La vida

El que em queda per fer

Quatre persones grans confessen què han après de la vida i què en volen aprendre encara

| 14/06/2018 a les 21:28h
Especial: La vida
Arxivat a: Sala d'estar, la vida, gent gran, La vida
Valorar-ne l'experiència i donar veu a les seves petites i grans il·lusions. Trencar els prejudicis que els arraconen, els menystenen o fins i tot els silencien. Aprendre amb i d'ells. Veure no només el que han viscut sinó el que els queda per viure. Escoltar els qui porten més anys en aquest món. Aquest han estat els objectius amb què Catorze i Els Amics de la Gent Gran han contactat amb quatre persones grans de Barcelona. I aquest n'és el resultat.
 

Foto: Franck Michel


Lara, 85 anys. El que em queda per fer és aprendre a escriure i a llegir. Quan tenia cinc anys em vaig quedar sense mare, perquè es va morir, i sense pare, perquè Franco el va posar a la presó. Vivíem a Extremadura. Era la filla més petita. Els meus germans grans van marxar a Andalusia buscant un tros de pa o el que fos. Em vaig quedar sola, i m'espavilava demanant a la gent que em donés alguna cosa per menjar. Aleshores no era com ara: si estaves al carrer, no et vigilava ningú. Una parenta del meu pare tenia una casa que queia i jo dormia a dins, en un racó entre la palla. La meva tieta no em cuidava perquè ja tenia els seus fills. Als nou anys jo ja estava servint. Si algun veí em demanava que li portés aigua (perquè aleshores no n'hi havia a tot arreu), agafava una galleda, anava a una font a buscar-ne i la carregava a canvi d'una pesseta.

M'agradaria molt saber llegir i escriure. Que algú vingués a ensenyar-me'n ni que fos un parell d'hores a la setmana. Alguna vegada ho he intentat. Tinc llibres i les lletres les conec gairebé totes. Els números sí que els sé, sobretot per quan vaig a comprar o al banc. Tinc una capsa plena de números de telèfons i segons el paper sé de quina persona són. L'únic que sé és signar, me'n va ensenyar el meu marit, que ja no hi és. Perquè abans ho feia amb el dit, i com que havia de cobrar un subsidi en vaig aprendre.

Visc molt bé. Perquè de cartes en rebo poques, i ja sé de qui són: de la llum, del telèfon. I en cas que no, me les llegeix la meva neboda. Si sabés escriure a la primera persona a qui faria una carta seria a la meva mare. La duc a la meva ànima i la guardo en fotos. Li diria que no va tenir temps de dur-me a l'escola, però que els meus fills els hi vaig portar abans que toqués. No me'ls volien agafar perquè eren massa petits. Però vaig demanar sisplau que sí.


Àngela, 85 anys. El que em queda per fer és aprendre més. Sempre vull aprendre. Soc pianista i cada dia el toco. També he començat a estudiar anglès perquè el vull parlar igual que el català. La meva neta el parla molt bé i m'agradaria que un dia poguéssim tenir converses en anglès. Ara amb una noia anem fent els números i algunes paraules.

Una cosa és veure que et fas gran i una altra és sentir-ho. Els meus pares em van donar molt d'amor i això m'ha servit sempre. Vaig coixa però tinc il·lusions. De gran has d'aprendre que no pots anar de pressa, que el teu cos ja no dona per tant. Si abans t'aixecaves i amb deu minuts estaves al carrer, ara necessites dues hores per fer el mateix. Vigilant que no et caiguin les coses. Has d'aprendre a viure d'una altra manera i segons les teves noves limitacions.

El fet de prevenir-ho tot fa que assaboreixis més el que vius, ho valores més, perquè ja no vas amb presses. Quan ets gran et converteixes en espectadora de la vida. Veus allò dels altres que no veies quan eres jove, perquè corries tant que tot et passava per alt. Ara si el meu fill em fa un petó, l'assaboreixo el doble; i no és perquè en tinguis ànsies, sinó perquè sé valorar-ho millor. De jove tothom et desitja, tens més nòvios que hores, i després és al revés: tens més hores que persones.

Són petits al·licients que t'omplen la vida. Ho agraeixes tot el doble, però també aprens a perdonar. Vas veient com tothom marxa menys tu. La soledat la tinc però no la noto. També depèn de la persona. És com aquell que va a una festa i diu "és que em sento sol", i en canvi d'altres s'ho passen bomba. Va amb el caràcter. Jo estic contenta de la vida. Toco Chopin, Beethoven, passos dobles.

El que més he après de la vida és que és molt maca. I que sap greu haver-se'n d'anar, però és així. La vida la visc tal com ve, no la contradic. Ho trobo tot lògic. Si algú diu "quina calor", penso que és el que hi ha. Si en tens, ves a l'ombra. La gent en el fons té una tendència a portar la contrària a la vida.


