Literatura

La música de Jaume Cabré

A casa, molts sopars acabàvem cantant alguna coral de Bach

Jaume Cabré: «O t'hi va la vida amb cada llibre o no val la pena»

| 21/06/2018 a les 11:07h
Especial: Literatura
Arxivat a: El piano, CCCB, literatura, Jaume Cabré, L'Acadèmia Catalana de la Música
La música ens enriqueix l'ànima i ens acompanya per la vida. Siguem pianistes, pintors, paletes o metges. Va més enllà de qualsevol ofici, hi és. L'Acadèmia de la Música Catalana (que aixopluga i impulsa els creadors), per tal de celebrar el Dia de la Música, ha volgut eixamplar fronteres i mostrar la presència cabdal que té el so, la melodia, el ritme, en altres disciplines. L'escriptor Jaume Cabré (Barcelona, 1947) ha estat l'encarregat d'explicar, a l'acte que s'ha celebrat al CCCB, la relació (tant a tocar) que ha tingut la música en la seva vida i en la seva obra (si és que es poden separar). En llegim 14 fragments.
 

Foto: ACN


 

1. Als músics els jubila la mort. De vegades, els jubila l'instrument.
 
2. Ja sé que la vida és més pesant i que la feina és la feina i l'ofici, moltes vegades és dur. Sense anar més lluny, un músic en actiu em va explicar que en la voluminosa particel·la d'una obra de Tetralogia de Wagner, a la primera pàgina, hi va veure escrit en llapis: "Coraggio!!!" I quan va arribar al final, amb la mateixa cal·ligrafia i també escrit amb llapis, hi va llegir: "Stai bene? Davvero?"

3. Sé que he fet tard i que la fusta dels intèrprets és especial i inexplicable. Val a dir que això de ser a la vora d'alguns instruments i de poder llegir partitures em fa entendre molt millor la veritable dificultat que hi ha en la interpretació que no és només no dir mentides sinó tenir el do de commocionar-nos. Això és el que volem, quan rebem música.
 
4. [Citant el seu assaig Les incerteses] Durant els últims mesos d'elaboració de Jo confesso, vaig estar escoltant de manera obsessiva la música d'un CD que contenia un misteri que no podia resoldre. Em va marcar pel poder que té l'art. Si hagués estat un bon minyó, m'hauria emocionat adequadament i hauria passat a una altra cosa. Quan em sento atrapat pel poder de l'art, quan soc a prop de l'inefable, el que solc fer és reconèixer-ho i rendir-me. Sé que deixar-me amarar per aquestes sensacions em farà més ric, més sensible, comprensiu i dialogant.
 
5. Però de vegades no en tinc prou amb la rendició i en el cas que he citat volia desentrellar el secret d'aquella música que, després vaig comprendre que volia dir també, desentrellar el secret d'aquella interpretació. La culpa era de Schumann però també d'Andreas Staier i Daniel Sepec. Al cap de poc temps d'escoltar-lo vaig "descobrir" que el violí amb què Sepec interpretava les sonates de Schumann era un storioni.

6. Tot i que això em va causar una alegria immensa perquè gran part de l'element argumental de la novel·la que estava fent (Jo confesso) es basava en la vida i miracles d'un storioni, això no resolia el misteri perquè ja sabia que els storioni, que no tenen la fama popular dels stradivari o guarneri sonen molt bé.
 
7. Va ser parlant-ne amb el músic Joan Grimalt que vaig mig comprendre el misteri, la força estranya d'aquella interpretació; en Grimalt m'ho va explicar amb paraules precises: "Les dues coses que sí que valoro molt, en la interpretació, ja hi són, en aquest CD: llibertat agògica, i saber murmurar, sobretot en la música de cambra".
 
8. 
Quan m'ho va dir va ser una mena de revelació, com una bufetada! La força secreta d'aquesta interpretació és, per una banda, l'agògica, és a dir, la llibertat en la tria d'una fluctuació del tempo més enllà de les indicacions de rubato posades, si hi són, pel compositor. I per l'altra banda, la capacitat de Staier i Sepec de xiuxiuejar-nos a cau d'orella, creant aquell estat real de saber que està tocant només per a mi; i encara més, que Schumann (en aquest cas), ho ha escrit pensant en mi, i Sepec i Staier m'ho estan murmurant a cau d'orella.
 
9. Quan un lector diu que ha llegit un text i ha arribat a pensar que aquell text estava escrit per a ell, l'autor, si ho sabés, es tornaria boig d'alegria perquè això és el que pretenem trobar com a lectors i pretenem aconseguir amb els nostres textos els que escrivim: volem xiuxiuejar com el violí de Daniel Sepec.

10. El públic vostre, estimats músics, com que ho feu bé, no és conscient de la maledicció que empaita els intèrprets: l'obligació de ser sempre perfectes. Per això, el protagonista de Jo confesso, l'Adrià Ardèvol, va abandonar l'estudi del violí perquè ell volia ser feliç amb la música; no volia que la música que estimava tant, es convertís en un martiri. No volia acabar odiant la música.
 
11. He tingut la sort de néixer en una família que estimava la música. Els meus pares tocaven el piano. Mon pare componia cançons i sardanes, composicions corals i alguna obra de cambra. I d'una manera natural, a casa, molts sopars acabàvem cantant alguna coral de Bach. 
 
12. Idealitzar la música és senzill: el que no és senzill és ser músic.
 
13. Un dia, ja fa anys, vaig confessar a la periodista que m'entrevistava, que escrivia novel·les i relats per treure'm de sobre la frustració de no haver pogut ser músic. I ella, tota seriosa em va respondre: "Imagini's que som al seu camerino i l'estic entrevistant. Vostè acaba d'oferir-nos Schubert i Rakhmàninov. El que em diria és que toca el piano per mirar de superar la frustració de no saber escriure novel·les."
 
14. Des d'aleshores no dic en veu gaire alta això de "escric perquè no sé fer música." El que tinc clar és que el llenguatge literari (i el musical), és a dir, la pulsió artística, es genera gràcies a l'equívoc existent entre la realitat i el desig. M'entendreu si dic, quan algú em pregunta per què em dedico a escriure, que l'única resposta que tinc a mà és que no ho sé; però sé que no podria no fer-ho.
 

Jaume Cabré, durant l'acte celebrat al CCCB. Foto: Sílvia Poch

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
Una exposició explora la relació entre els modernistes i un dels seus temes preferits: les flors
Imatge il·lustrativa
Una visita guiada permet descobrir els secrets de l'edifici d'Antoni Gaudí
Imatge il·lustrativa
El Museu Picasso organitza la lectura contínua de «Liberté!», un poema de l'amic del pintor
Imatge il·lustrativa
El fons de l'Arxiu de la Diputació permet conèixer la Barcelona de principis del segle XX
Imatge il·lustrativa
Un curtmetratge sobre l'amor secrets que van creixent
Imatge il·lustrativa
Un anunci nadalenc ens anima a tenir cura dels qui estimem
Imatge il·lustrativa
Revivim un capítol de la sèrie protagonitzada per la nena pèl-roja
Imatge il·lustrativa
Un anunci mostra la força amb què viuen, es tranformen i es mantenen algunes relacions