Un dels grans misteris del nostre cos és el cervell. El biòleg David Bueno no només s’ha dedicat a investigar-lo, sinó també a explicar-nos d’una manera científica i planera per què ens comportem d’una manera i no d’una altra. Com ens marca tot allò que hem viscut dels zero als tres anys. Per què els nens aprenen millor sense estrès. Per què val la pena apostar per l’amabilitat i no per l’amargor. Ho explica al llibre Neurociència per a educadors (Rosa Sensat) i a les xerrades que fa (aquest dimarts 5 d’octubre a les 19.00 el podeu escoltar a l’auditori Pau Casals de Sant Salvador –El Vendrell– reservant-ne l’entrada gratuïta aquí). Quedem a la Universitat de Barcelona, on treballa com a professor i on, durant l’estona que hem estat parlant, m’ha deixat amb la boca oberta de pam a pam.
Aquesta conversa està feta amb la col·laboració pel celler Jané Ventura.
És fascinant com en un lloc tan petit caben tantes cabòries i tantes il·lusions.
És fascinant. De fet, encara no sabem com hi cap tot. Però el que sí que sabem és que hi caben moltes més coses que les que hi tenim, encara.
Hi ha un límit?
Té límit. És un òrgan físic, i, per tant, té límit. Però la major part d’òrgans nostres no funcionen mai al límit. La musculatura pot donar molt més del que dona. El cervell, igual. No coneixem ningú que hagi arribat al seu límit, però sí que és cert que hi ha cervells que tenen més capacitat que altres.
A vegades em fa la sensació que em domina: les pors, les inseguretats. Es podria arribar a controlar?
Més del 90% de l’activitat cerebral ens passa completament desapercebuda. No en som conscients. El cervell va a la seva. La seva funció biològica és mantenir-nos vius: adaptant-nos a l’entorn i responent a l’entorn. Tot allò que pugui fer de manera automatitzada ens allibera de saber-ho, si no, pararíem bojos, en el sentit que no donaríem l’abast conscientment: no pots ser conscient de cinquanta coses alhora. Hi ha persones que quan tenen una o dues coses al cap són incapaces de gestionar conscientment res més.
Se saturen?
Sí. I hi ha persones que poden gestionar sis o set coses diferents simultàniament amb certa alegria. Constantment estem rebent informació sobre la temperatura, el soroll que fa a fora, la vista. Al moment en què el cervell detecta que la temperatura exterior és massa baixa per al nostre cos, ens en fa conscients perquè notem el fred.
Per tant, les pors i inseguretats les podem canviar en el moment en què en som conscients.
Exacte, aquí anava. Al moment en què en som conscients, podem començar a reconduir-ho. El que passa és que moltes vegades no en som, de conscients, i encara menys amb les emocions. De fet, les emocions són preconscients: la gènesi de les emocions és preconscient: la por, la ira són emocions bàsiques. I només les fem conscient quan s’han manifestat.
Per exemple?
Si ara per la porta entrés algú que ens volgués fer mal, i ens poséssim a pensar: què fem, sortim per la finestra? És una tercera planta, deu n’hi do quina castanya ens fotríem, oi? Intentem passar a l’habitació del costat? Intentem defensar-nos? Si ens posem a pensar què fem i ell ens vol fer mal, ja ens l’ha fet.
Hauria de ser més impulsiu.
Sí, si veig que una persona em vol fer mal, m’agafa por, però no la noto, no en soc conscient, però aquesta por que sí que s’ha manifestat al cervell fa que els músculs se’m tensin per fugir, per amagar-me o per defensar-me. I quan començo a fer aquesta acció, de fugir o d’amagar-me o del que sigui, aleshores soc conscient que estic fent una acció perquè tinc por. I aleshores és quan ho puc reconduir. I això es fa en dues zones diferents del cervell: les emocions com la por sorgeixen a les amígdales, que és una zona molt primitiva del cervell, per això surt instintivament. Sense emocions no podríem sobreviure, ni nosaltres ni cap animal.
Les necessitem per defensar-nos.
