Música

14 records de músics del Canet Rock

Artistes ens expliquen quin és aquell moment més especial que han viscut al Pla d'en Sala

| 12/06/2018 a les 13:03h
Especial: Música
Arxivat a: El piano, propostes, música, Canet Rock
Cada festival té una identitat, una manera de fer i de ser. Però també un passat on poden cabre molts i molts records. No només del públic, també dels músics. I no només a dalt de l'escenari, també a baix. És per això que 14 artistes i grups que han participat en alguna de les edicions del Canet Rock (dels anys setanta o (/i) de les darreres) ens expliquen quin és aquell moment al Pla d'en Sala que conserven a la memòria. 
 


1. Santi Balmes, Love of Lesbian

Recordo que a aquell Canet Rock nosaltres vàrem anar amb tota la parafernàlia d'un espectacle que incloïa un nas gegant que treia fum, un cap d'unicorn i d'altres gadgets estranyíssims. Les cares de les noies de la primera fila que no ens coneixien eren una "O". Pensàvem que aquella idea surrealista encaixava amb la filosofia del primer Canet Rock. Ens ho vàrem passar realment bé. Els camerinos eren un bullici de velles glòries i noves promeses. Tot molt bonic. Tant de bo repetíssim algun any.


2. Pemi Fortuny

Feia deu anys que no cantava i vaig flipar amb diverses coses. Una, és que a mi abans m'agradava fer la cabra pels equips de so. Portàvem un tràiler amb muntanyes de bafles i m'encantava escalar-hi. Al Canet Rock vaig veure que ara estan penjats a dalt. La tecnologia ha canviat molt, i veia que ja no em podia emparrar sinó que havia de fer el mico, perquè no n'hi havia. També em vaig trobar amb una cosa molt estranya per mi: venia de l'època dels autògrafs (i d'alguna càmera que sortia de tant en tant), i ara quan surts a cantar només veus mòbils per tot arreu. És un canvi brutal.

Vaig tocar-hi amb la Banda Impossible, de retruc. Un dia estava gravant amb el Jofre Bardagí, i sortint em va dir: "Podríem tornar a muntar la Banda Impossible", que l'havíem fet feia 15 anys. Sortia amb el subidón de gravar i li vaig dir que sí. Anava a Bangkok, i l'endemà em va trucar la Laura Duran i em va liar ben ràpid: ja ho tenia tot muntat. Quan vam tocar, va ser molt emocionant veure tota la gent, totes aquelles emocions que tens a l'escenari i que feia molts anys que no les sentia. És una mena d'aliment per al cervell, perquè és com si després de la feina tothom t'aplaudís. Això molt poca gent ho té, i s'ha de valorar molt. 


3. Companyia Elèctrica Dharma, Joan Fortuny

El primer Canet Rock es va fer el 1975, quan Franco encara estava viu. La Dharma en aquella època vivíem precisament a Canet, amb la companyia teatral Els Comediants, en una comuna (que era una casa de tres pisos) on vivíem 30 persones juntes. La Dharma i Els Comediants fèiem bolos i concerts junts: els acompanyàvem a les seves funcions amb música, i quan nosaltres fèiem un concert, ells venien a fer teatre.

El que recordo molt agradablement d'aquella primera edició és que vam fer un doblet: teníem un concert amb Els Comediants en un poble que estava molt lluny (i que no recordo), i vam demanar a l'organització del Canet Rock si podíem tocar tard, per poder fer els dos bolos. Quan vam arribar del bolo potser eren les 4 de la matinada o més tard, i quan ens va tocar sortir a l'escenari encara era fosc. A la segona o a la tercera cançó, el sol va començar a sortir i algunes persones que estaven endormiscades, en sentir la música (L'ou com balla, Ball llunàtic o Ones nones), es van anar despertant, i aquest despertar va ser un moment màgic per a nosaltres. Perquè hi va haver una comunió entre aquelles persones, el sol que sortia i nosaltres que tocàvem. Vam acabar el concert que ja era totalment de dia. El que va passar entre els que estàvem a dalt l'escenari i a baix va ser especial. És un concert que no oblidaré mai de la vida. 


4. Natxo Tarrés, Els Gossos

El Canet Rock per a mi és un punt de connexió, un punt de trobada. Primer amb altres artistes amb qui sovint ens costa trobar un espai on compartir i poder-nos conèixer millor. Un punt de connexió perquè em connecta amb les generacions passades, les presents i fins i tot les futures. Aquest espai tan transversal que aconsegueixen tenir alguns festivals, en especial el Canet, és el que els fa especials. 


