El pintor Joan-Pere Viladecans (Barcelona, 1948) uneix pintura, medicina i literatura a l’exposició Una mirada interior. Una mirada interior?, que es pot veure a l’Espai Volart de la Fundació Vila Casas de Barcelona. La mostra, que celebra el 50è aniversari de la primera exposició de Viladecans a la seva ciutat natal, aplega més d’una vintena de pintures d’una mateixa sèrie, realitzada entre el 2012 i el 2017, que reflexiona sobre la relació entre ciència i art, que, segons l’artista, són dues disciplines que no estan tan allunyades. En les pintures, Viladecans crea associacions poètiques amb elements que dialoguen entre ells com ulls, claus, forats de pany, ulls, cadires… Tota una invitació a la introspecció i a la reflexió sobre el moment en què la vida i la mort es toquen.
Foto: Fundació Vila Casas
A la majoria de les pintures de l’exposició, per al fons de la tela ha utilitzat radiografies. Per què s’interessa per aquestes imatges mèdiques?
Les radiografies com a objecte sempre m’han resultat molt suggeridores perquè ens permeten veure el nostre interior físic. Ja el 1970 vaig fer una obra en què utilitzava una radiografia original com a suport d’un collage. Ara, en canvi, he pres les radiografies, les he ampliat digitalment i a través de l’estampació digital he afegit altres elements. Hi ha radiografies meves i altres, en canvi, les he demanat a metges, evidentment, totes anònimes.
Aquest mètode de diagnosi mèdica actua com a metàfora de la mirada cap a l’interior, per a vostè?
Sí, d’aquí el títol doble, i amb l’interrogant. És una mirada endins en el sentit físic i el sentit existencial.
No és el primer cop que s’interessa per la ciència en la seva obra. I en les dues publicacions que han sortit amb motiu de l’exposició, hi han escrit també metges. Quina relació mantenen art i ciència?
Més de la que pot semblar a primera vista. Part de l’origen d’aquesta sèrie ve de quan vaig il·lustrar tots els contes d’Edgar Allan Poe. A la narració Conte de les muntanyes escabroses, l’escriptor descriu una malaltia d’un home amb extremitats molt llargues i extraordinàriament primes. No va ser fins cinquanta anys després que el pediatre francès Antonin Bernard-Jean Marfan va descriure un cas semblant en una nena, en una revista científica. L’anomenat síndrome de Marfan actualment és una malaltia genètica reconeguda, sembla que vla an patir personatges famosos com Abraham Lincoln o el violinista Niccolò Paganini, que a causa dels seus dits llarguíssims podia arribar a tocar melodies impossibles amb el violí. En aquest sentit, Poe es va avançar en un descobriment científic. I és que l’art s’avança sovint a la ciència. Però són camins paral·lels de dos territoris que tenen una cosa en comú: la seva permanent enemistat amb la mort. L’artista intenta posar paranys a la mort contínuament, i els metges, també.
En aquestes pintures també apareixen sovint cors, com a òrgans en solitari. Vostè pinta amb el cor?
No ben bé. Hi ha un triangle meravellós que va del cor al cap i acaba a la mà. És un diàleg permanent entre raó i emoció. La part més racional potser es pot veure en els quaderns que em serveixen per estructurar les obres (alguns dels quals s’exposen a la mostra).
L’art pot arribar a curar, o si més no a alleugerir?
Jo crec que sí, l’art i també la medicina tenen aquest component màgic. M’agrada creure-m’ho, sí, i en aquest sentit, com a artista soc objectivament un privilegiat però la creació, més que satisfacció, em produeix neguit. No m’és plaent del tot. Visc en una tensió permanent. El goig dura molt poc, només aquell moment quan dones per acabada una obra. A partir d’aquí l’obra deixa de ser teva i ja pertany a l’espectador.
I per a l’espectador, l’art torna a ser terapèutic?
Sí, m’he passat la vida intentant ser útil a través de l’art. És cert, l’art no serveix de res directament parlant, però indirectament va fent la seva feina de mica en mica. Vull pensar-ho així perquè soc optimista per disciplina.
Al llarg de tota la seva carrera, sempre ha apostat per la pintura. Creu que va contra corrent?
Sí, per a mi la pintura és un mitjà que no ha exhaurit encara les seves possibilitats. Per això utilitzo materials no ortodoxos que em permeten investigar noves formes de pintar. La pintura està viva perquè és una finestra i la finestra ens permet anar cap endins. Però és cert que actualment pintar és una heroïcitat. Tot està molt comercialitzat i això origina un tipus d’art molt complaent, conceptualment senzill, que no m’interessa. Els joves pintors, d’altra banda, aquí no tenen espais per exposar. Un museu com el Macba, en aquest sentit, és un fracàs perquè s’ha dedicat a copiar d’altres museus europeus de segona fila. Em sembla molt fort que si vols veure l’evolució de l’art català en un museu, hagis d’anar a un centre privat com el Can Framis de la Fundació Vila Casas.
Tornant a l’exposició, per què sempre pinta per sèries?
Sempre tinc la impressió que no ho puc dir tot si pinto un sol quadre o dos. Així que, d’entrada, planifico conjunts sencers per a un sol tema. No hi ha regles per a aquestes sèries: poden estar formades per quatre, deu o 23 quadres. Quan inicio una sèrie, no treballo en altres. Només l’aturo si tinc encàrrecs d’il·lustracions o coses semblants. Les sèries també em permeten que les exposicions tinguin una temàtica unitària, que m’agraden més. És un procés creatiu que funciona de manera semblant a un llibre de poemes.