És supervivència pura i dura. I la gestió de les emocions la fem a una altra zona del cervell, que es diu escorça prefrontal, que la tenim just al davant i que és la part més complexa i que ha anat canviant més. En tenim molta més que qualsevol altre mamífer.
És la que ens permet, per exemple, canviar l’enveja per admiració?
Exactament. Quan ho fas conscient és quan la gestió emocional ho pot reconduir. Però moltes vegades aquestes emocions es mantenen sota el llindar de la consciència, perquè el cervell considera que no són prou importants per informar-nos-en. Per això, mira, tu mateixa, digue’m quants semàfors en vermell has trobat a les cinc travessies que hi ha abans d’arribar a casa teva?
No ho sé.
No sabem ni tan sols si ens hem aturat en un semàfor o no, moltes vegades. Com que és un espai conegut, portem el pilot automàtic posat. Com que és un lloc de confiança el cervell no ens comunica tot allò que va veient.
En canvi, quan anem de viatge a un lloc nou és completament al revés.
Som conscients fins i tot del color de la samarreta de la dona que travessava el semàfor, perquè és un lloc desconegut i la part emocional està més activa i ens n’informa més constantment, perquè no se sent tan còmoda. Hi ha moltes persones que tenen un nivell de por educacional, que no vol dir de l’escola, sinó de l’entorn en què t’has educat, perquè educa la família, la societat, l’escola, tothom.
La por frena més que no pas impulsa.
Aquests nens tenen la por sempre activada, perquè han viscut en un ambient conflictiu, perquè han après a associar novetats a por. Algunes metodologies docents es basen en la por: la por a suspendre, la por al càstig, la por que et renyaran, la por que els pares s’enfadin amb tu. Això fa que el cervell acabi associant les novetats amb la por. Mentre sigui una por molt subtil, no cal que ens n’informi, perquè ja forma part de la nostra vida. El que estem fent són persones que viuen amb menys qualitat de vida, perquè tot el seu entorn genera temor, i aleshores no volen canviar: perquè canviar fa por. Però no és que conscientment no ho vulguin, sinó que el seu cervell ja no els impulsa a buscar canvis, perquè rebutja aquesta por. La por és incòmoda.
I com podem combatre aquesta por?
La forma de reconduir tot això és ser-ne conscient. M’agrada molt dedicar cada un dia una estoneta a analitzar el dia. Això qualsevol psicòleg que està davant d’una persona que té un problema, el primer que li diu és que analitzem el dia. Això ho hauríem de fer tots, encara que no necessitem un psicòleg: què he fet durant el dia? Per què he respost així a aquesta persona? Potser tenies por i no n’eres conscient fins que ho has analitzat.
Però de la gran part del que ens passa ara al cervell no en tenim ni idea.
Això que el cervell funciona a la seva bola hi ha una prova molt clara: moltes vegades estem parlant i hi ha una paraula que no ens surt, que la tens a la punta de la llengua i hi penses i hi penses i no et surt. I dius tant és, i continues amb altres coses. I al cap de mitja hora, de sobte, et ve aquella paraula. Això ens ha passat a tots moltíssimes vegades. Com és que de sobte ve aquella paraula? Això és perquè el cervell, encara que estiguis fent altres coses, sense que en siguis conscient continua buscant quina era la paraula. I quan la troba, te’n fa conscient. Anava a la seva, perquè si no, et bloquejava de fer altres tasques. Per tant, ho treu de la consciència, tu vas fent les teves tasques i el cervell continua funcionant.
A vegades m’ha passat que parlant amb algú pel mòbil arribem a escriure la mateixa paraula al mateix moment, o ens fem un mail dient el mateix de la mateixa manera al mateix moment. Hi ha alguna explicació?
