Foto: Santiago Sierra/CCCB
De vegades hi ha obres que no són potser les millors dels seus creadors però adquireixen una fama simbòlica que no les abandonarà mai: el Guernica de Picasso, L’estaca de Lluís Llach, La llibertat guiant al poble de Delacroix… El crit a favor de la llibertat i el desig de justícia acaba emmascarant les seves virtuts artístiques perquè l’art també ha de ser política, també és una eina per a la denúncia.
Això pretenia fer l’artista madrileny Santiago Sierra –creador controvertit per accions com no deixar entrar cap ciutadà sense DNI espanyol al pavelló d’Espanya de la Biennal d’art de Venècia del 2003–, quan va projectar l’obra Presos polítics a l’Espanya contemporània, una senzilla i directa peça composta per 24 fotografies de presos polítics a presons espanyoles, amb la cara pixelada, entre ells Oriol Junqueras i Jordi Sànchez. L’obra s’havia d’exhibir per primer cop a l’estand de la galeria Helga Alvear a la fira Arco de Madrid del febrer passat però la institució firal va decidir retirar-la. Erigint-se com un cas clar de censura artística, que semblava inimaginable fins ara en una fira d’art contemporani, la peça, més enllà de la seva qualitat, és (i serà) ja un símbol d’aquests ignominiosos temps en què la llibertat d’expressió és un valor que s’ha de tornar a recuperar dins d’un estat autoproclamat democràtic. “Amb aquesta obra volem deixar constància que existeixen els presos polítics i denunciar no només les lleis caduques i la seva aplicació esbiaixada, sinó sobretot l’alienació social que permet i justifica aquesta realitat i mira cap a una altra banda”, diu Sierra.
Just en el moment en què la situació política espanyola feia una volta com un mitjó al Congrés dels Diputats de Madrid, al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) s’inaugurava l’exposició de l’obra, només oberta durant disset dies però amb accés lliure, després que el periodista Tatxo Benet l’adquirís a Arco per 80.000 euros abans que se sabés que seria retirada de l’estand. L’obra ja ha passat pel Museu de Lleida, on l’han vist 7.000 persones, rècord de visitants d’aquest centre. Ara ha desembarcat al CCCB ja que la intenció de Benet és que la peça es pugui veure en el màxim d’espais possibles. Recentment, però, també n’ha estat vetada l’exhibició a la seu del Parlament europeu d’Estrasburg.
Què té aquesta obra d’art que molesta tant? Doncs que parla tan clar que deixa sense arguments els que encara neguen l’existència de presos polítics a l’Estat espanyol, sobretot en els textos que acompanyen cadascuna de les fotografies. Sierra ha exemplificat, a través de 24 rostres, 74 casos de presos polítics de procedències, ideologies i històries diverses, des dels nois d’Altsasu als presos independentistes, passant pels titellaires acusats de terrorisme, els periodistes del diari Egin o les cinc persones empresonades pels fets del desallotjament del Palau Alòs de Barcelona. L’artista no els etiqueta amb el nom sinó amb un número, al·lusió a la deshumanització que pateix qualsevol que entri dins d’un centre penitenciari. Junqueras representa el conjunt de membres del govern català empresonats, mentre que la foto de Jordi Sànchez també representa Jordi Cuixart: “Miembros activos en la convocatoria de las concentraciones por la votación del referéndum de independencia de Cataluña de 2017. Uno de ellos, presidente de la Asamblea Nacional Catalana (ANC) y, otro, presidente de Òmnium Cultural. Acusados de supuesto delito de sedición pública con riesgo de reiteración delictiva y destrucción de pruebas, se les condena a prisión incondicional sin fianza. Ingresan en la cárcel de Soto del Real, Madrid”. Malauradament, si Sierra hagués de construir aquesta peça actualment, el nombre d’al·ludits hauria de créixer.
Al CCCB l’obra s’ha instal·lat de manera diferent que en les seves últimes presentacions, on es desplegava com un gran mural en un pany de paret. A causa de l’arquitectura del centre, la peça s’ha hagut de muntar en grups de sis fotografies, circumstància que fa que l’obra perdi part de la seva força estètica. Sí que és encertat, en canvi, l’ambient de capella que acompanya l’obra. Santiago Sierra, que ja va dir després de la clausura d’Arco que se sentia sobrepassat pels esdeveniments, no ha estat present a la inauguració ni hi serà durant aquests dies a cap de les activitats que el CCCB ha organitzat per proporcionar gruix teòric i de debat a l’exposició de l’obra. S’ha aprofitat la circumstància que la mostra coincideix amb la celebració del Dia Orwell, entre el 5 i el 13 de juny, la programació del qual girarà entorn la defensa de la llibertat d’expressió. Entre els actes destaca la conferència de la periodista i activista russoamericana Masha Gessen, que presentarà el llibre El futuro es historia. Rusia y el regreso del totalitarismo (dia 6), i la projecció del documental Tijera contra papel, de Gerard Escuer, que repassa la història de la censura a l’Estat espanyol (dia 5). El dia 13 tindrà un lloc un acte amb el col·lectiu No Callarem! d’artistes per la llibertat d’expressió. Com explica el director del CCCB, Vicenç Villatoro, “el text de l’obra de Sierra ens dona gruix per debatre i reflexionar sobre temes com la llibertat d’expressió, la censura i les llibertats en els sistemes democràtics”.
La celebració del Dia Orwell no pot ser més adequat a aquesta reflexió. En la seva novel·la distòpica 1984, l’escriptor britànic ja va preveure una societat emmanillada per la llibertat d’expressió i la manca de llibertats individuals i col·lectives. “Si la llibertat té algun sentit, aquest consisteix en el dret de dir allò que no tothom vol sentir”, va escriure l’autor d’Homenatge a Catalunya.
