La gran tela d’arquitectures oníriques de Mark Tansey. Fotografia Roberto Ruiz. Cortesia de Blueproject Foundation
Deia el pintor Vassili Kandinski que el blau “crida l’home a l’infinit i desperta en ell l’anhel d’allò pur”, mentre que per Goethe era un “un preciós res”, i, per Yves Klein, artista que va donar nom a un tipus de blau lluminós, aquest color “no té dimensió”. Sempre vinculat a l’espiritualitat i a la transcendència i amb un alt component emocional, el blau ha inspirat a molts artistes al llarg de la història.
No per casualitat la Fundació Blueproject, oberta des de fa cinc anys al barri del Born de Barcelona, porta el blau en el seu nom. A la seva propietària i impulsora, Vanessa Salvi, li encanta aquest color però hi ha una raó encara més important per aquest lligam del blau amb la institució: el blau era el color del seu pare, Carlo Salvi, que, com a col·leccionista d’art, es dedicava a comprar obres predominantment blaves. “No només això –recorda Vanessa Salvi–. El meu pare ho tenia tot blau: la roba, els plats… Era com una mena de superstició. Deia que des que havia deixat de banda els colors més seriosos dels seus vestits, marrons i negres, i havia adoptat el blau, les coses li anaven millor. A més, el blau el va rejovenir”.
Vanessa Salvi havia projectat la fundació d’art barcelonina amb el seu pare, però ell va morir el 2010 i no va tenir temps de veure l’obertura de la institució. Per això, quan finalment es va inaugurar, el 26 de setembre del 2013, ho va fer amb l’exposició Blue, homenatge a l’invisible, amb el blau com a motiu principal i, en bona part, amb obres que havien pertangut a la col·lecció de Carlo Salvi, que incloïen peces d’artistes com Andy Warhol, Penck, Mark Tansey, Lucio Fontana o el mateix Yves Klein. Aquesta mostra va passar bastant desapercebuda per al públic barceloní per la discreció amb què la Fundació Blueproject va obrir les seves portes. Ara, però, cinc anys després, la institució és ja tot un referent en la difusió i producció de l’art contemporani a Barcelona i, per celebrar el seu cinquè aniversari, presenta una segona versió d’aquella mostra inaugural, que es podrà veure fins al 4 de novembre.
Formada per onze obres, procedents ara de diverses col·leccions privades europees, a la sala principal de la Blueproject s’ha tornat a instal·lar l’exposició, amb el títol Still Blue, però amb alguns canvis: una escultura de Venus, en lloc del globus terraqüi de Klein, pintada amb el blau internacional Klein, i afegint una obra més recent, del 2012, de Daniel Buren, que il·lumina de blau i blanc una brillant superfície de fibra òptica. Però la pintura té un especial protagonisme en l’exposició amb algunes peces de gran potència visual com un gran format de Jean-Michael Basquiat, del 1988, inusualment minimalista i amb el blau cel inundant la tela. Segons Vanessa Salvi, aquest quadre és “el més ordenat de Basquiat”, ja que el va pintar en un moment en què l’artista de Brooklyn es trobava molt calmat, ja que acabava de desintoxicar-se de la seva drogodependència. En canvi, mesos després moriria per una sobredosi als 27 anys. L’obra de Basquiat s’exposa al costat de dues peces del seu amic i mentor Andy Warhol, en què apareixen l’Estàtua de la Llibertat i Mickey Mouse.
Dues obres d’Andy Warhol, i al fons la pintura de Howard Hodgkin Foto: Fotografia Roberto Ruiz. Cortesia de Blueproject Foundation
Una de les obres més potents de l’exposició és un espectacular paisatge oníric de Mark Tansey, pintor nord-americà que s’ha vist molt poc a l’Estat espanyol. Aquí l’artista californià utilitza el blau i el blanc per mostrar un panorama amb arquitectures somiades, ple de detalls, que convida a observar-lo, tant des de la distància com de ben a prop. De Tansey també s’exposa un altre oli més petit, de connotacions més fosques.
Un altre dels grans moments de l’exposició és una tela del 2000-2004 del britànic Howard Hodgkin, mort l’any passat, que, amb grans pinzellades, crea una composició abstracta que traspassa els límits de la superfície pictòrica. També va morir l’any passat un dels pintors més icònics de la Nova Figuració alemanya, A.R. Penck, que a la mostra està representat per una viva tela farcida de figures neoprimitives i grafiteres platejades, sota un fons blau. Més filosòfica i emocional, en canvi, és la pintura del també alemany Jörg Immendorf, una metàfora críptica en què apareixen elements tan mitològics com símbols de la història alemanya del segle XX. La turmentada peça, del 2006, és també un reflex de la dura situació que vivia l’artista al final de la seva vida a causa d’una malaltia que el va deixar paralitzat en una cadira de rodes i amb la mà esquerra (era esquerrà) paralitzada.
Dues obres d’Andy Warhol, i al fons la pintura de Howard Hodgkin. Fotografia Roberto Ruiz. Cortesia de Blueproject Foundation
