Foto: Send me adrift
El dia que vam veure’ns i que pensava que ja no eres una part de mi, queia un sol d’aquells que t’aixafen l’ànima contra l’asfalt roent. D’aquells que comprimeixen el tòrax contra la humitat que empastifa l’aire, d’aquells que graven pigues espontànies que van des de sota els ulls fins a la punta del nas. El dia que vam veure’ns i que pensava que ja no eres una part de mi, no vam saludar-nos gaire efusivament perquè les nostres mans estaven ocupades movent-se dins les butxaques tot dibuixant sanefes impossibles.
Amb una respiració compassada i fent malabars amb allò que sabies que no em diries ni podries dir-me mai, m’explicaves la vida sense mi. El mar, d’un color turquesa forçat per ser juny, ens llançava una mirada incrèdula des del fons del decorat mentre la resta del món semblava no adonar-se que estàvem cometent sacrilegi cada vegada que les nostres pells es fregaven per accident. El dia que vam veure’ns i que pensava que ja no eres una part de mi, vaig descobrir que podia sentir vertigen asseguda en una cadira de quaranta-cinc centímetres d’altura. Vaig aprendre que tres-cents seixanta-cinc dies no m’impressionen, que et porto incrustat en alguna part del cos, que em destrueixo una mica més quan et miro.
Vam regatejar mirades de complicitat i, esquivant automatismes, vam obviar conscientment la inèrcia que ens portava a conjugar el futur de la primera persona del plural. El dia que vam veure’ns i que pensava que ja no eres una part de mi ens va costar mitja hora acceptar que havia arribat l’hora de marxar i quan finalment vam fer-ho, em va començar a créixer a l’estómac la certesa esfereïdora que allò que havíem mort amb les nostres pròpies mans era, potser, el més valuós que he tingut i tindré mai.
