La vida

«L'anorèxia m'estava matant»

Veia greix on només hi havia ossos i em feia fàstic

Ivette Nadal: «L'anorèxia et deixa sense ànima»

| 12/06/2018 a les 10:45h
Especial: La vida
Arxivat a: Sala d'estar, anorèxia, La vida

La personalitat de l'anorèxia



Ara tinc 22 anys, però tot va començar entre els 15 i els 16, quan feia quart d’ESO. No em sentia bé a l’institut i tenia molta pressió (havia de treure bones notes, havia de ser la “bona nena” que tothom esperava que fos, tenia poc temps lliure perquè feia moltes hores de música). A més, em sentia molt inferior a moltes amigues, em comparava constantment i em vaig arribar a creure que alguna cosa de mi no estava ben feta.

Sense ser-ne conscient, en aquest moment de tanta pressió i agitació emocional, vaig començar a reduir les quantitats i tipus d’aliments que ingeria i, conseqüentment, vaig tenir una brusca pèrdua de pes. Malgrat que sempre havia estat una nena prima, el meu entorn va notar aquesta baixada de pes i vaig rebre un gran reforç positiu per part del meu grup d’iguals. Recordo aquell primer moment amb una eufòria difícil de descriure, i tinc gravat com el control sobre el menjar i el meu físic es va anar apoderant de mi. Va arribar un moment en què el meu cap només podia pensar en el menjar.

Em vaig començar a aïllar de les meves amigues perquè estar amb elles implicava haver de menjar coses que la malaltia, ja instaurada al meu cap, em prohibia, generant-me un sentiment de culpabilitat immens. Després d’aquesta primera fase eufòrica em vaig anar apagant. Em sentia cada vegada més sola, malgrat no estar-ho. Va ser quan vaig adonar-me que alguna cosa no estava bé dins meu, però ja era massa tard per afrontar-ho sola.
 

Malaltia Vs Vida



La solitud

Jo sempre havia estat una nena molt sociable i l’anorèxia em va allunyar de les meves amigues. Em vaig anar aïllant per no haver de donar explicacions sobre res del que feia i em vaig sentir molt sola, tot i que el fet de no relacionar-me ho escollia jo (o més ben dit, la meva malaltia). Vaig deixar de sortir a sopar, vaig començar a posar excuses perquè no es notessin els meus comportaments estranys, ni la relació que tenia amb el menjar.

Ho vaig portar tota sola. Va ser molt dur perquè durant molts anys no em vaig deixar ajudar i he trigat sis anys a assumir que tenia un problema i que em calia fer tractament. He trigat sis anys a decidir-me a retrobar aquella nena simpàtica i riallera. Vaig decidir no deixar que l’anorèxia se m’emportés i sé que, tot i el mal que em va fer haver d’aturar-me, va ser la millor decisió que probablement he pres a la meva vida.
 

Mal focalitzada



Mentir per no menjar

Vivia en una mena de món paral·lel que ningú més coneixia. Els meus amics ja havien assumit que “La Mireia menja poc” i no despertava cap alarma quan anàvem a sopar fora i jo deia que no tenia gaire gana. També recordo que quan feia batxillerat els meus pares em deixaven el dinar preparat cada dia i jo ho donava al gos amb una angoixa immensa. El meu cap funcionava a una velocitat molt gran, mentia constantment i convivia amb un esgotador sentiment de culpa. Però no sabia fer-ho diferent, la malaltia no em deixava.
 

Què passa al meu cervell



El problema, més enllà del cos

Em mirava al mirall per criticar-me i autoexigir-me un cos “perfecte”. Mai em veia suficientment prima i cada vegada que examinava cada centímetre del meu cos em repetia mentalment allò que necessitava canviar. Em mirava molt sovint, tot i que em feia molt de mal. Veia greix on només hi havia ossos i em feia fàstic.
 
La malaltia em va fer odiar el meu cos, no m’agradava absolutament res de mi. Era incapaç de veure res positiu a part de l’orgull que em creava mirar-me els meus diminuts canells, que sempre han estat ossuts.

Més endavant, en començar el tractament vaig adonar-me que l’odi envers el meu cos era simplement un símil de la meva vida: m’odiava tota jo, i suposo que focalitzar-ho en el cos em facilitava la feina. Recordo el xoc que em va suposar adonar-me que no m’agradava per fora perquè era incapaç d’estimar-me tal com soc per dins. Recordo amb dolor quan vaig prendre consciència que mai m’havia agradat físicament perquè realment no m’estimava gens i, per tant, tingués infrapès, normopès o sobrepès em sentiria insatisfeta perquè el problema no era aquest.

