Relat

Blame it on the chemistry

Va mirar que no se sentís feliç, i no, tampoc, això sí que l’hauria fet espantar

«Costa molt acceptar que estàs boja»

| 05/06/2018 a les 13:59h
Especial: Relat
Arxivat a: Cambres pròpies, Prozac, relat

Foto: Lis Ferla



A la Xantal li fa certa gràcia, deixar la pastilla antidepressiva, ara que té fet l’inventari de tot el que li ha regalat. La mateixa gràcia que, fa un any, la va portar a acceptar la recepta i començar el tractament després de declinar altres ofertes prozaiques durant molts anys. Ja vaig néixer així, deia sempre als metges; això m’arreglarà el cervell? Oi que no, doncs feia que no i que no en volia prendre, perquè tard o d’hora ho hauria de deixar i ja hi tornaríem a ser i no voldria, no voldria deixar-ho, si li anava bé. Però al juliol amb aquella calor li va semblar que si havia de començar-s’ho a prendre mai millor que llavors. A l’hivern ja li havien proposat la medicació, però tot i que el fred és fred, és net i franc, i un cop de vent glaçat la va revifar i va dir no, encara no m’ho vull prendre. El fred és tan lleial com mallerenga traïdora és la calda, que s’eixuga les mans brutes al davantal brut i encara se les embruta més.
 
Les primeres setmanes de prendre-s’ho es va mig espantar per vertigen, gens de gana, ni saliva, i dormint pels racons. Com avisant de la fi en comptes d’insinuar el començament. Però la doctora li deia que no patís, que eren efectes secundaris que passarien, que aguantés, que, al capdavall, com es trobava? Bé, en general, bé, tret de les coses físiques que t’acabo de dir. El cos se li rebotava, però la Xantal no sabia que eren petits ajustaments derivats del preciós recobriment ceràmic amb què les pastilles li estaven condicionant, aïllant el dins de l’ànima. Massilla als porus per no deixar passar la fórmula química defectuosa que li venia del cervell, que feia i desfeia com una mestressa atrafegada que no fa cas de res ni ningú.
 
De sobte un dia es va llevar, es va dutxar i així diversos dies, fins que es va adonar que no duia posat el medalló de plom que li solia oprimir les amígdales en llevar-se i que no recordava l’últim cop que se l’havia notat. La sorpresa va ser escandalosa. Es va comprar una llibreta i hi va escriure el fet. Quan li havia caigut aquell tros d’esquellot feixuc? Com és que no se n’havia adonat just al moment que se li havia desprès? Va ser més sorprenent la inòpia que no pas el fet mateix de l’absència del pes a la gola. No estava patint. No patia. La vida tenia els mateixos ingredients –els va anar analitzant a poc a poc– i no estava patint. Va mirar que no se sentís feliç, i no, tampoc, això sí que l’hauria fet espantar i obligat a donar la raó a totes les persones que deien que els antidepressius fan que et sentis drogada d’alegria. Simplement, no patia. Així és com deuen viure les persones, potser. Per això deuen anar de cap de setmana a fer calçotades o a collir cireres a Caldes.
 
Tot i que la doctora li va dir que segurament dormiria bé, en el seu cas no va ser veritat; durant tot el tractament es va continuar despertant mínim cinc cops cada nit. Ara bé, es tornava a adormir. De vegades de seguida, de vegades al cap d’una hora o de dues, però l’ànima li devia dur uns auriculars dels que cancel·len el soroll i no li feia la guitza amb tafaneries dramàtiques. Per això despertar-se diversos cops ara era simplement tenir els ulls oberts i veure la motllura del sostre diversos cops i prou. I també, no cal dir-ho, el dia que es va adonar que de nits tampoc no es posava trista va mirar de trobar la patrona dels inhibidors selectius de la recaptació de serotonina per portar-li unes flors. I ho va escriure a la llibreta.
 
Ha estat un viatge molt viscut, el de la fluoxetina, ple de fotografies i records conscients que la Xantal té identificats a la llibreta i que anirà ratllant a mesura que desapareguin juntament amb les restes de medicament de la sang. La doctora li va explicar –ella ja ho sabia– que calia fer-ho a poc a poc, anar abaixant la dosi fins a no res, i que els efectes serien bastant immediats. Per ara, que ja fa una setmana que en prenc només la meitat, explica la Xantal a la llibreta, m’han tornat tres coses que he anat saludant sense acritud perquè ara sé que no soc jo, no és la vida, que és el meu cervell, que no formula bé: 1. torno a portar el medalló de plom; 2. de nits torno a resar parenostres per exorcitzar l’angoixa; 3. altra vegada em venen les descàrregues massives d’adrenalina sense motiu.
 
I amb esperança i no gaire por, continua escrivint a la lliberta, miraré d’establir la nova vida sense pastilles en aquesta relativització científica de què ara soc capaç.
 
Blame it on the chemistry i tal dia farà un any.

COMENTARIS

Fantàstic!
Anònima, 06/06/2018 a les 12:09
+4
-0
M'ha encantat, descriu molt bé aquest procés de posar-se en medicació que sembla estar tan mal vist i que fa que a molts ens costi d'acceptar.
Gràcies!

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
El Palau Robert se suma a la commemoració del centenari de l'artista
El Museu de la Vida Rural i Riuada Solidària s'ajunten per posar paraules als darrers esdeveniments
Imatge il·lustrativa
Una exposició explora la relació entre els modernistes i un dels seus temes preferits: les flors
Imatge il·lustrativa
Una visita guiada permet descobrir els secrets de l'edifici d'Antoni Gaudí
Imatge il·lustrativa
Un curtmetratge sobre l'amor secret que va creixent
Imatge il·lustrativa
Un anunci nadalenc ens anima a tenir cura dels qui estimem
Imatge il·lustrativa
Revivim un capítol de la sèrie protagonitzada per la nena pèl-roja
Imatge il·lustrativa
Un anunci mostra la força amb què viuen, es tranformen i es mantenen algunes relacions