Als vint-i-quatre anys el món de l’escriptor i periodista Matt Haig es va ensorrar. Com una de cada cinc persones, va tenir una depressió. Al llibre Raons per seguir vivint explica què vol dir estar en aquest pou. Llegim els deu motius que ens ofereix per sortir-ne.
Foto: Jaione Dagdrømmer
1. Ets en un altre planeta. Ningú entén el que estàs passant. Però, de fet, sí que ho entenen. Tu et penses que no, perquè l’únic punt de referència ets tu mateix. Tu no t’has sentit mai així, i l’impacte de la caiguda t’està traumatitzant, però hi ha altres persones que han passat per això. Ets en una terra molt i molt fosca amb una població de milions de persones.
2. Les coses no empitjoraran. Tens ganes de suïcidar-te. No es pot caure més baix. A partir d’aquí només es pot pujar.
3. T’odies. Això és perquè ets sensible. Gairebé qualsevol ésser humà pot trobar una raó per odiar-se a si mateix si hi pensés tant com ho has fet tu. Els humans som uns imbècils rematats, però també som absolutament fantàstics.
4. ¿I què que t’hagin penjat una etiqueta? Depressiu. Tothom tindria una etiqueta si consultés el professional adequat.
5. Aquesta sensació que tens que tot empitjorarà és només un símptoma.
6. La ment té el seu propi sistema climàtic. Tu estàs enmig d’un huracà. Els huracans acaben quedant-se sense energia. Aguanta.
7. Ignora l’estigma. Tota malaltia ha tingut un estigma en algun moment. Tenim por de posar-nos malalts i la por acostuma a portar al prejudici, abans que a la informació. La pòlio es va atribuir erròniament als pobres, per exemple. I la depressió sovint es veu com una debilitat o un fracàs personal.
8. No hi ha res que duri per sempre. Aquest dolor no durarà. El dolor et diu que durarà. El dolor menteix. Ignora’l. El dolor és un deure que se salda amb el temps.
9. La ment es mou. La personalitat canvia. Per canviar-me a mi mateix, a Els humans: «La teva ment és una galàxia. Més foscor que llum. Però la llum fa que valgui la pena. Dit d’una altra manera: no et suïcidis. Encara que la foscor sigui total. Tingues sempre present que la vida no és immòbil. El temps és un espai. Et mous per la galàxia. Espera que arribin les estrelles».
10. Un dia experimentaràs una alegria tan forta com aquest dolor. Cridaràs amb llàgrimes d’eufòria escoltant els Beach Boys, et quedaràs mirant la cara d’un bebè que dorm a la teva falda, faràs grans amics, menjaràs coses delicioses que encara no has tastat, seràs capaç de veure un paisatge des d’un lloc alt sense calcular les probabilitats de morir en cas d’una caiguda. Hi ha llibres que encara no has llegit que t’enriquiran, pel·lícules que miraràs mentre et menges una paperina gegant de crispetes i ballaràs i estimaràs i faràs l’amor i aniràs a córrer a la vora del riu i tindràs converses fins a altes hores de la nit i riuràs fins a l’extenuació. La vida t’espera. Potser et quedaràs un temps encallat aquí, però el món no se’n va enlloc. Aguanta, si pots. La vida sempre val la pena.
5
1
