Foto: ISO republic
Vecino Dios, si a veces te molesto
con duros golpes en las noches largas,
es porque apenas te oigo respirar
y sé que siempre estás solo en tu cuarto.
(…)
R. M. Rilke, El libro de las horas
Hauries escollit la casa de fusta, i el llop hauria bufat i bufat i bufat, i al capdavall l’hauria fet caure a terra. I tu hauries fugit bosc endins i n’hauries construït una altra, també de fusta. Sempre de fusta. Encara que hagués de tornar el llop. Perquè la palla se’t fica dins la roba i et fa ferides petites a la pell de les mans. Perquè els maons són freds i et fan encara més costa amunt aquests hiverns sense mare. Hauries tornat a escollir una casa de fusta, amb un envà prim entre les dues cambres, per escoltar el so buit que fan de nou els teus cops amb els artells –un, dos, tres, cinc- i el silenci de després, sense aire, i la resposta -un, dos, tres, cinc-, un soc aquí, un hi seré sempre. Que la família, diuen alguns, és la que escollim, no la que ens ve donada. Però jo he escollit el que m’ha estat donat. T’he escollit a tu, germà de carn i de sang, que respons sempre als meus tocs des de l’altra banda de la paret. A ell, que té encara als ulls el desconcert del nen immigrant. A ella, que té tota la força de l’àvia i riu sense reserves i m’acull el neguit quan l’aire no m’arriba als pulmons. Us he escollit a vosaltres perquè sé que estimeu malgrat tot la meva casa indecisa i fràgil. I que si mai torna a bufar el llop, trobareu els camins del bosc que porten al meu refugi.
*text publicat al blog La vida té vida pròpia.
