Foto: Felipe Pena
“Si dius la veritat, no hauràs de recordar res”. Vaig a veure una obra d’Oscar Wilde (1854-1900), sí, però no em para de rondar pel cap aquesta reflexió de Mark Twain. Entre tots els batibulls de l’obra La importància de ser Frank n’hi ha un que em crida especialment l’atenció: dues noies s’enamoren dels noms de dois nois (Frank), però resulta que cap dels dos (que estan bojament enamorats d’elles) es diuen així. I au, ja em direu qui s’atreveix a admetre que es diu John o Algernon, quan tot el que més vols és tot el que pots perdre.
M’estimes de dalt a baix?
Si enganyem els altres per agradar potser és perquè ens fa por és que no ens estimin tal com som. I per això només gosem ensenyar la poteta, mostrar un cantó de la cara, ens esforcem a amagar els complexos, les pors, allò que suposo que no t’agradaria o, pitjor, allò que segur que no acceptaries. Fins i tot el nostre nom, que podria ser una metàfora de la nostra identitat. M’ho vaig preguntant: l’amor sincer i sencer ens ve gros? És per això que preferim enamorar-nos de detalls?
Ho faré tot per viure en la nostra mentida
Els dos serien capaços de batejar-se de nou, de fer el que calgués per no perdre aquell amor que amb prou feines coneixen. I penso en com ens encega això que en diem estimar. Em pregunto també si la base d’una bona relació és la comunicació: atrevir-se a dir i a escoltar, costi el que costi, sense deixar res al tinter ni al llit; i el respecte: acceptar l’altre com és i no potinejar-lo de dalt a baix perquè el voldries d’una altra manera.
El preu de ser qui som
Oscar Wilde en aquesta obra ridiculitza el que detestava de dalt a baix: la moral burgesa. Comporta’t així que és el que toca, no facis allò que no et farà quedar bé. No pensis: imita. L’escriptor irlandès es va atrevir a caricaturitzar aquesta conducta. I potser, en el fons, ho podríem llegir així: si volem que ens estimin pel que som ens haurem de mostrar tal com som. Tot i que l’èxit va ser immens, el 25 de maig del 1895, tres mesos després d’estrenar l’obra, el van condemnar a dos anys de presó i a treballs forçats per gross incidency. Entre barrots va escriure: “La societat, tal com l’hem construïda, no té lloc per a mi, no té res per oferir-me”. Potser és per això que escrivia i que en els seus escrits es permetia ser lliure.
T’has enamorat de mi però, qui soc?
Els personatges, alguns amb una doble vida –per la necessitat de deixar-se anar de tanta contenció–, es van descobrint i acaben topant amb el que menys s’esperaven del món: amb allò que són. Serà que mentim perquè no sabem ni qui som? I en part, per molt còmica que l’obra resulti, és ben bé així: estem plens de contradiccions i de màscares. I no hi ha res més alliberador que el fet que t’estimin tal com ets. Amb els dies de rondinaire i els d’entusiasme. Amb les ulleres gruixudes i la dent trencada. Amb els atacs de silenci i els de riure. Dient-te Frank o dient-te Joana. Tenint diners o estant escurat. No vol dir seure en un tron on ets el rei del mambo i tot està permès i faig i dic el que em rota, sinó en un lloc on estiguem d’igual a igual, on puguem respirar junts sense que a mitja gola sentim com ens vibren les mentides.
La importància de ser Frank
A la sala petita del TNC, fins al 10 de juny del 2018.
Text d’Oscar Wilde.
Direcció: David Selvas.
Traducció: Cristina Genebat.
Versió: David Selvas i Cristina Genebat.
Interpretat per:
Laura Conejero: Lady Bracknell.
Miki Esparbé: John Worthing.
Mia Esteve: Leticia Prism, institutriu.
Paula Jornet: Cecily Cardew.
Paula Malia: Gwendolen Fairfax.
Norbert Martínez: Reverend Canon Chasuble.
David Verdaguer: Algeron Moncrieff.
Foto: Felipe Pena
