Foto: etringita
A casa no ens havien deixat mai amb coneguts ni estranys a sou per poder viure cap vida paral·lela a nosaltres. Sempre, amb la mamà i la baba, mai s’havia donat la situació que elles no fossin amb el Quim i jo. El papà treballava molt o feia trial i l’avi primer treballava molt i després sempre era a la vinya. Sí que se sabia de criatures que de vegades eren cuidades per persones que no eren de la família, però nosaltres mai no ens vam veure afectats per aquest costum occidental.
Vivíem a l’àtic 4a, i al primer hi havia la Chelo, Dinor, esteticista. Sempre ja començava a tenir una edat i no se li coneixia cap cosa amb cap home. Mentida. Una temporadeta va estar-se amb el fill del mestre de ioga de la baba, el iogui, però al final, no res, per coses d’ell que ara no vénen al cas i que ella mai no va dir però que la mamà sempre va saber. Sense fills.
Només quatre trams d’escala més avall i una xapa a la porta, Dinor, un pis com el nostre, xiuxiuejos en castellà i a les parets hi havia pòsters de noies molt ben maquillades i tot era Skeyndor –ara mentre escric dic Skeyndor en veu alta i el papà diu has de saber que jo els vaig fer la fàbrica–. Skeyndor, però també Clarity, ¿te pongo un poco en el granito? Assecava i donava color.
La Chelo em tractava molt bé, en què molt bé vol dir que jo era petita i a ella tant li feia i no em tenia per una adulta a mig coure. Mentre depilava la mamà, com que la mamà només feia crits i deia me estás fundiendo la piel, la Chelo m’explicava coses. Jo sempre volia saber si depilava alguna ballarina professional o si n’havia depilat mai cap i com tenia les cames i què. Malauradament, però, només feia senyores normals.
Poc abans d’un Nadal, la Chelo, mentre esquivava llangardaixos de la mamà, em va preguntar si ja feia vacances i si les tardes les volia passar amb ella, allà, Dinor. Posa aquest oferiment al costat del meu germà xutant la pilota. Mamà, em deixes? Sí.
La primera vegada que vaig passar hores i hores a casa aliena sense la mamà o la baba va ser amb la Chelo, les tardes d’unes vacances de Nadal, obrint la porta a senyores de –llavors em feia fer una ratlla sobre el nom de la senyora a l’agenda, com per dir que ja havia vingut–, tractant-les amb moltíssima correcció, agafant-los el bolso i posant revistes de manera molt agradable i harmoniosa a la sala d’estar.
Quan arribava l’última senyora, la Chelo em deia que si volia ja me’n podia anar a casa, però m’agradava ser-hi fins que ho apagava tot, per tenir encara més la sensació que estava fent una cosa de grans.
Ara hi penso i potser li feia més nosa que servei, pobra Chelo. Ara em sap greu. Però arribava a casa i el sopar era a taula i sabia que ningú havia patit per res ni per mi i era com si tornés de treballar de l’ofici més suau i perfumat del món. Perquè les senyores no es depilen el bigoti, es fan el llavi superior.
@esierraserra
2
0
