Sandra

La Sala Beckett acull una obra de Daniela Feixas sobre la violència sexual

Foto: Sala Beckett/Obrador Internacional de Dramatúrgia


 
Periòdicament reviscola la polèmica sobre els límits ètics de la representació artística de la violència sexual contra les dones: on acaba la denúncia i on comença l’explotació morbosa, l’espectacularització lúdica? Se’n va parlar al seu dia a propòsit de Kika (1992), de Pedro Almodóvar, se’n va tornar a parlar arran d’Irreversible (2002), de l’épatant Gaspar Noé, i se n’està parlant després de l’estrena a Netflix de Sky Rojo, la discutida nova sèrie dels creadors de La Casa de Papel.
 
Sandra, que s’estrena a la Sala Beckett i que s’hi representarà fins al 2 de maig, respon a la inquietud sobre aquest tema que persegueix des de fa temps la dramaturga Daniela Feixas, forjada com a autora al costat de noms com Sergi Belbel, José Sanchis Sinisterra i Xavier Albertí. Segons explica l’autora als fulls de promoció de l’obra, “des que va néixer la meva filla i sobretot a mesura que s’anava fent gran, m’he hipersensibilitzat envers el tractament que s’aplica en la ficció a les nenes i les adolescents. Determinades escenes i seqüències em revolten. Vaig deixar de veure algunes sèries i pel·lícules que abans m’agradaven, sobretot quan la violació, tortura o assassinat de torn només responia a un reclam morbós”.
 

Foto: Sala Beckett/Obrador Internacional de Dramatúrgia



La peça arrenca amb l’aparició d’una noia amb caputxa vermella en una nit boirosa i un entorn boscós. Però no ensopega amb cap llop sinó amb un escriptor de vida solitària, que es dedica a escriure –sota pseudònim– truculents psychothrillers inspirats en la crònica negra: relats d’assassins en sèrie que prenen per víctimes noies a les quals acaben esquarterant. Tot i no haver-hi llop, no hi manca un imaginari proper als contes infantils de terror, amb referències a mites com el de l’Home del Sac; fa uns anys, l’autor de best-sellers John Katzenbach –un dels possibles referents del protagonista masculí de Sandra– li comparava a aquest cronista els thrillers de suspens amb les faules clàssiques, “tretes del passat i portades al present. Els dolents del conte sovint són com psicòpates”.
 
No convé revelar abans d’hora gaire detalls argumentals d’una obra que, com una ceba, va revelant successives lectures a mesura que avança. Sí que es pot dir que aquesta trobada entre una adolescent a la fuga i un home madur aïllat del món –en un escenari minimalista que es limita a un jardí descuidat i tardorenc amb una gandula per llegir i un gronxador rovellat– esdevé alhora un ping-pong psicològic, un joc de miralls entre realitat i ficció i una reflexió sobre la responsabilitat del creador vers els seus personatges. I també, és clar, un duel actoral servit brillantment pels dos únics intèrprets: un Josep Julien que transmet el sorneguer desconcert de l’escriptor i una Elena Tarrats que aporta una desvalguda ferocitat a la jove fugitiva.
 

Foto: Sala Beckett/Obrador Internacional de Dramatúrgia



Daniela Feixas confessa sentir-se “obsessionada” amb el tema dels abusos de tota mena, especialment cap als éssers més desprotegits i vulnerables, i bona part de la seva obra gira sobre això. Darrerament, pel·lícules com The Assistant o l’oscaritzable Promising Youg Woman (que inaugurarà el BCN Film Fest), novel·les com Harvey, d’Emma Cline, i docusèries televisives com Nevenka o –prejudicis a banda– Rocío, contar la verdad, vindrien a confirmar la tesi de Feixas que cada cop més el món de la cultura i l’espectacle està posant el focus cap a unes estructures de poder que han afavorit la impunitat dels abusadors. 
 
Amb Sandra, Daniela Feixas va guanyar el 2019 el XXVIII Premi SGAE de Teatre Jardiel Poncela, i precisament aquest estat d’ànim de denúncia col·lectiva va facilitar la coincidència que presentés el text als responsables de la Sala Beckett just quan aquests estaven preparant el cicle #jotambé. Violències de gènere i estructures de poder, amb el qual encaixava com un guant i que ha acabat inaugurant.
 
Els propers espectacles que es podran veure en aquest cicle –tal com fa uns dies avançava Ada Castells a Catorzeseran Sota la neu, d’Anna Llopart, amb Àlex Casanovas, Laura Conejero i Paula Malia; Una niña es una cosa a medio formar, d’Eimear McBride; El que no es diu, de Marilia Samper i l’infantil Amazones, d’Agrupación Señor Serrano, a més de diverses lectures dramatitzades, xerrades, cursos, tallers i col·loquis postfunció amb els espectadors. En el cas de Sandra, aquest serà el dia 11 d’abril.
 


Sandra

Forma part del cicle #jotambé. Violències de gènere i estructures de poder que té lloc del 7 d’abril al 18 de juny a la Sala Beckett i que proposa una reflexió sobre les bastides de poder establertes i sobre les diferents eines que construïm per plantar-hi cara.

Autoria i direcció: Daniela Feixas.
Repartiment: Josep Julien i Elena Tarrats.
Escenografia: Anna Tantull.
Il·luminació: Maria Domènech.
Espai sonor: Judit Farrés.
Vestuari: Isabel Domènech.
Fotografia: Felipe Mena.
Assistent de direcció i direcció de moviment: Carla Tovias.
Direcció de producció: Josep Domènech.
Producció executiva: Neus Oriol.
 

Foto: Sala Beckett/Obrador Internacional de Dramatúrgia

Nou comentari

Carlota Flâneur Foto: Sílvia Poch
Música per als vespres d'estiu
La Universitat de Barcelona programa quatre concerts en una nova ubicació
Més entrades...