Educació

​Per una escola catalana, viva i lliure

Els Premis Baldiri Reixac de la Fundació Carulla fa 40 anys que premien i impulsen l'educació

| 04/06/2018 a les 14:14h
Especial: Educació
Arxivat a: Cambres pròpies, Teatre Nacional de Catalunya, educació

Foto: PROPhilippe Put


 
Sobre l’escenari del Teatre Nacional de Catalunya, decorat per a la representació de Temps salvatge, en Quim Masferrer provava de fer un bon tir i encertar una cistella de ficció. Va demanar tres intents i li’n van donar un altre, i un altre, fins que se’n va sortir. Portava llarga estona reclamant una pilota amb insistència, donant-se-les de jugador experimentat, però va resultar ser un entre tants, un motivat, un nen gran amb ganes de jugar a imposar-se reptes, un mestre rialler capaç d’aprendre dels errors. L’anècdota ens va arrencar el somriure.
 
Ens havíem trobat a una platea atapeïda per celebrar el quarantè aniversari dels Premis Baldiri Reixac, creats per impulsar la catalanització de l’escola franquista i per donar suport a la implementació de la immersió lingüística. Quatre dècades més tard, una picada d’ullet de l’actor que conduïa l’acte de lliurament ens recordava que vivim uns temps salvatges en què aquesta iniciativa de la Fundació Carulla encara té tot el sentit del món. També vam somriure, però no amb tantes ganes, tot i que potser amb un pèl més de consciència.
 
Segons la directora de la fundació, Marta Esteve, els premis tenen l’objectiu d’aprendre dels assoliments per impulsar nous projectes; i va afegir: de fer menys invisible la feina ben feta. Efectivament, en l’àmbit educatiu la bona feina ens resulta tot sovint imperceptible a la mirada, perquè el treball profund i constant fa fluir, deixa viure, permet créixer, en comptes de fer-se veure tot imposant objectius de neó que sovint no són més que pals a les rodes de la curiositat i la creativitat.
 
Una pluja d’adjectius impossible de retenir però preciosa de sentir –sentir amb el cor i la panxa– descrivien al llarg de l’acte de lliurament l’escola catalana: acollidora, viva, crítica, oberta, inclusiva, integradora, permeable, arrelada, motivadora, valenta, dinàmica, tossuda, forjadora, compromesa, innovadora, activa, participativa, lliure. L’agosarat plugim sembla amarat de paraules que proposen banderes o que llancen floretes, però representa en el fons el gran repte que posem o imposem a les comunitats educatives del nostre país –que, per cert, per a la meva alegria de valenciana del Penedès, sembla que per a la Fundació Carulla s’estén al sud, si més no, fins a l’escola La Comarcal de Picassent–; centres d’aprenentatge dels que n'esperem molt i que s’esmercen a desenvolupar cada dia una de les tasques més difícils que hi ha –i ho escriu una exmestra que va sentir que no se’n sortiria.
 
És també digne de menció el fet que estiguem parlant de premis en plural i sense pòdiums que els ordenin per importància, que no calgui excel·lir ni ser el millor educador ni la millor escola ni el millor alumne del país per rebre un aplaudiment, una abraçada o un ajut econòmic; es tracta aquí de posar-hi seny però també molt d’amor, de caminar cap a la renovació constant en escoles sempre vives i d’empènyer a poc a poc els propis centres a ser més d’aprenentatge i no tant d’ensenyament.
 
El jurat s’ha esmerçat en lectures i visites a triar –entre tres-centes seixanta candidatures– dotze centres, quatre projectes d’estímul a educadors, un projecte d’innovació i cinquanta grups d’alumnes, que han rebut un total de 101.000 euros. S’ha valorat el treball per projectes, la relació amb les famílies i l’entorn, els tallers internivells, el joc simbòlic, els laboratoris de tota mena, les petites orquestres, les ràdios escolars, el teatre musical, les propostes artístiques, la reflexió i el debat, les festes tradicionals, les experiències properes i significatives, l’equitat de gènere, l’educació per la pau... i projectes tan agosarats com la comunicació bàsica i emocional a partir del cos en una escola d’educació especial o una travessa en què mitjançant vela, hípica, caiac, bicicleta i senderisme els alumnes assoleixen capacitats resolutives, organitzatives, autònomes, interpersonals i de responsabilitat. El més maco, sens dubte: veure també nenes i nens de diverses edats i colors recollir el seu merescut guardó.
 
En total, van ser seixanta-set les distincions rebudes a l’escenari. Tenint en compte que cadascuna era recollida per un petit grup que la prenia en representació d’un de més gran, els feliços premiats van ser moltíssims; puc imaginar que es compten per milers.
 
Presenteu-vos als Baldiris, alumnes, mestres i escoles. Són pels que els reben i pels que no. Són per provar, per caminar i per fer-nos créixer. I a més, caram, que no pot ser més difícil que una cistella d’un Quim encoratjat per un públic amb ganes de veure’l somriure, superar-se i, també, per què no, fer una mica el pallasso.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
El Macba ofereix visitar la seva col·lecció a partir de tres mirades diferents
Imatge il·lustrativa
L'obra «Tebas Land», de Sergio Blanco, es representa al Teatre Nacional de Catalunya
Imatge il·lustrativa
El Macba ofereix un curs per aprofundir en la seva col·lecció
Imatge il·lustrativa
La comèdia de Santiago Rusiñol arriba al Teatre Nacional
Imatge il·lustrativa
«Només una vegada» de Marta Buchaca porta la violència de gènere a la sala petita del TNC
Imatge il·lustrativa
14 reflexions del cineasta, que deia que «necessàriament els personatges s'assemblen al seu autor»
Imatge il·lustrativa
Un vídeo mostra com s'ha de dur a terme una autoexploració mamària i denuncia la censura
Imatge il·lustrativa
Una animació reivindica la importància d'aquest òrgan femení