L'últim metro

L'única història

Una cosa tan ancestral i tan humana com escoltar-nos és sovint vista com una mena de favor

| 25/05/2018 a les 10:54h
Especial: L'últim metro
Arxivat a: Cambres pròpies, Julian Barnes, L'últim metro

Foto: Thomas Hawk


Hi ha una única història, a les nostres vides. Aquella que ens expliquem una i altra vegada encara que ens l’expliquem, sobretot, a nosaltres mateixos, diu en Julian Barnes a l’inici del seu darrer llibre, The Only Story, l’única història.
 
Com que en som els narradors, d’aquesta història, només depèn de nosaltres, diu en Barnes, que la manera com l’expliquem i ens l’expliquem ens allunyi o ens acosti a la veritat, ens faci sortir-ne ben parats o ens deixi a l'altura del betum però diu, sobretot, que la manera com elaborem els nostres records té una única finalitat: ajudar a qui recorda a dur aquesta càrrega, el pes de la memòria, de la manera més suportable possible.
 
Fa molts mesos que dono voltes a la idea del relat. Penso en el privilegi que suposa tenir la oportunitat de construir-lo conscientment, com una mena de documentalistes de nosaltres mateixos que endrecem a consciència i teixim les connexions que ens han d’ajudar a viure el que ens queda per viure. En com allò que ometem deliberadament en el moment que tenim la història fresca, s’oblida del tot sense cap esforç al cap dels anys. Noms, llocs i persones que no volem que formin part de la nostra història. Em fascina com incloem girs màgics, atzars i érem-al-lloc-que-tocava-quan-tocava, com de fàcil (o de difícil, segons el dia) ens ho posem perquè la càrrega sigui el més lleugera possible.
 
Des que estic observant el relat, demano a la gent que m’expliqui coses, tranquil·lament. M’he adonat que qui està parlant pateix per qui l’escolta, per si s’està fent pesat, per si la seva història perd l’interès. Això em porta a pensar que una cosa tan ancestral i tan humana com escoltar-nos és sovint vista com una mena de favor. Sona menys gros del que és, perquè denota que ens hem desacostumat a escoltar i a saber coses dels altres i, per tant, pensem que quan nosaltres som els narradors, estem ocupant massa quota de temps de l’altre. Imagineu-vos.
 
I mentre m’expliquen coses, com diu en Barnes, també se les estan explicant a ells. Llavors em fixo en els gestos: en la manera com canvien els ulls quan el narrador ha entès alguna cosa important després de dir-la en veu alta; en els silencis abans de triar el camí davant un trencall de la història, en les justificacions innecessàries per al receptor però imprescindibles per a l’emissor. En, al capdavall, la història que amaga la pròpia història, que pot ser dita o no però existeix sempre.
 
A nosaltres, els que escrivim, ens encanta xerrar. Ens encanta explicar històries i, sovint, apliquem alguns mecanismes literaris a la nostra narració quotidiana. Fa de mal dir, però tenim aquest petit poder i l’exercim. Es pot confondre amb l’egocentrisme, però no va gaire més enllà del costum. Potser per això, de tant en tant, ens va bé fer un exercici de silenci i escoltar la resta, veure com també s’allunyen i s’apropen de la seva veritat, com modifiquen els seus records i com salpebren els atzars.
 
I adonar-nos, potser per primer cop, que la literatura no és nomes allò que queda escrit.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural proposa una jornada sobre astronomia i contaminació lumínica
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural inaugura dues mostres fetes per alumnes i professors
Imatge il·lustrativa
Els Juliols de la UB dediquen un curs a la crisi migratòria
Imatge il·lustrativa
L'escriptor italià conversarà amb la periodista Elena Hevia
Imatge il·lustrativa
Una animació representa amb traços senzills la cançó de Queen
Imatge il·lustrativa
La nova campanya d'Estrella Damm ens alerta de la contaminació que pateix el mar
Imatge il·lustrativa
Així serà l'any 2026 el temple monumental d'Antoni Gaudí
Imatge il·lustrativa
Marguerite Duras, encarnada per Ariadna Gil, espera delirant el seu marit a la sala petita del TNC