5. Ferran Piqué, Els Amics de les Arts

Aquesta serà la quarta vegada que toquem al Canet Rock i sempre preparem uns repertoris festius i alegres, perquè sabem que allò és una festa i que és el que la gent vol sentir. Intentem fer concerts enèrgics per ballar i saltar molt! Però recordo una vegada que vam tocar Louisiana... i de cop tothom va engegar els mòbils i es van posar a cantar. Va ser una experiència que mai oblidarem perquè era una imatge espectacular. Des d'allà dalt, tot aquell mar de gent estava cantant la nostra cançó. I tenir la sensació que estaves arribant als seus cors va ser increïble.


6. Gerard Quintana

Si la memòria no m’enganya, he tocat tres vegades al Canet Rock, des de la seva tornada al Pla de Can Sala. La primera, amb el Xarim Aresté, frenètica. Va ser com tornar a aquell lloc tot el que ens havia inspirat en tants anys d’absència. Rock amb molta adrenalina. El Pep Garau, el trompetista, va arribar uns segons abans de sortir a l’escenari. Venia d’un altre concert i va arribar en tren i després a peu des de l’estació. El trombonista es volia morir, ja es veia sortint com a únic membre de la secció de vents. Presentàvem Tothom ho sap, però el record més gran que tinc d'aquell dia és el final del concert, amb Caic. Bona part del públic, majoritàriament molt jove, coneixia la cançó de la sèrie Polseres vermelles, no del disc original Les claus de sal. Era arriscat acabar amb una balada, però va ser el millor final que podíem esperar. 

La segona vegada vaig actuar amb La Banda Impossible, una trobada d’amics emocionant. El que més recordo és el moment en què tot el festival cantava El vol de l'home ocell, de Sangtraït, durant l’actuació del Quim Mandado, el Martín Rodríguez i el Joan Cardoner. I també recordo quan van fallar tots els iPads amb les lletres, que havia repartit per l’escenari en Jofre Bardagí. Per sort no soc molt de llegir quan canto. Però va haver-hi un instant de pànic sobtat a l'escenari. 

La tercera vegada va ser amb Sopa de Cabra. Havíem esperat molts anys aquell moment. De festivals en coneixíem molts, però aquell era el festival. Quan érem adolescents vam somiar en el dia que podríem ser-hi, però quan va ser l’hora ja no hi era. I quan per fi vam ser dalt de l’escenari vam comprovar que havíem nascut per tocar al Canet Rock. Que el públic triés el repertori va ser una experiència única. En Josep sempre diu que l’escenari ideal per Sopa són els grans espais. Jo diria que l’escenari ideal per Sopa és el Canet Rock. Potser perquè com a banda ens vam formar i vam créixer amb ell com a referent. Per nosaltres, en el nostre imaginari, era tan important com Monterrey, Wight o Woodstock. 

Si m’hagués de quedar, però, amb una imatge, amb una sensació, amb un moment… trio el d'arribar a peu fins al backstage pels caminets de sorra entre les canyes, mentre cau el sol o neix de nou.


7. Àlex Pujols, Txarango

Recordo especialment el primer cop que vam tocar al festival, precisament el 2014, en la primera edició del nou Canet Rock. Era el tercer concert consecutiu, havíem de tocar a les 3:45 i el retard anava en augment. Amb el cansament acumulat l'espera fins a les 5:25, hora en què vam sortir a l'escenari, va ser eterna, però aquest retard va fer que sortís el sol durant el nostre concert. Una situació que no havíem viscut mai i que a partir d'aquesta casualitat s'ha mantingut expressament la nostra actuació en aquest moment màgic.


8. Guillem Solé, Búhos

El millor moment va ser quan vam fer Barcelona s'il·lumina, en sonar les primeres notes tothom va aixecar els telèfons i vam veure un mar de llum davant nostre. Em van fer pensar que el públic del Canet Rock és la selecció catalana dels millors públics del país. Sensació inoblidable. És el concert que se m'ha fet més curt de la meva vida.


9. Marc Riera, Doctor Prats

Amb Doctor Prats vam actuar al Canet Rock l'any passat, a més amb la responsabilitat de fer-ho abans de Txarango, en una de les hores més remarcables del festival! Abans del Canet Rock ja havíem fet uns quants festivals però aquell va ser el més multitudinari que fèiem fins aleshores i realment estàvem molt nerviosos. Jo, en aquest tipus de festivals, sempre em poso les expectatives molt baixes perquè la pressió és tan gran que al final no acabes de gaudir el concert. El que em va passar l'any passat va ser totalment màgic i inesperat, quan vam sortir i vam veure aquella massa de gent cantant a plens pulmons les nostres cançons, no sé com però em vaig tranquil·litzar de cop i em vaig sentir com a casa. Mai havia tocat amb tanta gent i a la vegada m'havia sentit tan recollit! Aquest any tinc unes ganes boges de tornar a sentir aquella sensació!


