Foto: Send me adrift.
Ella li va explicar que els artistes, a la ciutat, s’hi havia fixat, se saluden amb un petó a la boca, així, mira:
–Ei, quina alegria veure’t –i li va fer un petó a la boca, estirats al llit i a les fosques com estaven. Ell va intentar no mostrar-se sorprès i mirant al sostre va preguntar:
–I tu i jo som artistes?
–A partir d’ara, sí.
–Llavors, almenys, quan ens trobem, ens podrem besar a la boca i tindrem arguments per fer-ho, si algú ens mira estrany. –Havien acordat no allargar el romanç més enllà d’aquella nit que ja feia estona que s’havia acabat, però les finestres estaven tan ben abaixades que en aquell quarto continuava sent fosc.
–Una altra cosa que fan els artistes per no ser reconeguts pel carrer –ella continuava intentant inventar-se maneres de no haver d’ofegar aquella espècie d’escàndol de pètals de rosa– és posar-se molts de complements a sobre: ulleres de sol, casc i gavardina, per exemple. Podríem fer això i anar agafats de la mà. Però ell només reia trist, que és una cosa que no tothom sap fer.
L’aire dels aeroports està fet de molècules estranyes, com atemporals i aespacials. Almenys a ella li ho semblava, eren com parèntesis del món real. S’hi sentia còmoda. Sempre s’hi passejava sola, pels aeroports, perquè sempre viatjava sola. I només viatjava per fugir d’una situació o, pitjor encara, per fugir d’ella mateixa.
A ell no li agradava viatjar, o sí però encara no ho sabia. En realitat, a ella tampoc no li agradava fer turisme, el que li agradava era ser en un lloc desconegut, ple de cares desconegudes, lluny de la seva vida i intentar ser una altra persona durant un temps més o menys breu. Per al cas, podria haver anat de vacances directament a l’aeroport.
Ell tenia somnis grans i una vida petita. De casa a la feina i de la feina a casa i l’únic vici que tenia era fumar una cigarreta d’amagat al balcó abans d’anar a dormir i, mentre fumava, cada nit, escrivia un poema maldestre que no ensenyava mai a ningú. Solia escriure sobre malls o ganivetes que li travessaven el brunzit de l’ànima quan volia atrevir-se i no ho feia, com per no dir que tenia por.
Ella voltava per Roma, no sabia per què, aquells dies. Feia una olor dolça, la ciutat, com de préssec o figuera, una mica com les afores del seu poble quan començava l’estiu. Ella tenia una vida gran i somnis petits, si és que un rebombori de pètals com aquell es podia considerar un somni petit. Normalment es passava el dia caminant el lloc de destí i quan començava a caure el sol escollia un bar o una terrassa, depenent si feia fred o calor, i s’esperava fins que algú li tragués conversa. Cada vegada s’inventava un personatge diferent amb un passat d’allò més inversemblant. Qualsevol diria que hagués fet cap a aquell lloc només per entretenir el personal. En una de les ocasions, feia cosa de cinc o sis anys, va estar molt temptada de quedar-s’hi a viure, en aquella personalitat que s’havia creat en conèixer la S., una dona elegant i culta per qui es va deixar besar durant la resta del viatge. La S. la duia a sopar a restaurants petits del barri i li parlava lentament sobre les virtuts de la vida i li acariciava les mans de tant en tant com si fos una cosa que haguessin estat fent, elles dues, des de sempre. I ella, que cada cop que viatjava es posava com a norma deixar que les coses passessin sempre que no es posés en perill, des d’unes golfes amb una finestra rodona, després de la tempesta d’un orgasme inèdit sobre les teulades de Le Marais, es va plantejar adoptar aquell prénom que s’havia inventat feia dos dies i continuar amb la no-vida durant una mica més de no-temps.
Tinc la necessitat d’abraçar-te com per protegir-te no sé de què, va escriure ell en un intent de vers que no rimava amb res. I va apagar la cigarreta i va estripar el paper de merda sobre el qual escrivia. Si tu ja et protegeixes sola, va dir en veu alta mentre anava cap al lavabo i des del menjador es va sentir què dius, però ell va contestar res, res.
Il caffè degli artisti, es deia el bar on va decidir entrar ella, perquè estava a la porta contigua de la porta d’un teatre. I, tantes històries com s’havia arribat a inventar, ara estava en el lloc perfecte per deixar que tothom se les cregués: que venia de fer un viatge per Egipte i havia passat dues nits amb la sola companyia d’un camell en el desert, que era la petita de setze germans i que en unes vacances d’estiu de feia ja vint-i-dos anys els seus pares l’havien oblidat en aquella ciutat i s’havia quedat a viure amb la mestressa del bar on se l’havien deixada, que durant una època s’havia dedicat a pintar quadres a l’oli durant el dia i a prostituir-se durant la nit per pagar-se el lloguer al centre, perquè era una opció més rendible i no li desagradava, què voleu que us digui –i esperava llavors la cara d’estupor dels altres.
Estava en el lloc perfecte per, en qüestió de minuts, convertir-se en la persona més interessant d’entre tota la faràndula que s’hi congregava. En canvi, va agafar un paper de merda que hi havia estripat per la barra i va començar a escriure com qui vol entendre què està pensant el petit esquizofrènic que salta de banda a banda d’hemisferi cerebral. I es va adonar que només volia que l’abracessin quan tremolés com tremolen sempre una mica totes les coses i saludar-lo, a ell, als dematins, com se saluden els artistes.
