Montjuïc sempre m’ha semblat un lloc una mica laberíntic i, fins a un cert punt caòtic. Mai no sé com funcionen els semàfors, sempre em fa por que un cotxe surti d’un revolt i m’atropelli i sempre, sempre, m’hi trobo algú que, perdut com jo, mira el mòbil o un mapa de la ciutat buscant el passeig de Santa Madrona. Potser també per això, és un lloc de la ciutat que em fascina i per això, quan vaig haver de triar els museus que visitaria durant La Nit dels Museus, vaig pensar que la Fundació Joan Miró i el Museu Etnològic eren una molt bona opció per visitar exposicions que sempre em queden una mica lluny i, de pas, passejar-me de nit per la muntanya i fugir de les multituds del centre.
De manera que agafo el 150 a la plaça d’Espanya i enfilo cap a dalt. Quan arribo a la Fundació Joan Miró, una cua de ben bé mitja hora em diu que hi ha hagut força gent que ha tingut la mateixa idea que jo. A la Miró hi ha l’exposició Beehave, un projecte comissariat per Martina Millàs que pretén posar sobre la taula el perill en què es troben les abelles de la mel, sobretot per la intoxicació que pateixen per les pràctiques agrícoles agressives i propiciar projectes d’apicultura urbana a Barcelona, com ja s’ha començat a dur a terme a diferents ciutats.
Beehave, un joc de paraules que podria traduir-se maldestrament com “el comportament de les abelles” és una exposició immersiva que permet veure el món com si fos, precisament, una abella, a través de les obres, sobretot instal·lacions, de diferents artistes, que reprodueixen aspectes sensorials com el tacte, la vista o els sons. Com que hem vingut a jugar, poso el cap dins una de les esferes de plàstic plenes de flors de l’obra Relaciones Mutualistas, de Jerónimo Hagerman, amb el propòsit ferm de posar-me dins la pell de les abelles l’estona que duri el meu recorregut. Les exposicions immersives sempre m’han fet molta gràcia perquè tot de persones adultes ens hi passegem fent una cosa que habitualment no podem fer als museus: tocar-ho tot. He de reconèixer que, com que hi vaig sola, he de perdre una mica la vergonya inicial, però un cop m’hi poso, m’estiro a les plataformes d’Eixams, de Xavi Manzanares i Àlex Muñoz i, connectada amb el rusc que hi ha a la terrassa de la fundació, per sentir com és ser dins un rusc a temps real. I així, entre vibracions, olors, sons i visions augmentades em faig petita, petita, com una abella. Uns insectes que sempre m’han semblat curiosos i nobles.
Xavi Manzanares & Àlex Muñoz. “Eixams”, 2018
Jerónimo Hagerman. “Relaciones mutualistas”, 2018
La següent parada, una mica més enllà, és el Museu Etnològic. Montjuïc està més transitat de l’habitual. Mentre baixo cap al museu, no puc evitar preguntar-me què té de seductora La Nit dels Museus. El fet que siguin gratuïts? No ho crec. He sentit a la ràdio que les cues a alguns museus arriben a les dues hores. Pot ser que visitar un museu de nit tingui alguna cosa de transgressió, d’intempestiu? Mentre em passejo per la col·lecció permanent de l’Etnològic m’adono que sí: que el meu moment del dia preferit per passejar-me pels museus és al matí. Diumenge, normalment. Museu i vermut, la barcelonina cosa.
I de fet, de ser barceloní és del que tracta l’exposició del pis de dalt de l’Etnològic: Les cares de Barcelona. Hi entro amb ganes perquè la tenia pendent de feia temps. Vinc amb la feina mig feta: just fa unes setmanes acabava de llegir Els barcelonins, el recull d’articles mensuals que el seu comissari, l’escriptor i antropòleg Adrià Pujol va publicar a l’Avenç mentre preparava la mostra. Conec, per tant, ni que sigui de lluny, la manera que Pujol té de relacionar-se amb la ciutat i a més, la comparteixo a grans trets. La ciutat com a espai que no només ha de ser objecte d’estudi, que s’ha de trepitjar i viure, que s’ha d’observar per interpretar-ne els canvis en els espais i en les persones que ens hi relacionem entre l’amor i l’odi. La Ciutat fetitxe, llegeixo en alguna senyalització. Talment.
Elements quotidians del paisatge urbà d’una ciutat. Foto: Jordi Cirach
Les cares de Barcelona explora, sobretot l’evolució de la ciutat i com aquests canvis també n’han modificat els usos i la mentalitat dels que hi viuen. S’hi exposen cartells de la Mercè, de campanyes procivisme, dels que demanaven a Barcelona que es posés guapa abans de les olimpíades, bans municipals, campanyes alternatives i moviments veïnals. La manera com els diferents actors s’han comunicat massivament amb la resta em sembla interessantíssima. Hi ha un banc, panots, una taula d’acer inoxidable com les que hi ha als milers de terrasses de la ciutat i fins i tot una bici del bicing. Mentre prenc notes, gairebé m’enduc per davant una estesa d’ulleres de sol que emula la dels manters. Barcelona és icònica. Davant un vídeo, una senyora li diu a una altra “mira, allí hemos estado esta mañana”. Somric. Una noia argentina em demana que li faci una foto amb la bici. El que dèiem de les icones.
M’han dit que l’espectacle A vore, que han programat a l’Etnològic en ocasió de La Nit dels Museus val molt la pena. No he volgut mirar res: només sé que hi toquen els Astrio (el pianista Xavi Lloses substitueix el teclista Arecio Smith) i que hi balla la Sònia Gómez. Mentre la gent comença a seure, busco més informació. També hi ha col·laborat, en la creació Ramon Balagué i posa en comú les danses i cançons del sud de Catalunya i el nord de València amb sons i moviments actuals.
Es fa fosc, els músics baixen les escales com si fos una cercavila i es situen a l’escenari improvisat del vestíbul del museu. El cos, la veu i els sons s’entrellacen i entrellacen èpoques. Entre la paraula viva i popular i el so progressiu dels Astrio, entre el moviment contemporani de la Sònia Gòmez i la jota (quines ganes de ballar!) de la Carme Balagué. Enaigües i minifaldilles, monyos cenyits i cabells esbullats. Si m’abstrec, puc sentir alguna cosa de rock laietà. I tot d’una hi veig les dues plantes del museu: la primera, la col·lecció permanent, plena d’objectes i tradició i la de dalt, amb la ciutat frenètica. No som tan lluny del que vam ser i de qui som. No som, tampoc, lluny de les abelles que he vist a la Fundació Joan Miró, amb els seus ruscs i les seves relacions amb l’entorn. Quan surto de l’Etnològic, tinc la ciutat als peus i amb un parell de museus n’he tingut prou per entendre-la una mica més. Potser sigui això el que ens empeny a fer cues de dues hores.
