Tast editorial

El secret de Paulina Pi de la Serra

Aquest prestigi local que ella va consolidar cada vegada se li devia fer més difícil

Especial: Tast editorial
Arxivat a: Biblioteca, Terrassa, Paulina Pi de la Serra, tast editorial, Núvol

Helena Feliu Pi de la Serra, filla de Paulina Pi de la Serra i Joan Estelrich, i la neboda de Paulina Pi de la Serra, Mary Pi de la Serra. Foto d'Ester Roig.



Paulina Pi de la Serra (Terrassa, 1906-1991), tot i ser dona i tot i l'època en què li va tocar viure, va tenir una educació privilegiada: el seu pare, Francesc Pi de la Serra (que tenia una gran implicació amb el món cultural), la va posar en contacte amb artistes, músics i escriptors. Als 18 anys es va casar amb Carles Feliu Oller, un empresari barceloní que tenia una fàbrica de cel·luloide. No hi va tenir cap fill i, al cap de set anys, el 1932, Carles se'n va anar a viure a Mèxic per motius de feina. Mentrestant, ella anava encarrilant-se al món polític: es va afiliar a les Joventuts de la Lliga Regionalista: era una oradora tan bona que la van batejar amb el sobrenom de Rossinyol de la Lliga. És en aquest entorn que va conèixer l’amor de la seva vida, Joan Estelrich, un dels màxims dirigents de La Lliga. 

Agost del 1934. L'Associació Internacional d’Associacions per la Societat de les Nacions li concedeix una beca per fer una estada de dos mesos a Ginebra. Al setembre és nomenada delegada de la Lliga a la desena assemblea anual del Congrés dels Grups Nacionals Europeus, celebrada a Berna. Darrere de tants viatges hi havia una necessitat urgent: Joan Estelrich l'allunyava de Catalunya per amagar que estava embarassada d'ell. La protegeix i es protegeix perquè tots dos estaven casats i no estan disposats a trencar (sobretot ell) el seu matrimoni.
 
Novembre del 1934. Neix a Ginebra Maria Helena Feliu Pi de la Serra (Paulina va voler que la nena tingués el cognom del seu marit, encara que ell, que estava a Xile, no tingués ni idea que la seva dona havia tingut una criatura amb un altre home). Als quatre mesos, va arribar en tren a l'estació de França, perquè se'n fes càrrec una família de qui Joan Esletrich tenia bones referències: el futur pare, Joan Serra, era ebenista i havia treballat al Parlament de Catalunya. Tot i la situació, Paulina veia la filla com un vincle a Estelrich, i van arribar a fer algun viatge els tres a Mallorca, fins que la passió dels amants es va anar apagant. Aquell mateix any, el marit de Paulina, Carles Feliu, va morir a Mèxic d'un accident. Paulina, la resta de la seva vida va callar la filla que havia tingut i no ha estat fins que han passat vint anys de la seva mort, el 1991, quan s'han publicat els dietaris de Joan Estelrich i, amb ells, aquesta notícia. 

Helena, de gran, es va intentar posar a la pell de la mare a la novel·la Pecat original, i diu: “Em sembla que, d’aquesta història, la Paulina també n’és una víctima", "aquest cas serveix per desmitificar la intensitat de l’amor d’una mare quan hi ha distància”, i “desmuntar tot el que la rodejava, aquest prestigi local que ella va consolidar, cada vegada se li devia fer més difícil: suposo que pensava que hi perdia més que no pas es beneficiava”.
  
Edicions del Núvol publica Història d’Emmaquatre contes de Paulina Pi de la Serra ambientats en un món culte i cosmopolita dels anys de guerra i postguerra. En llegim el que porta per títol El punt. 
 

Paulina i Jordi Pi de la Serra



El punt


«LA FELICIDAD PERDIDA POR UN PUNTO NADA MÁS O EL PADRE DE SATANÁS YA CADÁVER MUERTO EN VIDA»


Melodrama en set actes i catorze quadres; feia, cap a l’any 1880, les delícies de l’honorable menestralia barcelonina i era el punt dolç del repertori de l’Odeon, teatre que obria cada diumenge les portes a les deu en punt i oferia, per la mòdica quantitat de tres ralets, dotze o catorze actes a un públic delirant d’entusiasme.

Durant la representació la distingida concurrència dinava i berenava.

Tinc esment del text d’aquesta obra perquè la vaig llegir, en altres temps, en una biblioteca singular: la d’un català erudit i extravagant com tants d’altres. Es deia Pau Puntet i Puntí. Obtingué la consideració social mentre tingué diners, però tan bon punt hagué liquidat una quantiosa herència familiar, tot Catalunya el considerà «un punt filipino».

Al meu modest entendre D. Pau calçava molts punts.

Què hi farem...?

Tot són punts de vista!

El bon senyor tingué en la vida una sola dèria: la de demostrar la importància física, metafísica, matemàtica, onírica, esotèrica, màgica, folklòrica, moral i religiosa de «tersir, trobar, obtenir, mantenir, portar i aguantar un punt».

