Tast editorial

Ens cal més mala llet i més esperança

Per poder dir el sí entusiasta i possible hauràs de dir el no contundent i desculpabilitzat

| 01/06/2018 a les 00:20h
Arxivat a: Biblioteca, tast editorial, Carles Capdevila, La vida que aprenc
El periodista Carles Capdevila va néixer als Hostalets de Balenyà el 13 d'agost del 1965 i va morir a Barcelona l'1 de juny del 2017. El recordem amb el pròleg del seu llibre La vida que aprenc.
 

Foto: Alon


Prou sé que la vida s’aprèn vivint-la, a vegades a patacades, però mirar d’endreçar els aprenentatges per escrit els consolida.

En aquesta vida he après que alguns som tan passerells que necessitem un ultimàtum dels grossos per prioritzar de debò. I que quan prioritzes de debò, t’agafa un atac de lucidesa que donaries les gràcies al puto ultimàtum. 

Que la gent que en circumstàncies normals ja és extraordinària, en casos extraordinaris aconsegueix el miracle que tot sembli normal. Que no hi ha elogi més gran que ser acusat d’ingenu per un cínic.

Que res cura més que saber-te i sentir-te estimat. I que a prop de la gent que pateix, reps un munt de lliçons de dignitat.

Que fer veure que no passa res accelera el que no vols que et passi. I que una decisió tan simple com quedar amb els que estimes i fugir dels que et fan la vida impossible t’acosta bastant a la felicitat. 

Que perdre la por a coses absurdes és una delícia, llàstima que hagis hagut de passar per una por més gran i gens absurda. I que els sentiments bonics per la gent que ens importa ens els hem d’expressar a la cara més sovint.

Que quan la vida es complica, es multipliquen les oportunitats d’aprendre de persones increïbles. I que no hem de desaprofitar cap bona ocasió per riure, plorar o fer-nos una bona abraçada.

Que acceptar les limitacions té un punt dolorós i un altre d’alliberador. Et pots abocar en cos i ànima al que et queda, si aprens a deixar de lamentar el que perds.

Que quan es tanca una porta s’obren soletes un munt de finestres. Que l’amabilitat pot ser la idea més revolucionària. Que en lloc de maleir-nos els ossos caldria celebrar aquest esquelet que ens aguanta.  

Que hem vingut aquí, tot i que ho dissimulem massa bé, a estimar i ser estimats, i per tant, a cuidar-nos. Que calen metges i mestres amb visió de capçalera, que en lloc de dedicar-se al trosset assignat i prou, siguin capaços d’agafar distància i tenir cura de persones senceres, de cap a peus.

Que la persona amb qui no et sàpiga greu plorar i que et faci la companyia adequada és per força un molt bon amic.  

Que sense confiança no hi ha motivació, perquè confiar sovint dona més fruit que vigilar.

Que em sedueixen els voluntaris que penquen. Els que saben que tot és un desastre i tot pot anar ben malament. I per això s’arremanguen. I mantenen la ingenuïtat necessària per creure que podran. Perquè sense confiança no hi ha convicció i sense convicció no hi ha resultats i sense resultats no hi ha motius per mantenir la il·lusió.

Que prioritzar vol dir descartar. Per poder dir el sí entusiasta i possible hauràs de dir el no contundent i desculpabilitzat al que no hi cap.

Que el pitjor de la por és quan ens fa de pilot, quan s’instal·la al volant. La por de la veritat ens fa mentiders, la por de sentir emocions fortes ens fa freds, la por del risc ens fa tirar massa tovalloles, i la por de morir ens pot impedir viure.

Que som més el que fem que el que diem, som més el que decidim que el que pensem, som quan actuem i no quan reflexionem. Que l’educació és l’art i ofici sublim d’aprendre’n mentre s’ensenya i d’ensenyar-ne mentre s’aprèn.  

Que ens cal més mala llet i més esperança. Ens convé assenyalar i denunciar els culpables, mirar-los als ulls, no assumir que això toca, mostrar-los tota la ràbia que sentim. I simultàniament anar arreglant amb les mans el dia a dia, des de l’inconformisme, amb ambició i amb la certesa absoluta que és possible.

Que la bellesa és en la mirada, i no hi ha privilegi més bonic que ser observat des de l’amor incondicional i l’alegria de viure.  

Que l’optimisme és sempre l’opció més recomanable i, quan van mal dades, és imprescindible. 


 






 La vida que aprenc



 © Carles Capdevila
 © Arcàdia, 2017

COMENTARIS

Una vegada més
Anònim, 01/06/2018 a les 08:12
+9
-0
Gràcies de nou, i com sempre, Carles!
Gràcies Carles!
Anònim, 01/06/2018 a les 08:59
+6
-0
Agraïxo la petjada que en Carles Capdevila ha fixat en mi, la seua alegria i compromís de vida.
Gràcies
Marta Corominas, 01/06/2018 a les 10:18
+6
-0
Molt agraïda per poder tornar a llegir les paraules sàvies d'en Carles.
El recordo sempre, però m'ha agradat molt compartir el record i l'enyorança a través d'aquest tast editorial.
Sovint
Gisela Cabrol, 01/06/2018 a les 13:21
+2
-1
Sovint rellegeixo les paraules d'en Carles Capdevila...sempre m'omplen i em donen força . Gràcies per haver-nos donat tant...
Carles sempre viu en la memòria!!!
Anònim, 01/06/2018 a les 15:11
+2
-0
Gràcies per posar en paraules tot allò que pensem però no ens decidim a f er!! Vaig seguir el teu procés personal i, amb molta tristesa, la teva malaltia amb articles que, com aquest, donen rellevància a les persones q envolten a la que pateix! Gràcies per tot Carles!!!
Viure
Anònim, 01/06/2018 a les 22:16
+3
-0
Valorem la vida i agraim cada matí
La joia de viure
Anònim, 02/06/2018 a les 00:06
+2
-0
Gracias por seguir entre nosotros.
Gràcies Carles!
Anònim, 02/06/2018 a les 00:32
+2
-0
Agraïxo la petjada que en Carles Capdevila ha fixat en mi, la seua alegria i compromís de vida.
Entre el record i l'enyor
Pep Miralles, 02/06/2018 a les 11:37
+1
-0
Sempre lúcid, sempre combatiu. Mai agrairem prou el teu compromís.
Anjana
Gala Serrano, 02/06/2018 a les 11:48
+1
-0
Mil gràcies Carles per dir les coses tan ben dites,d.una manera tan senzilla i tan humana.
Una forta abraçada.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural acull una taula rodona sobre els nous projectes en entorns no urbans
Imatge il·lustrativa
Som Cultura proposa un recorregut pel patrimoni artístic i tradicional d'aquestes comarques
Imatge il·lustrativa
Som Cultura recorre el patrimoni monumental, artístic i tradicional de les comarques gironines
Imatge il·lustrativa
El Barcelona Pensa porta el pensament i la filosofia a diversos espais de la ciutat
Imatge il·lustrativa
Un espot nadalenc que ens anima a ser generosos amb els que estimem
Imatge il·lustrativa
Un anunci mostra com hem arribat a perdre el contacte directe amb els que estimem
Imatge il·lustrativa
Una animació ens anima a reflexionar sobre el perill de viure en la indiferència
Imatge il·lustrativa
Les botigues són farmàcies que ofereixen remeis contra els problemes de la vida