Postals

Ja ho faré demà

Per què no ens arremanguem en comptes de somiar a llarg termini?

| 21/05/2018 a les 15:29h
Especial: Postals
Arxivat a: Cambres pròpies, postals

Foto: Amanda Tipton



No m'atreveixo a estimar-te perquè, encara que m'encantis, segur que trobaré algú millor. No m'agrada aquesta feina, però bé, és el que hi ha. Tampoc m'agrada que a vegades em tractis tan malament, però em fa cosa dir-t'ho. Amb això no m'hi faig gaire perquè, total, qui se n'adonarà? Prefereixo anar amb l'automàtic que obrir els ulls i haver de remoure tants merders.

Sols, carregats de pretensions, esperem el dia que. Quan m'atreveixi a. Quan per fi em caigui del cel (i exactament tal com ho desitjo) allò que vull: aquella feina, aquell amor, aquell projecte, aquelles vacances, aquell temps i espai per fer el que més desitjo, aquell valor per plantar els peus a qui m'amarga la vida. Però els dies passen. I amb ells els mesos i els anys. I mira, era Nadal i ara ja ve l'estiu. Fem com si el futur fos el paradís on tot és possible. Per què no ens arremanguem en comptes de somiar a llarg termini? Capritxosos, resignats i plens d'excuses, diem demà demà, per por a fer-nos responsables de l'avui. Ens mesurem, mirant-nos el melic, per no fer cap pas en fals, per la por terrible a equivocar-nos, a perdre el que tenim.

Però som a la trinxera, i aquesta guerra necessita ferides, apostes. Enterrar qui no volem ser per renéixer. Perdre per guanyar. Caminar pel fang, empastifar-nos, saber desprendre'ns, obrir el pit a la victòria i a la derrota. Coixos, tremolant o amb el cap alt, tant és, però anar-hi. Perquè si la primavera no dura tot l'any, ni els ocells estan sempre al niu, ni les erugues es neguen a ser papallones, ni el teu cos és el mateix que quan tenies deu anys, és per alguna cosa, oi? Tot es transforma per algun motiu. I potser ser valent vol dir atrevir-te a no deixar per demà el que avui pots donar a la vida.

COMENTARIS

I com m'agradaria aconseguir-ho.
Anònim, 21/05/2018 a les 23:02
+4
-0
Tantes vegades ens hom hem dit, tantes vegades ho hem intentat, i quantes vegades, sense saber perquè, no ens hem fet cas? Què ens passa? perquè costa tant tirar endavant els pensaments i els desigs? Gràcies per aquesta reflexió, que potser ens dona una altra oportunitat.
Em prometo que seré lliure
Brennisteinn, 11/07/2018 a les 18:06
+0
-0
Acabaré la mentida de la meva vida. No serà avui, ni demà, per por a trencar masses plats, destruir masses vides, quan puc intentar fer-ho subtilment i en silenci, fent mal a qui estimo, però el mínim possible. Intento posar-li data, però sé que hi hauran excuses interminables. Necessito rellegir infinites vegades un text com aquest per tenir el valor suficient de viure.
Per què sí, estic parlant de viure, i no de morir, encara que aquest text soni als escrits de suïcida que escrivia fa uns anys.
Matar la vida grisa, però sense posar-li fi. Ningú m'assegura que la que comenci sigui millor. Però tinc la determinació de fer-ho tantes vegades com calgui, sense esperar a que les mentides es facin grans i costi tant prendre una decisió que hagi de recórrer a escrits com aquest per trobar el coratge.

Moltes gràcies, de tot cor.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
Els més petits i la creació es troben al festival de literatura i arts infantil i juvenil
Imatge il·lustrativa
L'escola Frederic Mistral-Tècnic Eulàlia ens convida a conèixer el seu projecte educatiu
Imatge il·lustrativa
Dani Espasa dirigeix l'orquestra els Vespres d'Arnardí al Palau de la Música
Imatge il·lustrativa
La Fundació Collserola impulsa un cicle de conferències sobre migracions i convivència
Imatge il·lustrativa
Una escena relata com es viu per dins i per fora la síndrome d'Asperger
Imatge il·lustrativa
14 coses que diu el personatge del professor interpretat per Sergi López a l'obra de Juan Mayorga
Imatge il·lustrativa
Una animació reivindica la importància d'aquest òrgan femení
Imatge il·lustrativa
La fragilitat de la condició humana arriba al TNC amb una obra de Bertolt Brecht