Després de recórrer un centenar de cases particulars i de fer les Amèriques (l’obra s’ha pogut veure a El Salvador, Guatemala, Santo Domingo i Mèxic), Animals de companyia es representa al Club Capitol a partir del 4 de febrer. Amb dues cares noves: Mercè Martínez fa el paper que feia Estel Solé i Jacob Torres substiteix Jordi Vaqué. Des de Catorze els desitgem molta sort en aquest aterratge als escenaris.
Esclata la festa a ‘Animals de companyia’. Foto: Sílvia Poch
Una obra de teatre de proximitat que passa al voltant d’una taula…? Uns espectadors que s’haurien de sentir com a casa, rient i patint i plorant com si també els haguessin convidat al sopar…? Eureka, ja ho tenim: representem-la a menjadors de cases particulars.
Seria un relat bonic. I fals.
“Quedaria molt bé dir que era la nostra intenció, però no –explica l’actriu i dramaturga Estel Solé quan s’aturen els aplaudiments després d’una de les funcions–. La veritat és que teníem obra però no teníem teatre. La vam començar a fer a casa de la dissenyadora Bárbara Aurell, i després a casa de l’Elisenda Roca, i ara ja hem actuat a pisos de tot Catalunya. És curiós, ens trobem maquillant-nos al lavabo d’un home que no sabem qui és. Fem teatre de resistència: si la gent no va al teatre perquè no té diners, nosaltres portem el teatre a casa de la gent.” I no és pas un teatre d’estar per casa, al contrari, malgrat que el joc de paraules resulta temptador.
Jo de tu no m’ho perdria. Perquè l’obra s’ho val (els actors desprenen veritat, i el text és una comèdia simpàtica que ens interpel·la sobre l’amistat, la sinceritat, la soledat i les històries que inventem sobre nosaltres mateixos i els altres) i perquè ve de gust donar suport a iniciatives com aquesta, ara que la creació es veu forçada a buscar nous camins per arribar al públic. Ara que els artistes i similars han de convertir-se en emprenedors per força.
Dirigida per Marilia Samper, Animals de companyia és una producció de la companyia La Mandanga, formada per Jordi Vaqué, Martina Tresserra, Miriam Tortosa, Edu Buch i Estel Solé, que debuta com a autora teatral amb aquesta obra. Sí, l’Estel és la que feia de Marina a La Riera. I ha publicat un parell de poemaris: Dones que somiaven ser altres dones (Galerada, 2011) i Si uneixes tots els punts (Galerada, 2013). “És una noia que convé tenir a prop, té molta energia i mil idees per hora”, em diu algú que la coneix bé.
S’imposa la cultura de trinxera i toca teixir complicitats amb persones que fan coses, amb creadors que esquiven el desànim carregats d’empenta i de ganes de sortir-se’n. La crisi se’ns ha instal·lat a casa com l’amiga divorciada que no es pot pagar un lloguer: hem d’aprendre a conviure-hi amb resignació i alegria. Sospito que els del gremi ens necessitem més que mai els uns als altres. I no només com a animals de companyia.
Foto: Lita Bosch
0
0
