Manon Lescaut és, primer de tot, una història d’amor, un amor desgraciat entre una jove a qui la família de pocs recursos vol enviar a un convent i un jove estudiant de butxaques buides. Està inspirada en la novel·la de l’abbé Prévost, publicada a França el 1731, i és una història amb un marcat missatge moral. Manon, en comptes d’anar al convent -on hauria dut una vida casta-, fuig amb Des Grieux abans que la rapti un recaptador d’impostos, Geronte di Ravoir, que s’ha encapritxat d’ella. Finalment, però, i per tal de dur una vida luxosa, abandona Des Grieux i acaba sent l’amistançada del vell Geronte. Però la passió és més forta i els dos amants es retroben. Acusada d’exercir la prostitució pel recaptador d’impostos despitós, acaba sent condemnada a l’exili a Louisiana, als Estats Units, un indret que, en ple segle XVIII, es veia com un dels llocs més inhòspits del planeta. En ple desert, mor de set. La lliçó està clara.
Fins aquí la sinopsi d’aquesta història plena d’emocions que van adaptar no només Giacomo Puccini (va ser el seu primer èxit), sinó també Daniel-François Auber i Massenet. Amb la partitura d’aquest darrer, a més, Kenneth McMillan va coreografiar un ballet. Doncs bé, la versió que aquests dies es pot veure al Gran Teatre del Liceu, signada pel director d’escena Davide Livermore, converteix la passió de Manon en un homenatge als exiliats italians a Amèrica de principis del segle XX, que van anar als Estats Units en busca d’una vida millor. A nivell estètic s’ha de reconèixer que el muntatge és reeixit. Per començar, situa la història a Ellis Island, amb el mar onejant al fons, coronat per l’Estàtua de la Llibertat. Aquí un senyor gran visita l’illa i rememora el seu antic amor, Manon. Durant els cinc minuts que el deixen vagarejar per la sala de quarantena que estan a punt de tancar definitivament al públic (estem al 1954), Des Grieux evoca la seva història d’amor, una estratègia que redobla la tragèdia, viscuda dos cops.
La trama es desenvolupa aleshores cenyint-se al llibret, menys el fet que converteix Manon en la prostituta més cobejada d’una casa de barrets de luxe parisenca. Aquesta estratègia permet Livermore d’alliberar d’alguna manera Manon, que és ama i senyora de la seva vida; prostituta, sí, però amb poder (en la versió original viu a casa de Geronte). D’altra banda, aquesta proposta fa que sigui menys versemblant la seva detenció i, el menys versemblant de tot, la trobada amorosa dels dos amants, però aquí ja no és una qüestió de muntatge, sinó d’actuació: Gregory Kunde, que tan convicent és en papers wagnerians, no ho és gens en el verisme i ofereix un Des Grieux fred com un estaquirot. La llarga escena de la rebolcada amb Liudmyla Monastyrska (Manon) al segon acte és un suplici i no està gens ben resolt a nivell escènic.
Segurament, si fins aquí la història, tot i l’operació de traslladar-la d’època, transcorre de manera més o menys versemblant, l’últim acte és el que mostra un encaix més forçat. La parella es troba en la sala de repartiment de quarantena i Manon té set (se suposa que està en un desert). Res, Des Grieux no troba aigua enlloc (això mentre el mar oneja indiferent al darrere) i acaba morint tal com estableix el guió. Tot seguit, unes projeccions sobre el teló final recorden els rostres dels immigrants italians, i el drama de Manon acaba del tot aigualit.
La proposta té encerts, com ara aquesta rememoració del protagonista i una posada en escena vistosa (apareix fins i tot un tren a escena, els núvols s’escolen impertorbables a l’horitzó creant un moviment constant), però s’allunya massa de l’essència de la història i es pot dir que l’utilitza com a esgraó per explicar-ne una altra.
A nivell vocal, si bé Kunde i Monastyrska –que debutava en el paper–, van començar amb una certa discreció, a mesura que avançava l’obra van anar agafant cos i volum. El quart acte és el que va permetre sobretot el lluïment de la soprano russa, de veu poderosa, que va entonar un Sola, perduta, abbandonata punyent, però desnaturalitzat pel context. Com sempre, Carlos Chausson va estar inspirat, aquí en el paper desagraït de Geronte di Ravoir, mentre que l’Orquestra, dirigida per Emmanuel Villaume, va oferir una actuació irregular, per moments sonant excessivament forta, i d’altres desincronitzada amb el cor.
Manon Lescaut
Al Gran Teatre del Liceu.
Fins al 22 de juny.
Durada aproximada: 2 hores i 45 minuts.
Interpretacions:
Manon Lescaut:
Liudmyla Monastyrska 7,10,13,16,19,21 de juny
Maria Pia Piscitelli 8,11,14,17,20,22 de juny
Lescaut:
David Bižić 7,10,13,16,19,21 de juny
Jared Bybee 8,11,14,17,20,22 de juny
Renato:
Des Grieux Gregory Kunde 7,10,13,16,19,21 de juny
Jorge de León 8,11,14,17 de juny
Rafael Dávila 20,22 de juny
Geronte di Ravoir: Carlos Chausson
Edmondo: Mikeldi Atxalandabaso
L’hostaler: Marc Pujol
Un músic: Carol García
El mestre de ball: José Manuel Zapata
Un sergent: Michael Borth
El comandant: David Sánchez
El fanaler: Jordi Casanov
Renato des Grieux (actor): Albert Muntanyola
Gregory Kunde i Liudmyla Monastyrska (© A. Bofill)
Liudmyla Monastyrska i David Bižić (© A. Bofill)
José Manuel Zapata i Liudmyla Monastyrska (© A. Bofill)
Gregory Kunde (© A. Bofill)
Liudmyla Monastyrska (© A. Bofill)
