Converses

«La música ens fa alliberar substàncies semblants als opiacis»

Susan Rogers, enginyera de so de Prince, explica que el cantant componia una cançó al dia

| 15/06/2018 a les 17:46h
Especial: Converses
Arxivat a: El piano, Sónar Barcelona, Montse Frisach, converses, Prince, Susan Rogers

Foto: Sonar 2018


  
“Quan em preguntaven de petita que volia ser quan fos gran, jo sempre responia que volia fer discos. Però no volia ser música ni cantant ni res per l'estil, jo volia fer discos literalment”. No és molt habitual que aquesta sigui la professió preferida d'una nena, però Susan Rogers, coneguda per haver estat l'enginyera de so de Prince a mitjans dels anys 80, cuinant discos per a ell com Purple Rain, Parade o Sign O Times, ho tenia clar des de ben joveneta. Ara, trenta anys després que Rogers deixés de treballar amb Prince i després d'haver estat productora d'artistes com David Byrne, Tricky o Barenaked Ladies, la seva carrera, després de doctorar-se en psicologia, ha fet un gir cap a aspectes més teòrics de la música i des del conservatori de Berklee, a Boston, dirigeix un laboratori de percepció i cognició musical.

Aquests dies ha estat convidada pel Sónar Barcelona per parlar dels efectes de la música en el cervell i de com són els cervells de les persones altaments creatives, sobretot els músics. “El cervell és molt complex, per això encara tenim més preguntes que respostes a totes les qüestions”, assegura en declaracions a Catorze. Va conviure gairebé 24 hores al dia amb un d'aquests genis musicals, Prince, del 1983 al 1987, un dels períodes més prolífics i innovadors de tota la carrera del músic de Minneapolis. Potser inconscientment, i ho admet, va arribar un moment en què va voler esbrinar d'on pot venir un gran talent musical. “Prince componia una cançó al dia de mitjana. Està clar que hi ha àrees del seu cervell que devia tenir molt més desenvolupades que la gent normal. Per exemple, en el lòbul temporal hi ha els circuits que impulsen la memòria auditiva. Els grans, grans músics poden tocar una música que només han escoltat una sola vegada, fins i tot quan està sonant una música diferent per sobre. En el cas de Prince, a part de ser un home molt intel·ligent, la seva memòria auditiva era excepcional, i això era fonamental per compondre, perquè ell no escrivia música. Componia i enregistrava directament. Per exemple, tocava la bateria imaginant com sonaven la resta d'instruments. Prenia les decisions sobre com continuava una cançó molt més ràpid que qualsevol altre artista que hagi vist”.
 
La complexitat del talent musical no només és una qüestió de cervell, segons Susan Rogers. Està convençuda que la creació musical ve d'altres llocs també: “La música també és cor, és malucs, pots fer música des del melic... La prova que tot el cos està implicat és en la manera que hem descobert que es percep la música: és el sistema nerviós i el circulatori el que s'altera. Està comprovat que la música fa d'amplificador de processos emocionals. D'aquí que la música pugui provocar calfreds, riures, llàgrimes... Quan escoltes una música que t'agrada, s'alliberen substàncies semblants als opiacis”. Un dels aspectes que més interessen Rogers en les seves investigacions és la qüestió del gust musical: “Per què a uns els emociona una música i a altres els deixa indiferents? Pot ser que hi hagi diferències fisiològiques entre individus. El tema del gust musical és molt semblant al del gust pel menjar. Per exemple, si escoltes una música molt innovadora i complexa, necessitaràs repetir les escoltes perquè el cervell tingui temps de crear connexions que anticipen el que ve després. Fins que arriba un moment que aquella música t'enganxa. Passa igual si menges una cosa molt nova i diferent del que estàs acostumat”.
 
Respecte a la gent altament creativa, Rogers destaca característiques comunes: “Per ser creatiu has de ser original, útil i productiu. Són persones curioses, agosarades, amb alta sensibilitat emocional, persistents en el treball i focalitzen molt bé. Molt sovint, però, el procés creatiu pot ser dolorós perquè els obliga a viatjar al més profund de la seva psique, i de vegades aquest pot ser un lloc fosc. També tenen la capacitat de tenir moltes idees i de no d'autocensurar-les. Solen ser resilients i tímids i són persistents quan són rebutjats”. Aquestes són les característiques que admet que tenia el seu old boss, com li agrada definir a Prince. “Prince va arribar a ser una estrella internacional amb Purple Rain. Aleshores, el 1984, ell tenia la competència directa de Michael Jackson, Madonna i Bruce Springsteen. Però aquest tipus de competitivitat sana encara l'estimulava més a ser millor cada dia. És el mateix que va passar entre Steve Jobs i Bill Gates”.
 