 

 


 
 

Què passa al meu cervell 2



Aprendre a destruir-me

Tenia un autoconcepte i autoimatge totalment distorsionats i destructius i em vaig arribar a creure que tot el meu entorn em veia amb els meus ulls. Això em portava a cercar un grau de perfeccionisme molt difícil de mantenir i, molt sovint, d’assolir. El meu dia a dia era una batalla amb mi mateixa i aquesta autoexigència em suposava frustracions constants.

Vaig deixar de mostrar la meva part més vulnerable per ensenyar la Mireia de somriure permanent, que treia bones notes, una Mireia que no tenia mai problemes i que, aparentment, podia amb tot el que es proposava. També vaig abandonar les meves necessitats per complaure els altres i assolir el que jo em pensava que els altres esperaven de mi. Pensava que per ser vista havia de ser la millor, sense saber que les persones del meu voltant ja m’apreciaven, em valoraven i em veien.

No tot és malaltia. Em salvo a mi mateixa




Em vaig convertir en el titella de l'anorèxia

El control del menjar, la planificació en l’àmbit alimentari, l’autoexigència a nivells patològics amb els estudis, entre d’altres, es van convertir en comportaments obsessius que em servien per evitar connectar amb mi mateixa. M’hauria fet massa mal adonar-me que estava en un pou molt profund sense cap escala ni corda per sortir-ne.

Jo sempre he estat una persona molt planificadora i bastant rígida, però amb l’inici de la malaltia tots aquests trets es van accentuar. El meu cap funcionava a una velocitat vertiginosa i era horrorós perquè la malaltia em cridava amb una potència que era molt difícil d’ignorar. M’enviava missatges irracionals que m’absorbien i esgotaven. Recordo que tenia una veu molt crítica que em donava ordres constantment i m’imposava el seu criteri malalt. Em va dominar i em vaig acabar convertint, sense voler-ho ni ser-ne conscient, en el seu titella.
 

On tinc el cap



Anul·lar-me

Notava un comportament autodestructiu a dos nivells: físic i mental. El fet de no menjar ni una quarta part del que corresponia per la meva edat, el metabolisme i el nivell d’activitat va estar a punt de posar fi a la meva vida. A més, en l’àmbit psicològic tenia una crítica tan potent i irracional que em portava a infravalorar-me d’una manera que em deixava anul·lada. Recordo amb claredat que quan rebia un comentari positiu per part d’algú, l’anorèxia automàticament em cridava:

–Sí, però t’ho diu per quedar bé. Si vols ser bona, t’has d’esforçar molt més.

I així m’anava devaluant, destruïa el bon autoconcepte que havia tingut de petita i cada vegada m’autoexigia més en tots els àmbits de la meva vida. L’anorèxia és un monstre que va creixent a mesura que l’alimentes sense saber-ho.
 
 

Un cervell amb anorèxia



A mi no em pot passar això

Tot i saber que hi havia alguna cosa que no funcionava bé dins meu, era incapaç de verbalitzar-ho perquè el fet de fer-ho ho convertia en quelcom real. Suposava assumir que tenia un TCA (Trastorn de Conducta Alimentària), cosa que feia molt de temps que em negava a reconèixer. Jo sempre havia associat l’anorèxia amb adolescents que volen tenir un cos ben considerat a la nostra societat, de manera que assumir que aquesta malaltia s’havia apoderat de mi em generava una vergonya immensa.

Quan vaig entrar el tractament i vaig començar a entendre’m vaig descobrir que, desgraciadament, el control en l’àmbit del menjar i l’obsessió amb el cos és el més irrellevant d’un TCA. Haver d’ingressar a hospital de dia per fer tractament em creava una vergonya immensa. No volia que ningú sabés que tenia anorèxia.


L'obsessió pel control

El control sobre el menjar era una metàfora de la meva vida. Pretenia tenir-ho tot sota control (de fet, pensava que era així) i, per tant, la meva percepció no era la de “no poder-me controlar a mi mateixa”, més aviat al contrari. Això em feia sentir segura i satisfeta. A l'hospital de dia vaig sentir que em robaven el control de la meva vida, tot i que en realitat me l'estaven salvant. Va ser molt dur haver d’assumir que no sempre ho podré tenir tot previst, que sempre hi haurà coses que s’escaparan del meu abast. Va ser molt angoixant adonar-me que jo sola no podia amb tot i vaig haver d’aprendre a delegar a marxes forçades. 

