Ja ho faré demà

Foto: Amanda Tipton

No m’atreveixo a estimar-te perquè, encara que m’encantis, segur que trobaré algú millor. No m’agrada aquesta feina, però bé, és el que hi ha. Tampoc m’agrada que a vegades em tractis tan malament, però em fa cosa dir-t’ho. Amb això no m’hi faig gaire perquè, total, qui se n’adonarà? Prefereixo anar amb l’automàtic que obrir els ulls i haver de remoure tants merders.

Sols, carregats de pretensions, esperem el dia que. Quan m’atreveixi a. Quan per fi em caigui del cel (i exactament tal com ho desitjo) allò que vull: aquella feina, aquell amor, aquell projecte, aquelles vacances, aquell temps i espai per fer el que més desitjo, aquell valor per plantar els peus a qui m’amarga la vida. Però els dies passen. I amb ells els mesos i els anys. I mira, era Nadal i ara ja ve l’estiu. Fem com si el futur fos el paradís on tot és possible. Per què no ens arremanguem en comptes de somiar a llarg termini? Capritxosos, resignats i plens d’excuses, diem demà demà, per por a fer-nos responsables de l’avui. Ens mesurem, mirant-nos el melic, per no fer cap pas en fals, per la por terrible a equivocar-nos, a perdre el que tenim.

Però som a la trinxera, i aquesta guerra necessita ferides, apostes. Enterrar qui no volem ser per renéixer. Perdre per guanyar. Caminar pel fang, empastifar-nos, saber desprendre’ns, obrir el pit a la victòria i a la derrota. Coixos, tremolant o amb el cap alt, tant és, però anar-hi. Perquè si la primavera no dura tot l’any, ni els ocells estan sempre al niu, ni les erugues es neguen a ser papallones, ni el teu cos és el mateix que quan tenies deu anys, és per alguna cosa, oi? Tot es transforma per algun motiu. I potser ser valent vol dir atrevir-te a no deixar per demà el que avui pots donar a la vida.