«Yellow Submarine» (1968), de George Dunning
En tant que procés dedicat a donar il·lusió de moviment a allò que no en té –dibuixos, objectes–, el cinema d’animació es pot considerar una de les formes de cinema més pures i genuïnes; un art que combina elements heretats de la pintura, la il·lustració, l’escultura, la narrativa, la poesia… I que, tot i l’estandarització en què sovint cau, gaudeix d’unes possibilitats estètiques pràcticament infinites.
Al llarg de la història del cinema, l’animació –una disciplina que ha fet possible que els animals parlessin, com a les clàssiques faules d’Esop– s’ha enfocat sovint a públics bàsicament infantils, amb l’omnipresència de les produccions de Walt Disney i les que en tot al món han sorgit a la seva ombra. Però sempre hi ha hagut creadors que han cregut en una animació pensada per a espectadors específicament adults, des d’òptiques narratives tradicionals o més transgressores i experimentals, com el canadenc Norman McLaren o els protagonistes d’una exposició que es va poder veure fa uns anys al CCCB: Ladislaw Starewitch, Jan Švankmajer i els bessons Stephen i Timothy Quay.
Entre algunes pel·lícules de dibuixos animats gens recomanables per a nens i nenes podem recordar-ne algunes inspirades en còmics dels anys 70, com Heavy Metal (1981) o els films de Ralph Bakshi El gato Fritz (1972) o Tygra (1983). Recentment, els còmics periodístics d’historietistes com Joe Sacco han conegut un equivalent animat en llargmetratges com Vals con Bashir (2008) o Un día más con vida (2018). Una de les estrenes més interessants de les recents setmanes a Netflix ha estat ¿Dónde está mi cuerpo?, de Jérémy Clapin, una faula surreal premiada a festivals com el de Canes; i el director català Salvador Simó acaba de ser nominat als Goya per Buñuel en el laberinto de las tortugas.
Aquests dies tan propicis a la presència de llargmetratges familiars d’animació a les cartelleres comercials –un clàssic de la temporada nadalenca–, la Filmoteca de Catalunya reivindica aquesta altra animació amb el cicle Il·lusions immortals: animació per a adults, que es pot veure fins a finals d’any i que ofereix un tast petit però representatiu de la inesgotable riquesa temàtica i expressiva d’aquest cinema. Una de les pel·lícules que en forma part és l’inoblidable Yellow Submarine (1968), de George Dunning, un dels cims de la psicodèlia protagonitzat per les rèpliques animades d’uns Beatles en el moment més àlgid de la seva popularitat. La Filmoteca també acull un altre clàssic dels vells cinemes d’art i assaig: El planeta salvatge (1973), de René Laloux, una faula onírica en clau de paràbola política coescrita pel polièdric Roland Topor –il·lustrador, escriptor i cineasta, company de facècies d’Alejandro Jodorowski i Fernando Arrabal–, qui també va dissenyar-ne els personatges.
El temor a una guerra nuclear va inspirar Raymond Briggs a escriure i il·lustrar Quan bufa el vent, un relat càustic i amenaçador protagonitzat per una parella d’ancians; Jimmy T. Murakami en va dirigir una pel·lícula convertida automàticament en un clàssic de l’animació no infantil, amb música de David Bowie, Genesis i Roger Waters. I Married a Strange Person! (1997) és l’únic llargmetratge que s’ha pogut estrenar comercialment a casa nostra del nord-americà Bill Plympton, un dels noms fonamentals de l’animació contemporània, un cineasta provocador, crític i proveït d’una imaginació febril, desfermada i embogida.
La novel·la gràfica Persèpolis, de Marjane Satrapi, es considera –juntament amb Maus, d’Art Spiegelman– un títol clau a l’hora de trencar les barreres entre el lector de còmic i el de literatura. La Filmoteca ofereix l’adaptació que el 2007 van dirigir la mateixa Satrapi i Vincent Paronnaud, i també permet veure la versió cinematogràfica d’una altra popular novel·la gràfica: Arrugas (2011), dirigida per Ignacio Ferreras a partir de la creació del dibuixant Paco Roca.
Cada cop són més els directors procedents del cinema d’acció real que proven sort en el terreny de l’animació: Steven Spielberg, Robert Zemeckis, Richard Linklater, Fernando Trueba… Un d’ells és Wes Anderson, que amb la distòpica Isle of Dogs (2018) signa la seva segona pel·lícula feta amb la tècnica del stop motion, després de Fantastic Mr. Fox. El cicle també permet descobrir Le magasin des suicides (2012), una comèdia negra animada de Patrice Leconte (El marit de la perruquera).
El món de l’anime –l’animació japonesa– és ric en produccions adreçades a espectadors adults. Un dels èxits incontestables dels darrers temps és la poètica Your Name (2016), una història d’amor fantàstica de Makoto Shinkai, que ara mateix acaba d’estrenar El tiempo contigo. El cicle el completen Institute Benjamenta (1995), el primer llargmetratge dels esmentats germans Quay; Le tableau (2011), de Jean-François Laguioine, amb homenatges pictòrics a artistes com Chagall i Matisse; i Le jeune fille sans mains (2016), de Sébastien Laudenbach, adaptació d’un conte dels germans Grimm amb una estètica entre l’estampa i el teatre d’ombres. Tot plegat, un festí de creativity il·limitada.
Il·lusions immortals: animació per a adults
A la Filmoteca de Catalunya, del 3 al 28 de desembre.
Aquest cicle homenatja el cinema d’animació reunint-ne els referents.
