Tast editorial

L'arrencacors

La gent llença coses mortes en aquesta aigua perquè les repesqui

| 22/06/2018 a les 15:43h
Arxivat a: Biblioteca, L'arrencacors, Joan-Lluís Lluís, Boris Vian, Club editor, tast editorial
Boris Vian va néixer el 10 de març de 1920 a Ville-d'Avray. El 23 de juny de 1959 es va presentar d'amagat al cinema Le Petit Marbeuf per veure l'adaptació que havien fet d'una de les seves novel·les més populars, Escopiré sobre les vostres tombes, de la qual n'havia venut els drets. Tot i que al principi havia estat implicat en el guió, després de diverses baralles, va deixar de participar-hi. Abans que acabés la pel·lícula, Boris, que des dels dotze anys ja tenia problemes cardíacs, va patir un infart enmig de la sala i va morir. Només tenia trenta-nou anys. 

Quan Club Editor va preguntar a Joan-Lluís Lluís quina obra li agradaria traduir, va respondre l'última que va escriure Boris Vian, L'arrencacors. És en aquest llibre que coneixem en Jacquemort, un psiquiatre, buit per dins, que arriba a un poble per psicoanalitzar-lo. Per xuclar-ne la vida que ell no té. Llegim el capítol en què, enmig de personatges que tenen tant surrealisme com veritat, Jacquemort coneix en Gloriös, un home condemnat a recollir amb les dents la vergonya, els remordiments, les malifetes, els crims i els pecats que els altres no volen assumir com a seus.
 

Foto: Peter Kurdulija


Cinquanta metres més i, prou lluny davant seu, va aparèixer l’església. I també, immòbil enmig del rierol vermell, una barca. Els rems penjaven a banda i banda. Rere la proa, que veia de tres-quarts, en Jacquemort va veure una forma fosca, que es bellugava amb moviments imprecisos. Per entendre què passava, va acostar-s’hi.
 
Quan va ser prop de la barca va veure un home que s’hi aferrava i maldava per pujar-hi. L’aigua del rierol vermell li rajava per la roba en forma de perles fines, sense mullar-la. Finalment va treure el cap per damunt de la borda. La barca s’agitava i ondulava al ritme dels seus intents. En Jacquemort va poder distingir-li la cara quan l’home, amb un esforç suprem, va aconseguir passar un braç i una cama per la borda i es va deixar caure al fons de la barca. Era un home de certa edat. Tenia la cara magra i uns ulls blaus distants. Anava ben afaitat i els cabells blancs i llargs li donaven una expressió alhora digna i bondadosa, tot i que la boca tenia un deix amarg. En aquell moment aguantava amb les dents un objecte que en Jacquemort no va poder identificar.
 
En Jacquemort el va cridar:
 
–¿Li passa res?
 
L’home es va incorporar i va seure. Va deixar anar el que tenia entre les dents.
 
–¿Què diu?
 
Es va inclinar cap als rems i va apropar la barca a la riba. Amb uns quants cops de rem va tocar terra. Així, en Jacquemort va poder constatar que la riba se submergia verticalment dins l’aigua, com si hi hagués una falla.
 
–¿Que necessita ajuda? –va preguntar.
 
L’home se’l va mirar. Anava vestit amb un sac i tot de pellingots repugnants.
 
–És foraster, ¿oi?
 
–Sí.
 
–Si no ho fos, no em parlaria així –va fer l’home com si s’ho digués a si mateix.
 
–Hauria pogut ofegar-se –va dir en Jacquemort.
 
–En aquesta aigua, no. És variable; a vegades no aguanta la fusta i altres vegades hi suren les pedres, però els cossos no s’hi enfonsen mai.
 
–Però ¿què ha passat? ¿Ha caigut de la barca?
 
–Feia la meva feina. La gent llença coses mortes en aquesta aigua perquè les repesqui. Amb les dents. Em paguen per això.
 
–Però amb una xarxa n’hi hauria prou.
 
En Jacquemort sentia una mena d’inquietud, com si parlés amb un ésser d’un altre planeta. Una sensació familiar, sense cap dubte.
 
