“En solitari vaig compondre Caic. Em vaig trobar fent de padrastre d’una nena d’uns divuit anys i li havia de dir: el teu pare ha tingut un accident de moto i és mort. Mentrestant, el meu fill era a la panxa de la meva dona, a punt de néixer, al costat, al sofà. Tenia la necessitat de buscar l’equilibri, que totes les parts estiguessin bé. De sobte, una persona ha d’assumir unes coses per les quals no està preparada. No li podia dir: ja passarà, tranquil·la, no passa res. I vaig escriure Caic. Que era per dir: sé com et sents, em poso al teu lloc”, explicava Gerard Quintana en aquesta entrevista a Catorze.
Caic,
a poc a poc me’n vaig.
La física em captiva
i la gravetat m’inclina
als teus peus.
Caic, al mateix temps desfaig
els núvols que regiren
aquest fràgil equilibri
meu.
Res no dura gaire,
em moc, no soc d’enlloc,
d’aquest país d’aire.
Mai, tornaré a viure, mai,
amb el pes que arrossega
la mentida, la rutina,
el trist engany.
Sense final jo caic
el món sencer s’estimba
contra els vidres dels meus dies, caic.
M’enfonso dins l’aigua,
el corrent em porta a prop
del meu país d’aire.
L’impuls d’un instant
dibuixa el meu salt,
travessa els espais en blanc.
Arribes, te’n vas,
la vida es desfà,
invisible en el mar dels anys.
Canto sense xarxa,
salto i sempre caic.
Res no dura gaire,
em moc, no soc d’enlloc,
del vell país d’aire.
L’impuls d’un instant
dibuixa el meu salt,
travessa els espais en blanc.
Arribes, te’n vas, la vida es desfà,
invisible en el mar dels anys.
L’impuls d’un instant
dibuixo el meu cant,
travesso els espais en blanc.
La vida es desfà,
arribes, te’n vas,
invisible en el mar dels anys.
Foto: Hannah Quintana