 

Quan tot és negre



Parar per entendre'm

Veure que era incapaç de cuidar-me jo sola em va enfonsar. Va ser el moment en què em vaig sentir més deprimida, perquè em van haver de desenganxar del símptoma que camuflava tots aquests sentiments de tristesa i soledat amb els quals havia evitat connectar al llarg dels últims anys. A l’hospital de dia em van caure al damunt milions de normes que no sabia com integrar a la meva agitada vida. Em van obligar a pausar la meva vida sense saber que això es podia fer, i vaig sentir que m’havien tancat en una presó.


La vida, així, té sentit?

Estava tan immersa en l’anorèxia i en la planificació constant que no em qüestionava res. En entrar a hospital de dia i sentir que tota la meva vida s’enderrocava em vaig començar a qüestionar el sentit de l’existència. Van ser uns mesos molt durs i aquest dubte era constant. Però quan t’ho han arrabassat tot comences a valorar cada petit detall i és el moment en què jo vaig començar a valorar el plaer d’estar viva. Vaig començar a apreciar passar una tarda amb els amics, poder anar sola pel carrer amb la meva llista de música preferida o poder-me menjar un bombó quan em ve de gust. És un camí amarg però sé que el final és dolç.

 

El bosc on em curo



Entendre l'anorèxia

No entenia per què tenia aquesta malaltia que no havia escollit i la culpa se’m va menjar. De mica en mica, però, vaig anar entenent que justament l’anorèxia i la seva simptomatologia m’havien servit per refugiar-me quan tenia una situació complicada que era incapaç de gestionar d’altra manera. Gràcies a l’ajuda dels terapeutes i de les meves companyes d’hospital de dia (que s’han convertit en una petita segona família per a mi) vaig entendre que la vergonya i la culpa només suposen traves en el procés de recuperació. El primer pas per començar a deixar enrere la malaltia va ser escoltar-me per poder entendre com és que m’estava matant sense saber-ho.

Les meves companyes d’hospital de dia em van ajudar a l’hora de menjar a casa perquè quan tenia algun problema sempre les podia trucar, les que portaven més temps que jo em van facilitar estratègies per entendre’m quan no estava bé. Al llarg de tot el procés de recuperació resulta fonamental l’ajuda del grup en les teràpies i fora d’aquestes. Moltes d’elles s’han convertit en íntimes amigues. Sense grup no hi ha recuperació, és fonamental el suport mutu.



 

Seguim buscant la sortida


La nova vida, després del monstre

Ara fa un parell de mesos que he deixat d’anar a hospital de dia (de 9 a 17 hores) per fer un tractament menys intensiu adaptat a les necessitats del moment. Ara hi vaig tres dies per setmana a dinar, faig teràpia a la tarda i em quedo a berenar al centre. Els canvis sempre costen, i marxar de l'hospital de dia va suposar una gran angoixa perquè suposava deixar de veure cada dia les companyes amb qui he establert un vincle molt fort, em feia por recaure i no ser capaç de fer bé les pautes. També em feia pànic tenir temps lliure als matins, però a poc a poc m’he adaptat a aquesta nova rutina que suposa un inici de retorn a la vida real i això m’agrada.
 

Sortint de la malaltia



El present

Ara que estic millor entenc per què no em deixaven anar sola enlloc, per què no podia escollir cap plat, per què m’havien de servir les racions els meus pares o la meva parella. En aquest procés és fonamental el suport de la família, amics i parella. Tinc molt clar que sense la seva ajuda no hauria pogut començar a veure la llum. Ara entenc per què van tancar amb clau els lavabos de casa i la cuina. Ara puc veure que haver llençat tots els pantalons que em posava quan tenia un cos diminut va ser una bona decisió per no patir. Ara entenc que, tot i haver tornat a ser petita amb 21 anys i haver-me sentit una càrrega en molts moments, és el millor que m’ha passat. Ara estic sortint d’un pou del qual creia que no en sortiria mai (fa un any ni tan sols veia que hi estigués ficada) i això em fa immensament feliç.
 