Això passa, per exemple, amb persones que treballen des de fa temps juntes. S’ha vist que realitzar activitats quotidianes junts sintonitza els cervells. Una de les tècniques que els consellers familiars donen a les parelles que tenen problemes de relació és que facin activitats junts: prepareu la taula junts. Això ja fa molts anys que es diu, perquè es veu que pot ajudar algunes parelles a funcionar millor. L’experiment neurocientífic d’això es va fer rentant plats: quan tu fas una activitat com rentar plats junts, necessàriament els cervells s’han de sincronitzar, perquè si no, l’activitat no surt bé: un ensabona i l’altre esbandeix. Quan estàs fent això, no cal ni mirar com l’altre et passa el plat, saps quan te’l passarà, perquè teniu un ritme similar, i allargues la mà i ja l’agafes i l’esbandeixes. Conviure amb una persona, que no vol dir viure junts, sinó fer moltes activitats junts, sincronitza els cervells.
Pot ser que hi hagi cervells semblants?
Sí, n’hi ha de més semblants que d’altres.
Hi ha persones que no les entens: per què ha fet això? Jo no ho faria mai de la vida.
Però si amb aquesta persona fessis activitats durant una temporada, la comprendries millor quan tornéssiu a parlar d’allò en què no us enteníeu. Només pel fet d’haver fet activitats junts.
Quin és l’experiment de tots els que has vist que t’ha sorprès més?
Em sorprèn tot. S’ha vist que dir coses boniques a una noia que està gestant repercuteix favorablement en el cervell del fetus en la gestió emocional. Ja de naixement aquell cervell tindrà més capacitat de gestionar les seves emocions que un fetus que a la seva mare ningú li ha dit coses boniques.
O sigui que la importància de tractar bé ja ve d’abans de néixer.
Em va sorprendre molt. El bon tracte no comença quan el nen és conscient del seu entorn, sinó que comença abans de néixer.
La manera com tractes un nen dels zero als tres anys determina com tractarà ell als altres?
Dels zero als tres anys és l’edat més important per marcar el caràcter que tindrà tota la seva vida.
Si el tractes amb menyspreu i li dius que és un inútil és possible que després ho repeteixi?
Pot ser que tendeixi a reproduir models, això depèn molt del caràcter que tingui intrínsec. La part biològica i els gens tenen un pes en com som nosaltres, i això ve de la concepció, de quan s’ajunten els gens del pare amb els de la mare: estan més predisposats a ser més empàtics o menys, a ser més creatius o menys, a tenir més habilitats socials o menys. Per tant, ja hi ha una personalitat biològica bàsica. En funció d’això, la influència que el nen rebrà en els seus primers tres anys condiciona molt fortament el caràcter que tindrà quan sigui adulta. Si ets introvertit i et menystenen, pot ser que et tanquis en tu mateix, que després de gran no menystinguis els altres però sí a tu mateix. Un dels efectes habituals en aquests casos són persones amb depressions profundes que, educats d’una altra manera, potser no les haurien tingut.
Per tant, quan veig persones molt narcisistes i violentes, puc pensar que l’arrel de com són ve del que va viure quan tenia un any?
Sí, és molt probable que sí. O perquè els van alabar massa i després no saben viure sense això o perquè no els van alabar gens. El que no hi ha és una correlació unívoca: tu fas això i de gran seràs així. No. Perquè no és només tu fas això, sinó que hi ha l’altre, i l’altre i l’escola i el caràcter biològic de la persona. Però sí que hi ha unes normes bàsiques: un nen que tractes amb respecte de gran tindrà més autoconfiança i tractarà els altres amb més respecte que no pas si no l’haguessis educat així.
És més beneficiós el respecte que l’elogi desmesurat?
El respecte és la pedra bàsica per a la construcció del caràcter. Si veu que el tractes a ell amb respecte però als altres no, no anem bé. Perquè aprendrà que ell mereix respecte i els altres no, i això pot conduir al narcisisme. Però si tractes tothom amb respecte, serà diferent. Ens pensem que els nens no s’adonen de res, i s’adonen de tot.
I del que no diem.
Sí. Per això van tot el dia amb els ulls oberts mirant-s’ho tot. Una altra cosa és que després no siguin conscients d’aquests aprenentatges, però queda gravat al cervell. Tu el tractes amb respecte, cura, amor, i ell aprèn a sentir-se confiat.
La confiança és el millor que podem donar a un nen?