Prince era el músic preferit de Susan Rogers quan el músic la va contractar el 1983. Ella tenia 27 anys i el cantant, 25, que era quan s'estava gestant tot el projecte de Purple Rain. És sabuda la preferència del músic per treballar amb dones, i com a dona, Rogers va ser pionera en el camp de l'enginyeria en el sector de la gran indústria musical. “Jo era tècnica de so a Califòrnia. El meu nòvio em va dir que Prince estava buscant tècnics de so per treballar amb Prince a Minneapolis, així que vaig demanar la feina, Prince em va entrevistar i em va contractar. Tot va anar molt ràpid. Va ser un somni fet realitat”. Un somni que es va allargar durant cinc anys, enregistrant sense parar a l'estudi, acompanyant les gires... Fent de tècnica però gairebé també d'assistent personal. Amb la creativitat desbordant de Prince, era treballar, treballar i treballar. “Anàvem molt cansats però va ser una gran època. Durant la llarguíssima gira de Purple Rain, aprofitàvem els pocs moments lliures, per continuar enregistrant, en estudis mòbils o en estudis de les grans ciutats per on passàvem. Ell era molt maco com a cap, es feia estimar. Però és cert que era una situació estressant perquè ell tenia tant per donar i era tan excepcional que com a treballador seu, havies de donar-ho tot també. Ell no esperava menys de tu”.
 
Susan Rogers admira la manera com Prince controlava tot els aspectes d'un nou projecte. No pensava en cançons, sinó en àlbums. “Cada disc havia de ser una obra d'art global i en cada disc volia explicar una història. Com si fos un guió cinematogràfic. Sovint en els seus discos es combinen grans cançons, que són els punts àlgids de la història, amb d'altres que serveixen per fer de lligam de la història. L'ordre de les cançons forma part d'un argument més o més soterrat, amb un inici, un desenvolupament i un final. A diferència d'altres músics, moltes cançons les descartava, no perquè tinguessin menys qualitat o fossin menys comercials, sinó perquè no encaixaven en la història, i més per la lletra que no pas per la música. Sovint no es dona tanta importància a les lletres de Prince, però són importantíssimes. Moltes de les cançons són narratives i com que era una persona molt privada, escollia molt bé les paraules. En el procés d'elaboració d'un àlbum, pensava a la vegada en la gira, en els vestits, l'estètica visual... Quan estàvem enregistrant a l'estudi ja pensàvem en això, fins i tot en termes de colors. Per exemple, a 1999 i Purple Rain, visualment primava el porpre, però a Around A World In A Day eren tots els colors de l'arc de Sant Martí i a Parade, el blanc i negre”.
 
Respecte als elogiadíssims concerts en directe de Prince, també estaven absolutament pensats fins al més mínim detall per part del músic, que els concebia “com si pintés un gran mural, mentre que els discos eren petites teles”. Com a gran xouman, en els concerts la connexió amb el públic era extraordinària. Tot era part d'un procés molt conscient per part de l'artista. “La capacitat de Prince de connectar amb el públic de manera gairebé individual en els concerts ve de la seva empatia. Sabia com convertir un concert en una experiència de l'individu, no de l'artista. Recordo un cop, en l'època de Under the Cherry Moon, que Prince se'n fotia de les cròniques de concerts de la premsa que deien coses com «ens ho hem passat bé» o «ha estat bonic». Ell no volia que el públic marxés del concert amb aquesta sensació, havies de tenir una experiència molt més forta. No actuava per un gran ego o només pel fet d'expressar-se. Ell no pensava en ell quan actuava, pensava en els altres. I tu com a espectador, veies l'esforç que per a ell havia suposat arribar fins allà. Captaves que era un home fet a sí mateix, més que no pas un producte, o fruit d'un superequip de producció. Artistes com Michael Jackson, Beyoncé o Justin Timberlake són molt grans però quan els veus, es nota tot el que hi ha al darrere, la superproducció. En canvi, a Prince el veies com un home sol en la seva creativitat, ell era el seu propi equip. Estava tan sol en molts aspectes... I es produïa una empatia mútua, d'anada i tornada, un procés d'identificació molt fort amb el públic. Ell n'era absolutament conscient de tot això. Ens deia: «La gent no ve als concerts a veure'm a mi, el que volen és veure's a ells mateixos». Ell sabia que servia com a fantasia de la millor versió dels seus espectadors, que feia de reflex d'aspectes de la personalitat que potser estaven amagats profundament. Prince ho estava expressant abans que ho acabessin fent ells”.


 

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
El Macba exhibeix l'obra de l'artista alemanya Charlotte Posenenske
Imatge il·lustrativa
El Barcelona Dibuixa torna a promoure la creativitat i la creació per a totes les edats
Imatge il·lustrativa
La nova exposició de la MAPFRE posa el focus en els artistes que van utilitzar el pastel
Imatge il·lustrativa
La Universitat de Barcelona impulsa una jornada de trobades divulgatives
Imatge il·lustrativa
Un vídeo mostra com s'ha de dur a terme una autoexploració mamària i denuncia la censura
Imatge il·lustrativa
Pau Vallvé repassa la història per fer una crida a les mobilitzacions socials
Imatge il·lustrativa
L'únic camí per fer una gran feina és estimar el que fas
Imatge il·lustrativa
Un cicle de la Filmoteca recupera films que han estat amagats durant anys