Montserrat, 79 anys. El que em queda per fer és anar amb un creuer a les illes gregues i arribar fins a Turquia. Però és molt difícil perquè em falta una cama. Tinc una malaltia vascular i la sang no m'arriba al peu. És per això que es va gangrenar i vaig perdre una cama. L'altra la vaig salvar gràcies a La nit dels ignorants. Hi teníem un grupet d'amigues. Quan em va passar això amb la cama, una companya de la colla em va proposar que anés a veure el seu gendre, que és metge i en sabia molt, d'això. I me la va salvar. He patit molt i ho he superat. Ara ja no tinc mals ni m'he de prendre cap pastilla per al dolor. 

A la vida he après a viure. A estimar la gent. He passat de ser voluntària a jo necessitar-ne. He après a adaptar-me a les situacions bones i dolentes. Quan estàs en plenes facultats et sembla que ets la reina del xa-xa-xa. Però després és quan toques de peus a terra. I veus tot el que necessites i tot el que tens. Això és el que et fa ser més lúcid. T'adones que discutir és molt superflu i que no cal queixar-se tant. Quan vaig a dormir dic bona nit a la meva amiga, la meva cadira de rodes. Li dic: "Tu tranquil·la, que t'estimo molt".

Si caic, és culpa meva, no de la cadira. La vida et dona moltes lliçons quan perds. És quan dones importància a les persones que hi són. Perquè és en els moments més durs quan ho veus, si hi són de veritat. Però no només és valorar-les per això, també es tracta de cuidar-les. Encara que estiguis fotut has de ser optimista. Ara estic parlant tan tranquil·la i demà m'operen del cap, perquè m'ha sortit una cosa cancerígena. Però els altres no tenen la culpa dels meus problemes. No els hi puc carregar, perquè si no, acabaria sola. Amb els problemes en parlo al llit, amb mi mateixa. I de dia vaig amb la cadira al mercat i a tot arreu on puc.


Carmen, 84 anys. El que em queda per fer és ser millor persona. M'agrada molt escoltar música clàssica. Per exemple, Beethoven. Però ara no puc sortir de casa sola. Hi veig molt malament. Em van operar la columna vertebral fa un any i mig i no m'acabo de recuperar. Em costa caminar. M'ajuden a dutxar-me, a vestir-me. De petita tenia la il·lusió de ser cirurgiana. Però va ser impossible. Em vaig quedar vídua als 25 anys, i llavors tot estava molt amagat, no era com ara. Vaig haver de treballar a fàbriques i renunciar a moltes coses per criar la meva filla. Però ella és la sort més gran que he tingut.

La vida t'ensenya tantes coses. He entès que es poden fer moltes coses amb bona voluntat, encara que el cos et falli. Al final, el més important és ser bona persona. Estimar perquè t'estimin. Ser entesa i entendre els altres. Que els altres vegin què ets i no fer veure el que no ets. T'adones que quan perds la salut és quan la valores. Mentre la tens, penses que no et passarà mai res.

Aprens a perdonar i a oblidar. Que el rancor no val per res. Però per no ser rancorosa no has de donar importància al que et fa mal, sinó que ho has de perdonar. Veus que la realitat és la que és i que no ho pots controlar tot. I si passes situacions fortes, aprens a ser forta. Però també has d'atrevir-te a mostrar-te fràgil. I sobretot, tractar bé les persones del teu voltant.

COMENTARIS

Em queda tant per apendre
Anònim, 06/01/2019 a les 20:00
+0
-0
He trobat aquesta pagina de casualitat, i Bravo! llegint aquests comentaris de la Lara, l'Angela, la Montserrat i la Carmen m'adono que em queda tant per apendre. I em sento egoïsta per queixar-me de les meves penes. Quanta raó tenen. Quantes sabies paraules. Que mai caiguin en el oblid aquestes experiencies. Tant de bo el 2019 sigui generos amb nosaltres i ens dongui molta felicitat.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
Els Cinemes Girona ofereixen abonaments anuals amb un preu especial
Imatge il·lustrativa
El museu del pintor acull una exposició d'instantànies que ens endinsen en el seu món
Imatge il·lustrativa
El Palau Solterra de la Fundació Vila Casas mostra com es van influenciar mútuament dos artistes
Imatge il·lustrativa
L'Aula d'Escriptura de l'Ajuntament de Girona obre les inscripcions per al nou curs
Imatge il·lustrativa
Així ballaven Fred Astaire i Ginger Rogers
Imatge il·lustrativa
Lucas Hnath posa en dubte el sentit del matrimoni al Teatre Romea
Imatge il·lustrativa
Un vídeo acara escenes de cinema amb les pintures que les han inspirades
Imatge il·lustrativa
Un espot denuncia en un minut i mig una realitat que a l'estiu es multiplica