Discurs

Teresa Juvé: l'exili, l'amor i la lluita

Quan la història forma part de la teva vida, allò ja no és història, sinó vida

| 22/06/2018 a les 11:35h
Arxivat a: Biblioteca, discurs, Fundació Josep Irla, literatura, Josep Pallach, Teresa Juvé, Memorial Francesc Macià 2018
Teresa Juvé Acero (Madrid, 7 de febrer de 1921) té 97 anys. Filla de pare català i mare madrilenya, la pedagoga i escriptora, quan es va acabar la Guerra Civil, es va haver d'exiliar amb la seva família a Tolosa de Llenguadoc, on va conèixer la resistència francesa i on va estudiar llengua i literatura occitana. Durant la Segona Guerra Mundial va participar a la resistència contra l’ocupació nazi, hi va conèixer el polític Josep Pallach, amb qui es va casar el 1948. Ha escrit llibres sobre la història de Catalunya del segle XVI i sobre la memòria dels exiliats i el 2010 va rebre la Creu de Sant Jordi.

La Fundació Josep Irla l'ha reconegut amb el Memorial Francesc Macià 2018 per motius com "la seva actitud irreductible en defensa de les llibertats dels pobles i la seva lluita militant contra qualsevol poder autoritari. Així com la seva valentia i decisió, ja de ben jove, com a membre d’enllaç de la resistència francesa, quan era una republicana exiliada a França, derrotada però no vençuda per la Guerra Civil." Llegim el discurs que ha fet [el podeu escoltar al minut 54] quan se li ha entregat el reconeixement.


Us haig de dir que estic molt commoguda, perquè la veritat és que aquest guardó no me'l mereixo. Soc una persona com vosaltres, una persona que ha tingut la sort o la desgràcia de viure moltes èpoques històriques i, naturalment, ja ho vaig dir fa temps, que la història és a fora però la vida és a dins, és a dir, que quan la història forma part de la teva vida, allò ja no és història, sinó vida, una cosa viscuda.

Estic molt agraïda per aquest guardó, sobretot perquè porta el nom de Francesc Macià, que recordo perquè soc molt gran. Tenia deu anys quan es va proclamar la República l'any 1931 i recordo perfectament que estava al balcó –vivíem al carrer Tallers– i veia desfilar la gent que se n'anava a l'Ajuntament. Jo era una nena, és clar que sí, però estava molt emocionada, i encara em vaig emocionar més quan em van dir que Francesc Macià havia declarat l'Estat català, i que aquest Estat català tenia relació amb altres estats possibles. D'aquests estats no se n'ha tornat a parlar mai més.

Aleshores vaig començar a lluitar, i he continuat lluitant. Aquí, a Catalunya, a França, on vam haver d'anar perquè la guerra ens empenyia cap al nord perquè o bé ens quedàvem i ho perdíem tot o bé anàvem a un altre lloc i miràvem si s'hi podia viure. És això el que nosaltres vam fer i és amb aquesta idea que jo he continuat sempre la lluita, però una lluita que és normal, és completament normal. És una lluita que no et fa magnífic, no ets magnífic perquè has lluitat, has lluitat perquè la vida es presentava així. La història per a mi és vida, perquè l'he viscuda, i no tinc més remei que viure amb ella fins que em mori.

Gràcies, moltes gràcies.
 

Josep Pallach i Teresa Juvé, a Cotlliure. Foto cedida per l'arxiu Fundació Pallach.
 

Foto: Jordi Palmer.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
El Macba exhibeix l'obra de l'artista alemanya Charlotte Posenenske
Imatge il·lustrativa
El Barcelona Dibuixa torna a promoure la creativitat i la creació per a totes les edats
Imatge il·lustrativa
La nova exposició de la MAPFRE posa el focus en els artistes que van utilitzar el pastel
Imatge il·lustrativa
La Universitat de Barcelona impulsa una jornada de trobades divulgatives
Imatge il·lustrativa
L'únic camí per fer una gran feina és estimar el que fas
Imatge il·lustrativa
Un cicle de la Filmoteca recupera films que han estat amagats durant anys
Imatge il·lustrativa
Una animació mostra la il·lusió d'un gos per ajudar els altres
Imatge il·lustrativa
Una animació mostra la importància de saber-se mesurar per no perdre el nord