que necessitem per acompanyar una dona en un viatge que explica un passat o un futur, uns fets reals o imaginats, unes persones conegudes o uns fantasmes. Adela (Women’s white long sleeve sport shirts) és això: incògnita. Som davant d’un monòleg de quaranta minuts que fuig del temps, de la realitat i fins i tot de l’espai perquè aparentment som en un pati de flors, però només hi ha una veritat demostrable, que som dins dels pensaments d’una dona sola que riu, que plora, que parla i, sobretot, que dubta, que dubta constantment.
Aquesta peça de Daniel Veronese, director de Qui té por de Virginia Woolf? al Romea, posa de manifest la dificultat de separar la realitat de la ficció, la veritat de la invenció, en la lluita entre la condemna i la salvació humanes. Adela és acusada d’haver comès un crim, però l’autor ens fa còmplices d’aquesta dona de jersei blanc de màniga llarga i ens obliga, a través de les interpel·lacions al passat, a identificar-nos amb ella i a voler salvar-la. El públic, gairebé a mode de jurat, escolta els motius que han empès Adela a actuar de la manera que ho ha fet. La soledat, la violència de gènere, els problemes familiars i els secrets més ben guardats són els temes que Veronese vol que el públic s’emporti a casa, hi reflexioni, i per aquesta raó la seva peça no necessita ni de temps ni d’espai definits ni tan sols d’una escenografia perquè vol posar tota l’èmfasi en aquesta catarsi feta de paraules petites i de silencis enormes.
 
Tenint en compte les condicions de l’obra, l’actriu Mireia Gubianas fa una feina essencial. Des del primer moment, des que apareix en escena, la metamorfosi és visible. L’expressió, la veu, la mirada i els gestos —importantíssims per a Veronese— demostren que al pati no hi trobem l’actriu que coneixem, sinó una altra dona. Sempre amb un peu en la realitat i un altre als seus pensaments, Adela rememora algunes converses que funcionen com a peces d’un trencaclosques i l’expressió de la protagonista és sempre la d’una dona desequilibrada, trastocada pels problemes que anem descobrint al llarg del monòleg. La mirada perduda de l’actriu, el riure al cel sense sentit a tocar del plor imminent o la manera de tocar-se els cabells com quedant-se paralitzada són detalls que captiven el públic que s’asseu ben a prop, una altra de les claus d’aquesta tria. Adela, a mig camí de la realitat i la ficció, cada vegada que recorda una conversa canvia de veu i d’expressió, gairebé com posseïda per tots els fantasmes que conviuen dins d’ella.
 
Un personatge d’aquells per endur-se a casa que encara podreu veure a l’OFF de la Villarroel el 6 i el 7 de juny, en un pati acollidor, a l’hora del sol, amb una cervesa i amb una Mireia Gubianas que no reconeixereu. 

Nou comentari