Foto: Rosario López
Em dic Itziar Castro, sóc actriu, cantant, directora, autora, cabaretera, presentadora, mare postissa i dona XXL. Després de vint anys de professió puc dir orgullosa que he fet de tot i amb gent de molt talent, i ho dec molt al meu físic, perquè ser XXL en un món de talla S em fa ser diferent, i la diferència m’ha procurat avantatges dins del món artístic. Però a la vida real topo amb obstacles dia sí i dia també.
Constantment em trobo llocs pensats per a talles petites, on les que som diferents hem de fer contorsionismes per entrar-hi: sales d’espera, bars, restaurants, cinemes, teatres…
Als avions, per exemple, faig el que puc; quasi sempre demano passadís per estar més fora que dintre, i així no molestar qui tinc al costat. Si és una companyia low cost, m’enduc més d’un cop quan passen els diversos carrets amb múltiples objectes per vendre. A la majoria de companyies demano un allargador de cinturó, i aixeco el recolzabraços del mig, perquè hi hagi una mica més d’espai per als meus malucs de contrabaix.
Fa poc, tornant d’un viatge a Lisboa, no em va caldre un allargador, però sí que vaig sentir rialletes i comentaris d’un senyor que es volia fer el graciós dient, en veurem pel passadís: “¡A ver a quién le toca la gorda!”. Els que l’envoltaven van esclatar a riure, fins i tot el seu company de vol que era sord, i per tant diferent. El moment divertit va ser quan vaig veure que el meu seient era just el de darrere seu, així que en apropar-m’hi li vaig dir: “Ves per on, t’ha tocat la Grossa a tu i no és la de cap d’any! Vigila amb les turbulències, perquè si t’aixafo no tenim els bombers a mà!” Això va fer que es posés vermell i que la resta de gent que li havia rigut la gràcia em mirés amb somriure còmplice. Tants anys de presentadora en directe havent d’improvisar et fa jugar amb les adversitats i amb els comentaris del públic, en aquest cas del graciós de torn, que va callar ipso facto.
Una va lidiando con ello, quasi sempre amb un somriure i traient partit a la seva diferència, però l’altre dia no va haver-hi possibilitat.
Vaig anar al cinema, al Renoir Floridablanca concretament, on ja havia estat altres vegades, quasi sempre a estrenes. Però no m’havia passat mai el que em va passar aquell vespre, potser perquè sempre vaig a la sala gran. Resulta que vaig anar a una sala petita on projectaven Julieta, l’última pel·lícula d’Almodóvar, que justament parla de dones diferents. Em vaig encaixonar en un dels seients numerats, rígids i amb un posavasos gegant pensat perquè el refresc estigui més còmode que l’espectador. L’artefacte em tallava la circulació de les cames, tot i que intentava canviar de posició.
Cal dir que, tot i que sóc XXL, tinc molta flexibilitat, ballo des dels tres anys i des de fa un temps estic actuant en un espectacle de circ en el qual canto penjada d’una corda boca avall i on fins i tot faig l’espagat, de manera que estic acostumada a posicions no gaire confortables. Però en aquell seient era gairebé impossible moure’s, i la pel·li em va tenir enganxada fins a l’últim pla, cosa que em va fer aguantar aquella incomoditat. En sortir semblava que m’hagués estomacat un antidisturbis, jo que no havia anat als Verdi perquè hi havia merder amb el tema dels okupes del banc de Gràcia.
El món no està fet per ser XXL, però encara que vulguin que siguem tots i totes talla S, jo seguiré anant al cinema, al teatre, a les sales d’espera i als avions. I seguiré buscant la millor posició per a un cul en tres dimensions.
Visca la diferència!
5
1
