Poesia

La tristesa més profunda de Lorca

Quizá,/ no tenga para mi Naturaleza/ el pecho de cristal

Especial: Poesia
Arxivat a: Biblioteca, Federico García Lorca, Joel Minguet, Chopo muerto, hopo muerto, poema
Federico García Lorca (5 de juny de 1898) quan tenia vint-i-un i vint-i-dos anys va escriure aquests dos poemes, que els escoltem interpretats per l'actor Joel Minguet. El 18 d'agost del 1936, quan en tenia 38, va ser assassinat pel règim franquista acusat de ser "socialista, maçó i homosexual".


Chopo muerto (1920)

¡Chopo viejo!
Has caído
en el espejo
del remanso dormido,
abatiendo tu frente
ante el poniente.
No fue el vendaval ronco
el que rompió tu tronco,
ni fue el hachazo grave
del leñador, que sabe
has de volver
a nacer.

Fue tu espíritu fuerte
el que llamó a la muerte,
al hallarse sin nidos, olvidado
de los chopos infantes del prado.
Fue que estabas sediento
de pensamiento,
y tu enorme cabeza centenaria,
solitaria,
escuchaba los lejanos
cantos de tus hermanos.

En tu cuerpo guardabas
las lavas
de tu pasión,
y en tu corazón,
el semen sin futuro de Pegaso.
La terrible simiente
de un amor inocente
por el sol de ocaso.

¡Qué amargura tan honda
para el paisaje,
el héroe de la fronda
sin ramaje!

Ya no serás la cuna
de la luna,
ni la mágica risa
de la brisa,
ni el bastón de un lucero
caballero.
No tornará la primavera
de tu vida,
ni verás la sementera
florecida.
Serás nidal de ranas
y de hormigas.
Tendrás por verdes canas
las ortigas.
Y un día la corriente
llevará tu corteza
con tristeza.

¡Chopo viejo!
Has caído
en el espejo
del remanso dormido.
Yo te vi descender
en el atardecer
y escribo tu elegía,
que es la mía.


Tarde (1919)

Tarde lluviosa en gris cansado,
y sigue el caminar.
Los árboles marchitos.

                                Mi cuarto, solitario.
Y los retratos viejos
y el libro sin cortar…

   Chorrea la tristeza por los muebles
y por mi alma.
                     Quizá,
no tenga para mi Naturaleza
el pecho de cristal.

   Y me duele la carne del corazón
y la carne del alma.
                     Y al hablar,
se quedan mis palabras en el aire
como corchos sobre agua.

   Sólo por tus ojos
sufro yo este mal,
tristeza de antaño
y las que vendrán.

   Tarde lluviosa en gris cansado
y sigue el caminar.
 
 

Contingut relacionat

Imatge il·lustrativa
05/07/2018
Imatge il·lustrativa
30/06/2018
Imatge il·lustrativa
29/06/2018

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
El Macba programa una jornada d'activitats sobre l’empremta de la repressió i la despossessió colonial
Imatge il·lustrativa
L'Institut del Teatre ofereix uns estudis per aprofundir en l'escenificació i la tecnologia digital
Imatge il·lustrativa
La Casa Elizalde acull la mirada de fotògrafes professionals i aficionades
Imatge il·lustrativa
L'Editorial Barcino presenta la nova versió de l'última de les grans cròniques catalanes medievals
Imatge il·lustrativa
14 reflexions de l'actor, que defensava «la lluita per la nostra república, del cinema o del que sigui»
Imatge il·lustrativa
Polanski, el cinema musical, brasiler, jueu i del món àrab protagonitzen l'inici del curs cinèfil
Imatge il·lustrativa
14 reflexions de l'actor, que deia que «amb tant d'imbècil amb carnet d'opinador, els savis callen»
Imatge il·lustrativa
Un anunci sobre un nen que munta un drama i un pare que no sap quina cara fer