Ho deia sempre:

–Un punt més de boig m’hauria atorgat la genialitat, i pels quatre punts cardinals es dilataria la meva fama de sant o de savi.

–Sóc un gastrònom distingit, si hagués trobat el punt just de l’arròs seria un cuiner d’anomenada.

–He perdut una fortuna al joc per no haver encertat mai el punt volgut.

–Jo, que he sabut portar un punt de blau amb tanta elegància, vaig fracassar en una empresa de tintoreria per no saber trobar el d’aquest color singular.

–El punt d’honor hispànic –sense el qual el teatre de Calderón no existiria– m’ha fet aguantar molts punts que m’han conduït a situacions lamentables, entre d’altres a un duel que em costà mitja dotzena de punts a la galta esquerra, que han esgarriat per sempre la simetria d’un físic, a dir de les dones, bastant agradable.

–Quan he anat adelerat a la recerca de la fama m’ha passat allò que diu un clàssic francès: «rien ne sert de courir, il faut partir à point»–.

Pobre D. Pau! Quan jo el vaig conèixer, vell caduc i xacrós, renegava d’Arquímedes i de les seves pretensions, ell que no trobà mai un punt de suport on recolzar la seva vida.

El seu últim ofici fou el de cotxer de punt. En realitat emprengué aquesta professió honorable per no desprendre’s del seu darrer amic, un cavall que es deia Punctus. Però ja hem dit que el nostre heroi arribava sempre tard: quan s’hi posà, els vehicles motoritzats havien desbancat la tracció animal i, per bé que trobà una certa clientela entre els turistes i els amics, essent puntós de mena, s’hi barallava contínuament.

Ell i la noble bèstia junyida al seu fat es van morir de gana. Tan bon punt hagué traspassat, la seva biblioteca, per dissort, anà a l’encant. Sobre el «punt» és difícil de reunir-ne cap de tan completa.

L’home no deixà res per verd, les obres científiques es barrejaven amb les curiositats, la filosofia i la moral amb la higiene i la tècnica.

Posseïa tractats de gènere de punt, àlbums de treballs d’agulla que anaven des dels modestíssims punts de creu i de cadeneta fins a l’aristocràtic Petit Point. Manuals de punts de ganxet, de mitja, de malla de coixí, entre els quals es compten els preciosos punts de les randes, les puntes i les blondes: de Chantilly, d’Alencon, de Bruges, de Brussel·les, d’Anglaterra. Res... D. Pau Puntet i Puntí era el més famós puntal de les puntaires.

També hi havia receptaris per a obtenir el punt de caramel, l’almívar i el merenga, devocionaris que oferten punts de meditació ben espirituals. Fet curiós; enmig de la literatura ascètica destacava un exemplar bellament relligat del Tenorio, per allò de «un punto de contrición da a un alma la salvación por toda una eternidad».

Cal dir que entre la literatura política figuraven els 14 punts del President Wilson amb dedicatòria de l’autor.

No faltaven a la biblioteca els punts i el contrapunts d’una pila de danses i contradanses, curiositats, auques i cançons. Recordo una lúgubre però tanmateix deliciosa havanera dedicada al general Boulanger i al seu lamentable suïcidi, que com és sabut tingué lloc en un cementiri, on amb un ritme dels més voluptuosos es canta: «al llegar al punto medio una triste tumba se movió».

En un prestatge hi havia un petit «infern», és a dir, el racó dels llibres prohibits. Eren els de màgia i encanteris. Si bé aquestes pràctiques en altres temps temptaren D. Pau, se’n desenganyà de pressa. Segons ell, era impossible de trobar el punt exacte de la mitjanit, condició indispensable per al resultat de la majoria d’aquestes manigances.

A desgrat de tantes matèries acumulades, quelcom mancava a la famosa biblioteca; cert que hi havia tractats de puntuació gramatical, però vulgaríssims. Tots oblidaven la transcendència de posar oportunament un punt final.


 
 Història d'Emma


 © Paulina Pi de la Serra
 © Edicions del Núvol, 2018

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural acull la conferència «La tenora i la barítona»
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural exposa l'obra de l'artista Lourdes Fisa
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural impulsa la setena edició del festival RUSC
Imatge il·lustrativa
L'Arxiu Fotogràfic de Barcelona mostra com era la ciutat abans de l'obertura de la Via Laietana
Imatge il·lustrativa
L'actriu Anna Bertran dirigeix i protagonitza un curt sobre un moment cabdal de la vida d'una dona
Imatge il·lustrativa
14 reflexions de l'humorista, que deia que «el matrimoni és la principal causa del divorci»
Imatge il·lustrativa
La paraula preferida de l'actor és «sfumatura», que en italià vol dir matís
Imatge il·lustrativa
Una animació sobre el valor de l'esforç i de la paciència