Els faraons i l'eròtica del poder

Estatueta de bronze en actitud de joia, període tardà, c. 664-332 aC. Egipte. © Trustees of the British Museum

Els seus rostres hieràtics, regis i de trets marcats –ulls grans i ametllats i llavis carnosos–, encara fascinen milers d’anys després que governessin l’antic Egipte. Els faraons són la màxima encarnació de l’eròtica del poder, de la monarquia i del control sobre un imperi, que va impregnar amb la riquesa de la seva cultura i del seu art totes les civilitzacions veïnes. En les èpoques que Egipte era envaït per una potència estrangera, els seus governants forasters no s’atrevien a imposar les seves tradicions i iconografies pròpies i adoptaven les dels faraons. Fins i tot un rei amb un poder immens com el grec Alexandre el Gran no va evitar que se’l representés com un faraó genuí en terres egípcies. Era una manera efectiva i intel·ligent d’acontentar la població local però també de sentir-se diví perquè la figura del faraó implicava una relació directa amb els déus, era un personatge directament connectat amb la divinitat. Com s’hi podien resistir?

CaixaForum Barcelona ofereix un ampli passeig pel món dels faraons en una gran exposició que es podrà veure fins a mitjans de setembre i que es nodreix de 164 objectes, procedents en la seva totalitat del British Museum de Londres, institució que té una de les col·leccions d’art egipci més importants del món. No hi ha cap de les seves famoses mòmies, una de les raons per les quals el museu londinenc és tan visitat, però sí peces de gran valor artístic, moltes habitualment exposades i d’altres procedents de les reserves. El recorregut abraça un període llarguíssim de la història antiga, del 3.000 abans de Crist fins a la conquesta romana a l’any 30 aC.

Però en cap cas l’exposició pretén fer història d’Egipte sinó mostrar com l’imperi va construir, al voltant de la seva figura governant principal, una mitologia i una aura que va ajudar a consolidar, durant segles, el poder de tota una civilització que va acabar sent mítica al llarg de la història. La construcció de la figura del faraó és com una lliçó de màrqueting polític d’alt nivell, que s’allarga fins i tot després de la mort, en les opulentes tombes, farcides d’objectes gràcies als quals ara tenim molta informació sobre com vivien aquells governants.

Estela de calcària que mostra un faraó colpejant un enemic, c 1550-1295 aC. Memfis, Egipte. © Trustees of the British Museum

Molts dels atributs que podem veure en les representacions dels farons, siguin en estàtues, relleus, joies o pintures, marquen clarament l’origen diví del monarca d’Egipte. En alguns moments, el faraó és el fill de Re, déu del Sol, com es pot llegir en una inscripció del temple de Luxor: “El déu solar Re va col·locar el rei a la terra dels vius per a l’eternitat i a tota hora, per tal de jutjar els homes, per complaure els déus, per establir la veritat per destruir el mal”; en altres moments, el faraó és la reencarnació del déu falcó Horus, que va ser el darrer governant diví d’Egipte, segons la llegenda. La relació directa del faraó amb els déus es representa infinitament en els murs dels temples i en tota l’estatuària. Fins i tot la corona blanca cònica, originària de l’Alt Egipte, inclosa a moltes representacions dels faraons, sembla que apunta directament cap al cel, com si fos una antena de comunicació entre els humans i els déus. A la mostra en podem veure algunes però és especialment bonica la que corona el cap del faraó Tutmosis III, una de les peces més valuoses de l’exposició, feta amb un bell material, la limolita verda.

La connexió divina dels faraons els permetia també ser els únics éssers privilegiats que podien entrar en els racons més amagats dels temples per fer ofrenes i celebrar rituals en honor a les divinitats, una escena que veiem representada una vegada i una altra al llarg de la mostra. “Els temples no eren llocs congregacionals, sinó els habitatges dels déus, gairebé llocs secrets, molt privats, on podien accedir molt poques persones. Només al monarca li era permès entrar en els espais més sagrats, i allà oferien flors, vi, riques teles”, explica Neil Spencer, conservador del departament d’Egipte i el Sudan Antics del British Museum i comissari adjunt de la mostra. “Com que el faraó no podia anar a tots els temples, podia ser substituït per un gran sacerdot”.

Figureta de plata banyada en or del déu Amon-Ra, c. 1069 -727 aC., Karnak, Tebes, Egipte. © Trustees of the British Museum

Com que els faraons eren divins, l’art oficial els atorgava poders sobrehumans a l’hora de fer la guerra i, per descomptat, sempre resultaven vencedors. En un relleu procedent de Memfis, del 1550-1295 abans de Crist, el faraó està a punt de tallar el coll a un enemic, a qui té pres pels cabells, una escena molt semblant a la que veiem en un petit escarabeu. A la mostra també es poden veure alguns trofeus de guerra: presoners agenollats, amb els braços lligats a l’esquena.

En la governança del país, però, que tenia un sistema d’administració molt complex, els faraons delegaven moltes funcions en la xarxa de funcionaris escribes i sacerdots. A través d’aquestes autoritats, que sabien llegir i escriure, contràriament al poble, ha arribat molta de la informació que tenim sobre l’antic Egipte. L’art egipci reflecteix la importància d’aquests funcionaris, que són retratats sovint de manera ostentosa. A la mostra, per exemple, es pot veure la importància que tenien els mestres de la cort amb una escultura que representa a la petita princesa Neferure, filla de la reina Hatshepsut, asseguda a la falda del seu tutor Senenmut, oficial responsable de la seva educació. També s’exposa un objecte tan quotidià com un utensili d’escriba, semblant a un tinter actual.

L’exposició combina les peces monumentals –com l’exquisida estàtua del faraó Seti II o el grandiós fragment de capitell amb el cap de Hathor, procedent del temple Bastet–, amb objectes de petit format que són molt delicats. Crida l’atenció per la seva bellesa i execució detallada una estatueta del déu Amon-Re, feta amb plata i or, una excepció pel que fa als objectes que han sobreviscut al llarg dels segles. Una bona ullada a les vitrines permet admirar miniatures de gran valor artístic com una plaqueta d’or del faraó Amenemhat IV, al costat d’una perruca de colors d’una estatueta reial.

I finalment, la mort. Els faraons començaven a construir-se les tombes ben aviat per garantir així que tot estigués ben preparat a l’hora del traspàs. En l’altre món, el faraó era assimilat per Ossiris, déu dels morts i de l’inframón, i un dels governants d’Egipte abans de la creació de la humanitat. Per tirar endavant aquest llarg de viatge els faraons necessitaven ajut. Els shabtis eren unes petites escultures, representant els faraons, que es col·locaven a la tomba per ajudar a l’últim trànsit. Aquesta mena d’amulets solien estar molt ben treballats, com el shabti de Pinedjem I, de color blau, imatge promocional de l’exposició. La mostra es clou amb l’espectacular fragment de la tapa del sarcòfag del faraó Ramesses VI, trobat a la Vall dels Reis. Ara bé, el cos del faraó, en canvi, es va trobar en la tomba d’un altre faraó, que havia regnat 300 anys abans. Segons explica la comissària de la mostra, Marie Vandenbeusch: “Moltes van ser saquejades per ordre de les mateixes autoritats egípcies, per tal reutilitzar materials de valor”.

Aquesta és la tercera exposició que l’Obra Social La Caixa organitza conjuntament amb el British Museum gràcies a un conveni de col·laboració que pròximament es tornarà a renovar per als pròxims quatre anys.