Antoni Tàpies. “Nu” (1966) c) Comissió Tàpies / Vegap. De la fotografia: Fundació Antoni Tàpies, 2018.
El 1966 Antoni Tàpies va pintar un nu femení de quatre grapes, sobre una galleda, nafrat i esquinçat per centenars de ferides a la tela, dolorós i eròtic a la vegada. No es pot eludir que un nu tan xocant no era gens còmode de pintar ni d’admirar en l’Espanya de l’època. Aquest és el sentit que pot tenir la inclusió d’aquesta obra en una exposició sobre la militància política de Tàpies, una mostra plena de reptes i de paradoxes. Antoni Tàpies. Biografia política, que obre al públic divendres 8 de juny a la fundació del pintor a Barcelona, explora la militància i el compromís polític de Tàpies, en el marc dels difícils anys de la dictadura franquista, ja que la cronologia de l’exposició es clou el 1977. Però que ningú s’esperi veure un compendi de cartells polítics ni de consignes a dojo dins de les pintures. La Fundació Tàpies ja va mostrar aquest aspecte de Tàpies el 2007 en una exposició de cartells de l’artista. El Tàpies polític que aflora en aquesta exposició és substancialment més subtil i complex, encara que els objectius del compromís siguin els mateixos: la lluita pels drets i les llibertats democràtiques i la defensa de la llengua i la nació catalanes.
El mateix any que Tàpies va pintar el nu esmentat, l’artista va participar a la Caputxinada de Sarrià, on es va convocar l’Assemblea Constitutiva del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona. Després d’aquest fet, Tàpies va començar a escriure la seva autobiografia, Memòria personal, que no es publicaria fins al 1977. En ella el pintor va sentir la necessitat urgent d’expressar la seva posició política. “Comprenia que, en el fons, aquella condició com d’ocell solitari, d’independent rebel, que ens toca assumir de vegades dolorosament als artistes, també pot estar a l’origen dels mateixos inconformismes i esperances que precisament inspiren tantes idees que després es tornen militàncies”, va escriure.
Antoni Tàpies. ”A la memòria de Salvador Puig Antich”, 1974. © Fundació Antoni Tàpies / Vegap. Photografia: © Gasull Fotografia, 2018.
L’exposició, que ha primat la força estètica i l’autonomia de les peces com a obres d’art, va més enllà de les referències explícites a temes polítics en les teles de Tàpies. No hi falten les al·lusions directes, és clar. Carles Guerra, director de la fundació i comissari de l’exposició, compara algunes obres de Tàpies amb el gènere de la pintura històrica. A A la memòria de Salvador Puig Antich (1974), protagonitzada per una forma que recorda la de la cadira del garrot vil, l’artista recordava que tenia la tela “pràcticament acabada” quan es va assabentar de l’execució de Puig Antich i hi va afegir “algun element important” i la dedicatòria a la part superior de la tela. Però, en canvi, ja és més críptica Composició amb números (1976), amb una evocació de la mort del jove anarquista Oriol Solé Sugranyes per un tret de la Guàrdia Civil. Com ho és també 7 de novembre (1971), data de la constitució de l’Assemblea de Catalunya a l’església de Sant Agustí i que també és l’aniversari de l’esposa del pintor, Teresa. L’obra penja habitualment al Parlament de Catalunya.
Antoni Tàpies. “7 de novembre”, 1971. Col·lecció Parlament de Catalunya, Barcelona © Comissió Tàies / Vegap. De la fotografia: © Gasull Fotografia, 2018.
Però a banda de les referències polítiques explícites presents a les obres, és la mateixa aposta de Tàpies de ser un artista modern, en un context culturalment ranci com el de la dictadura franquista, el que esdevé també una arma política. Deia el filòsof Ludwig Wittgenstein que l’estètica és l’ètica, i Tàpies tenia clar que la seva contundent adscripció a l’art modern podia ser també una arma de combat polític. “El primer problema que té Tàpies és com dur a terme un projecte de modernitat en una situació terrible i en què està prohibida l’activitat política. Com es gestiona això?”, explica Guerra. Una de les respostes al dilema és “la puresa formal, l’abstracció, que per Tàpies acaba sent equivalent a una militància política”. En aquest context s’inscriu un dels moments àlgids de l’exposició, on s’han reunit per primer cop des del 1964 tres teles de gran format en les quals l’abstracció de Tàpies es desplega en tota la seva potència, que es van presentar a la Documenta 3 de Kassel. A la Fundació Tàpies, les tres obres, que provenen del Louisiana Museum de Dinamarca, del centre Artium de Vitòria i de la Fundació Beyeler de Suïssa, es presenten sobre una mateixa paret i en el mateix ordre que a la Documenta. “És un moment d’opulència formal”, assegura Carles Guerra.
Antoni Tàpies. “Pintura amb manilles”, 1970 © Comissió Tàpies, Vegap. De la fotografia: © Gasull Fotografia, 2018.
Sense renunciar mai a l’autonomia formal, Tàpies va anar impregnant moltes de les seves obres d’elements més clarament polítics. Ho fa a Pintura amb manilles (1970) o a Quatre cordills (1974), que evoca uns barrots de presó, i que bén bé són obres que “poden ser reactivades per l’espectador” en el context polític actual. Interessant és també veure un gegantesc llençol blanc, amb un fons presidit per una gran senyera, que va ser signat per personalitats del món de la cultura durant un homenatge a Joan Miró a París el 1974. També es concep com un gest “polític” la radicalitat formal d’una de les obres més icòniques de la fundació, Porta metàl·lica i violí, que Tàpies va concebre per als aparadors nadalencs de la botiga Gales del Passeig de Gràcia el 1956 i que va refer el 1973. A partir de la democràcia, Tàpies ja havia esdevingut tota una icona i com a tal va ser reclamat contínuament per les institucions polítiques del país. Un exemple molt conegut d’aquesta vinculació és l’obra Les quatre cròniques, que presideix la sala on tenen lloc els consells executius del govern de la Generalitat. Carles Guerra recorda que Tàpies estava molest per les contínues al·lusions a una obra amb tanta presència mediàtica. “S’havia arribat a dir que la J i la P que es veuen en el quadre es referien a Jordi Pujol, quan resulta que són les inicials dels reis Jaume I i Pere el Cerimoniós”. En tot cas, el compromís polític de Tàpies durant la democràcia ja seria tema per a una altra exposició.
Els organitzadors de la mostra han optat per no incloure documentació a l’exposició que complementi les obres, per donar espai i força a l’estètica de les peces. Tota aquesta documentació sí que s’inclourà a la publicació al voltant de la mostra que es publicarà pròximament. I no és casual és que l’exposició, oberta fins al febrer del 2019, coincideixi fins a l’octubre amb la mostra T de Teresa, sobre l’empremta de l’esposa del pintor en l’obra tapiana, on també es fa evident el compromís polític de l’artista. Les dues exposicions són dues revisions sobre l’obra de Tàpies que anticipen la celebració del centenari del pintor el 2023.
Vista de l’exposició documenta 3 amb les obres d’Antoni Tàpies (1964). Inv.Nr.: docA MS d03-10011846 © documenta archiv/Günther Becker © Antoni Tàpies/VG Bild-Kunst
