Foto: NBC
La gent passa pel seu davant sense mirar-se’l, o fent veure que no el mira. L’home jeu a terra, a la vorera de la principal avinguda del centre de Boston, l’esquena recolzada contra la paret d’un lluent edifici d’oficines; al seu costat, un plateret amb quatre monedes –tot xavalla– i un tros de cartró marró on, amb una cal·ligrafia excel·lent, s’hi pot llegir: “No trobo feina”.
És gras, i a la gent no li agraden els captaires grassos: han de ser prims, famèlics, malalts, esguerrats… han de tenir algun tret que els diferenciï, una marca, una frontera que tranquil·litzi la gent que fa que no el veu, que no els recordi que algun dia poden ser ells els qui jeguin en aquella vorera.
L’home, inquiet, no para de mirar a banda i banda. De sobte veu un paio baixet i uniformat que s’acosta carregant una bossa plena a vessar de paquets i cartes. Fa un bot: Merda! És en Cliff, repartint el correu. Aquesta no és pas la seva ruta, deu estar cobrint alguna baixa. Es posa una gorra dels Red Sox –la que li va regalar el Sam (a la visera encara s’hi veuen restes de la signatura: “Mayday Malone”)– i acota el cap per amagar el rostre als vianants. Un cop el Cliff ha passat de llarg, es treu la gorra, torna a recolzar-se a la paret i branda el cap, inconscientment, a banda i banda. La setmana passada, quan tot just portava dos dies pidolant al carrer –pidolar, quina vergonya!; encara li costa de creure– el Woody va passar per allà. Va aturar-se i li va deixar un bitllet de cinc dòlars. Aquell mateix vespre, al bar, li va explicar, meravellat, que al matí s’havia trobat amb un captaire que era idèntic a ell. “Però clavat, clavat. Ben bé com si fossin bessons, senyor Peterson!”, li va dir mentre li cobrava les cerveses amb el mateix bitllet de cinc.
Tot havia passat molt de pressa. L’auditoria, els balanços falsejats, l’acusació de frau fiscal… Va ser una sorpresa brutal: com podia haver estat tan passerell! Els directius van acabar a la presó; ell se n’havia lliurat, però l’empresa havia tancat i la seva reputació professional se n’havia anat en orris. A Boston ningú no el voldria contractar, però ell no pensava marxar d’allà. No podia. La Vera no ho va entendre: el va acabar deixant i se’n va anar cap a l’oest.
Quan arriba l’hora, recull el plateret i fa un recompte de la recaptació. No està malament, en tindrà per tres cerveses. Ja les estirarà prou perquè li durin tant com calgui. Després passa per la residència de l’Exèrcit de Salvament on ha dormit tota la setmana. Allà es canvia, es posa els pantalons, la camisa, la corbata i l’americana i se’n va cap al bar.
Un cop davant l’entrada, s’atura, s’afluixa el nus de la corbata, respira fondo i baixa les escales. Obre la porta, el bar és ple. “Bona nit a tothom”, diu, decidit, mentre enfila directe cap a la barra. I nota una esgarrifança de plaer quan tothom respon: “Nooooorm!” —tret de la Diana, és clar, que el rep amb un polit: “Norman”—. I per primer cop al dia somriu.