 
 

Buscant la sortida



El nou camí

En primer lloc he après que no passa res per aturar-se i que, de fet, de vegades és necessari i positiu. Jo sempre he estat una persona molt activa i molt sovint no parava de fer coses “productives” per evitar connectar amb mi mateixa. Em resultava molt difícil discriminar si feia alguna cosa perquè em venia de gust o per obligació autoimposada. Gràcies a l’ajuda de la meva terapeuta i del grup començo a escoltar-me, a donar-me permisos, a no funcionar per inèrcia i no autoexigir-me ser productiva constantment. Tot just començo a gaudir d’allò que m’agrada fer, com per exemple dibuixar, que és una afició que havia abandonat perquè vivia en una obligació permanent.


Velles pors i noves forces

He aconseguit deixar enrere els símptomes (no menjar, controlar-ho tot, la planificació constant, la necessitat de fer esport, fer un afartament i després vomitar –o no–, pesar-me contínuament), tot i que soc conscient que en qualsevol moment d’angoixa poden tornar a manifestar-se. Ara, però, després d’aquest temps de tractament tinc moltes més eines i estratègies per ser capaç de frenar-ho, poder parlar-ho a teràpia i gestionar-ho de forma saludable.
El grup és imprescindible a l’hora de deixar enrere la malaltia i fer un gran treball d’introspecció. Sense elles no seria on soc ara. Juntes hem fet un camí dur però bonic, i tenim una sensibilitat que no hauríem adquirit si no haguéssim fet tantes hores de teràpia juntes. El creixement personal que es fa durant el tractament és increïble i sé que el treball que estic fent ara em servirà en un futur per afrontar totes les situacions complicades.


L'anorèxia no diu qui soc ni qui seré

Estic aprenent a viure el moment, tinc somnis de cara al futur. Vull ser mestra i tinc clar que no vull que una malaltia que no he escollit domini la meva vida. Encara em queda un llarg camí per recórrer. A mesura que em vaig coneixent m’adono que tinc un món intern molt gran per explorar. Però ja no tinc pressa, vull poder gaudir d’aquest camí.
 
 

Seguim caminant

COMENTARIS

La teva valentia ens impulsa
Doctor Ullés, 12/06/2018 a les 20:15
+11
-0
Gràcies, Mireia, per les paraules que expressen el moment que vius. La teva actitud valenta és una inspiració per superar les proves que ens presenta la vida.
Els teus dibuixos i aquarel·les són néts com les teves frases.
Gràcies per aquest regal de superació.
Orgull de tu
G, 12/06/2018 a les 22:33
+10
-0
Quin orgull haver-te vist crèixer així de forta, així de sincera i així plena de tu mateixa. T'esimo
Enhorabona
E, 13/06/2018 a les 00:16
+4
-0
Enhorabona! bàsicament per l'esforç en superar-ho però també pel gran testimoni que has escrit i dibuixat, que segur ajudarà a molts nois i noies i les seves famílies.
Moltes gràcies per compartir-ho!!
Una abraçada
Ets una gran persona
Carles Adell, 13/06/2018 a les 12:06
+4
-0
Mireia, acabo de llegir l'explicació que fas de la teva experiència personal i el teu escrit, amarat de sensibilitat, demostra que ets una persona amb una gran qualitat humana. Gràcies per la teva aportació, perqué amb el teu testimoni i reflexions estàs fent un bé ENORME a moltes persones. Et desitjo el millor, perquè t'ho mereixes. MOLTES GRÀCIES!!! Una forta abraçada!
👏👏👏

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
El MACBA ofereix visitar la seva col·lecció a partir de tres mirades diferents
Imatge il·lustrativa
L'obra «Tebas Land», de Sergio Blanco, es representa al Teatre Nacional de Catalunya
Imatge il·lustrativa
El MACBA ofereix un curs per aprofundir en la seva col·lecció
Imatge il·lustrativa
La comèdia de Santiago Rusiñol arriba al Teatre Nacional
Imatge il·lustrativa
Un curtmetratge mostra les diferents perspectives d'una mateixa realitat
Imatge il·lustrativa
L'actriu comparteix pista amb Fred Astaire en una escena de «Ballant neix l'amor»
Imatge il·lustrativa
Una animació reflexiona sobre com ens convertim en els nostres pitjors enemics
Imatge il·lustrativa
Pensem massa i sentim massa poc. Més que màquines, necessitem humanitat