Vaig fer els trenta anys sola, durant el transbordament de la línia vermella a la verda de plaça Espanya. A les dotze clavades del 13 de maig de 2012, canviava de metro i canviava de dècada i com que, malgrat que de vegades em fa anar una mica de corcoll, el meu guionista de la vida m’estima prou, va fer que just en aquell moment un home disfressat d’Elvis Presley comencés a cantar I Can’t Help Falling in Love (with You). I jo, com sempre que crec que em passen coses maques, vaig somriure sola i vaig deixar-li unes monedes, en just agraïment per posar banda sonora al meu inici d’any.
Crec que no va ser casualitat que la primera celebració dels trenta la fes sola. Segurament la soledat ben entesa, el gaudi de la pròpia companyia, era l’aprenentatge del qual estava (i continuo estant) més orgullosa.
Des d’aleshores, cada cop que estic a punt de fer anys, com ara, em transporto a l’estació de metro de plaça Espanya mentre canto l’Elvis per dins i faig balanç de les coses que he après sobre el món i sobre mi mateixa. Diuen que els trenta-tres, l’edat que jo faré la setmana que ve, són l’edat de la il·luminació, simbòlicament. De manera que mentre sona l’I Can’t Help…, em pregunto si ho estic, d’il·luminada. I no ho sabria dir. El que sí que sé és que hi arribo feliç, amb una barreja de feina feta, de “progressa adequadament” i, sobretot, amb plena consciència de qui sóc, per bé i per mal.
He après que encara que els finals facin mal, no seria qui sóc si no establís vincles de profunditat amb les persones que m’envolten. Que m’agrada estimar i propiciar felicitat al meu voltant encara que el desamor hagi estat torrencial, que deia Bolaño (Amar de frente y de perfil, como un platillo volador). Ara que estic a punt de fer-me un any més gran sé que és imprescindible assumir les pròpies responsabilitats per poder demanar als altres que assumeixin les seves. Sé, per ventura, que cap mal dura cent anys i que no cal tenir por de certes coses. Que els amics existeixen per explicar-se les penes, sí, però també per riure, per fer sobretaules interminables i amuntegar cerveses sobre les taules dels nostres bars preferits. I que cal tenir-ne cura i ser-hi quan et necessiten.
He après que si treballes molt i si et creus el que fas, difícilment no en recolliràs fruits. Que el món és dels valents i els temeraris i que hem vingut a jugar. Que ningú regala res, però la tenacitat i la tossuderia obren moltes portes, ni que sigui a còpia d’avorrir l’altre. I que tu ets el primer que ha de creure que les coses no poden sortir de cap altra manera que bé.
Ara que em faig gran m’adono que els meus pares, malgrat que no els ho digui tan sovint com ho penso, tenien raó en un munt de coses, i agraeixo profundament els valors que m’han inculcat i l’educació impecable que he rebut per poder anar pel món amb humilitat, amb seguretat, amb sensibilitat i curiositat.
Domino el noble art de dir que no amb un somriure encara que el cor em vagi a cent per hora mentre m’estic negant a fer alguna cosa. He entès la importància de preservar el meu espai personal. Sé que, de tant en tant, toca fer quarters d’hivern i assistir al privilegi de la meva pròpia absència, que deia Proust. He après a trobar el plaer de regalar-me objectes i moments sense esperar que algú altre ho faci.
I a la fi, després d’haver fet 30.690 milions de quilòmetres, en trenta-tres voltes al sol, he après que la vida és dinàmica, que canvia i que millor que ens hi posem bé. Que cal estar preparats per a les alegries més grans i també per als dolors i les injustícies més devastadores. I que cal ser fort moltes vegades i saber gestionar l’alegria i la tristesa de la millor manera possible.
Dimecres que ve escoltaré com cada any l’Elvis dient-me allò de Wise man say, only fools rush in, but I can’t help falling in love with you i pensaré que com més sàvia em faig, més veig, al contrari que els homes savis de la cançó, que, com sempre, l’amor en totes les seves formes és l’única cosa que ho salva tot. I que als trenta-tres he après moltes coses però segurament aquesta és la més útil. L’às a la màniga per a qualsevol situació d’emergència, la pedra que sempre guanya la tisora.
I amb la creença absoluta en l’amor als meus, a la vida i a les coses que m’envolten, he assumit que hauré de sentir-me dir més d’una vegada i més de dues que sóc una bleda assolellada. Doncs mira, potser sí.
Foto: Kevin Dooley
Cançó: I Can’t Help Falling in Love (with You).
Elvis Presley, Blue Hawai, 1961
@mrspremisse