–Doncs he de repescar-les amb les dents –va dir l’home–. Les coses mortes o podrides. Les llencen expressament. Sovint, les deixen podrir-se abans de llençar-les. I he de rescatar-les amb les dents. Perquè se’m rebentin entre les dents. I m’embrutin la cara.
 
–¿Us paguen, per això?
 
–Hi posen la barca i em paguen amb vergonya i or. En sentir la paraula “vergonya” en Jacquemort va fer un moviment enrere. De seguida s’ho va retreure.
 
–Tinc una casa –va explicar l’home, que el moviment d’en Jacquemort havia fet somriure–. M’alimenten.
 
Em donen or. Un munt d’or. Però no puc gastar-lo. Ningú em vol vendre res. Tinc una casa i un munt d’or, però he de pair la vergonya de tot el poble. Em paguen perquè tingui remordiments en lloc seu. Per totes les malifetes o els sacrilegis que cometen. I pels seus vicis. Pels seus crims. Per la fira dels vells. Per les bèsties que torturen. Pels aprenents. I per les deixalles.
 
Va callar un moment.
 
–Però res d’això no el deu interessar gaire –va continuar–. ¿Oi que no compta quedar-se?
 
Va haver-hi un silenci llarg.
 
–Sí –va respondre en Jacquemort finalment–, em quedaré.
 
–Llavors serà com els altres. També viurà amb la consciència lliure i descarregarà en mi el pes de la seva vergonya. I em donarà or. I no em vendrà res a canvi del meu or.
 
–¿Com es diu? –va preguntar en Jacquemort.
 
–Gloriös. Em diuen Gloriös. És el nom de la barca. Jo ja no en tinc.
 
–Ens tornarem a veure –va dir en Jacquemort.
 
–I serà com els altres. Ja no em parlarà. Em pagarà. I em llançarà carronyes. I la seva vergonya.
 
–¿I per què ho fa, això?
 
L’home va arronsar les espatlles.
 
–Abans de fer-ho jo, ho feia un altre.
 
–¿I com s’ho va fer per substituir-lo? –va insistir en Jacquemort.
 
–El primer que tingui més vergonya que jo em prendrà el lloc. Sempre s’ha fet així, en aquest poble. Són creients. Estan en pau amb la seva consciència. Cap remordiment, mai. Però aquell que afluixi... Aquell que es revolti... –...ha d’embarcar a bord del Gloriös –va acabar en Jacquemort–. I vostè es va revoltar.
 
–Oh! Ja no passa gaire sovint... Seré l’últim, potser. La meva mare no era d’aquí.
 
Va tornar a inclinar-se cap als rems.
 
–He de seguir treballant. Adéu.
 
–Adéu.
 
En Jacquemort va mirar com s’allunyava la barca a poc a poc pel moaré vermell de l’aigua i va reprendre la marxa. 
 

Facebook Boris Vian

 
Boris Vian va tenir un atac de cor al cinema mentre veia l'adaptació que havien fet de la seva novel·la Escopiré sobre les vostres tombes.

 

 L'arrencacors


 © Boris Vian
 © Traducció de Joan-Lluís Lluís
 © Club Editor, 2018

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
Som Cultura recorre el patrimoni monumental, artístic i tradicional de les comarques gironines
Imatge il·lustrativa
El Barcelona Pensa porta el pensament i la filosofia a diversos espais de la ciutat
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural organitza una taula rodona per reflexionar sobre el medi ambient
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural acull una jornada musical reconeguda pel Departament d'Ensenyament
Imatge il·lustrativa
Les botigues són farmàcies que ofereixen remeis contra els problemes de la vida
Imatge il·lustrativa
14 fotografies que mostren l'evolució de les criatures prematures
Imatge il·lustrativa
L'espot de la Loteria de Nadal espanyola reflexiona sobre la ceguesa que provoca l'ambició
Imatge il·lustrativa
Un vídeo empeny els homes a tallar d'arrel el més mínim intent d'assetjament que detectin