10. Josep Maria Mainat, La Trinca

Quan vam començar a fer els festivals com el Canet Rock, tant Les sis hores de cançó com el Canet Rock, hi havia una cosa que no existia en aquell moment al país, que era uns equips de so prou potents perquè 50.000 persones ho poguessin sentir. Total, que es van haver de fabricar. Uns tècnics de so van dissenyar com haurien de ser uns altaveus perquè realment ho pogués sentir aquesta quantitat de gent. Van decidir, per exemple, una cosa que després ja ha estat habitual: que el so s'havia de dividir entre greus, mitjos i aguts. Llavors hi havia uns bafles molt grossos, que eren els greus, uns més amunt i petits que eren els mitjos, i unes trompetes, que en dèiem, que eren els aguts i, a més a més, teníem unes màquines que agafaven el so i el distribuïen en tres bandes. 

Tot d'amics fusters van començar a fer capses de fusta i vam importar uns altaveus, vam comprar allò per allò, ho vam muntar sobre una bastida de paleta. Ho vam posar en marxa, el Toni es va aprovar al micro, va dir: "Proves, proves, un dos", i a les muntanyes de cop vam sentir l'eco: "PROVES PROVES UN DOS". Vam dir: "Funciona! Podrem fer el festival!" I aquesta bestiesa tècnica, que ara és molt habitual perquè ho pots contractar on vulguis, demostra que ser un pioner a vegades és una missió molt pesada i arriscada.  


11. Itaca Band

L'estiu tot just començava i amb la calor arribava el Canet Rock. Aquell 1 de juliol va ser un dia d'aquells que recordarem quan les arrugues siguin més profundes, serà una nit que explicarem als fills de les nostres filles infinites vegades tot aclarint la gola i entonant un "Quan tenia un grup de música..." El dia començava complint un somni abans que fos somiat: tocar al Liceu, per Catalunya Ràdio, compartint escenari amb els Manolos, entre d'altres. A la nit, vam plorar recordant la nostra infantesa mentre sonava Sopa de Cabra o Jarabe de Palo.

Després trepitjàvem el mateix escenari que aquells grups que tant sonaven quan anàvem de viatge amb la família. Ho fèiem davant d'una gentada inimaginable, d'un públic entregat al 100% i al costat de la família que som els i les Itaca, sabent que aquell era un moment per retenir a dins nostre. La música és un pou infinit d'experiències i aprenentatges i tocar al Canet Rock, allà on els nostres pares i mares van experimentar per primera vegada la llibertat que només la música pot aportar, va ser un regal que ens va fer tornar a creure en els somnis.


12. Animal

Per a nosaltres el Canet Rock guarda un dels millors concerts de la nostra carrera. Les sis de la tarda d’un dissabte de juliol del 2016 vam poder viure una experiència única. Milers de persones cantant les cançons de Més enllà de les paraules, un disc que feia res que havia sortit a la llum. Sempre guardarem aquest record amb nosaltres, llarga vida al Canet Rock.


13. Blaumut

Música, emoció, il·lusió, gentada impressionant, moment inoblidables... i el sol a la cara!


14. Els Catarres

Tocar en grans escenaris com el del Canet Rock sempre és un privilegi, però fer-ho en el moment en què el sol comença a despuntar el nou dia és una experiència vital absolutament inoblidable. L'energia que vam rebre en veure els milers i milers d'ànimes cantant a plens pulmons les nostres cançons va ser impagable.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
Som Cultura recorre el patrimoni monumental, artístic i tradicional de les comarques gironines
Imatge il·lustrativa
El Barcelona Pensa porta el pensament i la filosofia a diversos espais de la ciutat
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural organitza una taula rodona per reflexionar sobre el medi ambient
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural acull una jornada musical reconeguda pel Departament d'Ensenyament
Imatge il·lustrativa
Un anunci nadalenc sobre el que acaba sent important a les nostres vides
Imatge il·lustrativa
Wladyslaw Szpilman interpreta la peça de Chopin que tocava quan Hitler va ocupar Varsòvia el 1939
Imatge il·lustrativa
Un anunci mostra amb humor la negació al pas dels anys
Imatge il·lustrativa
El festival cinematogràfic arriba a la 25a edició amb una norantena de projeccions programades