Confiança i amor. De fet, van lligats: l’amor genera confiança i la confiança estimula l’amor.
Deies que el que pots aprendre en una tarda quan tens un any –que no te’n recordes perquè la memòria es desenvolupa a partir dels tres anys– et pot costar anys de psicòleg.
Si el que has viscut és prou intens i negatiu, sí. El cervell fins als tres anys està molt preparat per absorbir-ho tot ràpidament. Com que no en som conscients, després no podem recapitular i d’adult aquesta etapa ja s’ha tancat. Però s’ha de tenir clar que tot és reconduïble.
De grans ens toca desaprendre el que hem après de petits?
No podem desaprendre. El que sí podem fer són connexions noves que acabin sent més utilitzades que les velles. Això ho vivim com un desaprendre però en el fons continua gravat allà. Amb el temps anem oblidant les coses, perquè les neurones se’ns van morint. Quan una neurona es mor si el que ella estava fent ens era molt útil, perquè ho utilitzàvem sovint, les neurones del costat ocupen aquest espai i per això ho tornem a recordar.
Es moren més ràpid les neurones que no fem servir?
Es moren més ràpid les que no fem servir, sí. Però l’important és que si era una neurona que guardava algun tipus de coneixement que no utilitzem mai i es mor, tampoc ens n’adonem mai. Si l’utilitzem sí que ens n’adonem. Moltes vegades ens passa: ara no me’n recordo de tal. I ho hem de tornar a buscar.
I era perquè se’ns havia mort una neurona?
Sí. Com que era una cosa molt útil i les neurones mai estan soles, sinó que estan connectades a moltes més, les del costat tenen parts parcials de la memòria d’aquella. Ho recuperen, es reconnecten i ja està.
Quan es comencen a morir les neurones?
A partir dels 22 anys. El que passa és que fem connexions noves i per això fins que no som molt grans no ens n’adonem.
Dius que és més important la connexió entre les neurones que no pas la quantitat de neurones que tenim.
Que tinguem més o menys neurones no marca cap diferència. En les connexions, sí. Perquè la vida mental es sustena en connexions i no en neurones individuals.
Es podria fer un paral·lelisme amb el que ara fan moltes escoles: fer anglès i música al mateix temps, i deixar de segmentar.
Sí, com més transversal sigui, millor, perquè estàs activant més zones del cervell i estàs generant més connexions. Però no cal radicalitzar-ho: podem fer una mica de treball de matemàtiques, però no estiguis cada dia fent mates desconnectat dels altres. És una relació bidireccional: si tens més connexions, ets més despert mentalment.
El cervell canvia cada dia?
Sí. Perquè cada cosa que aprenem queda gravada en unes connexions. I cada dia aprenem coses noves, per tant, cada dia el cervell és una mica diferent de com era el dia anterior.
Si tenim cervells diferents, a l’escola hauríem d’aprendre cadascú d’una forma diferent?
Tenim cervells diferents, aprenem de manera diferent, a un ritme diferent. L’escola no pot marcar gaires diferències. Sí que hi ha les adaptacions curriculars però no pots fer una formació absolutament individualitzada, primer, perquè no tens temps i, segon, perquè hem d’aprendre en societat i no cadascú tancat a la seva bombolla. L’important és flexibilitzar l’educació: l’alumne que aprèn a llegir amb cinc anys ho fa amb cinc anys i el que ho fa amb set, amb set. I què? No hem d’exigir que tots facin el mateix al mateix temps. Els podem oferir que ho facin, però si el seu cervell encara no ha madurat per fer aquella cosa, no li exigim el que no pot fer. Que no pot? Ja ho farà més endavant.
He arribat a veure una nena de deu anys plorant estressada pels deures.
Això és horrible. Suposant que s’hagin de posar deures, haurien de ser radicalment diferents de la feina que es fa a l’escola. No pot ser el mateix, perquè això és portar l’escola a casa. Als adults no ens agrada fer feina de la feina a casa. Si ho fem és perquè ens ve de gust, però quan ens hi obliguen ens sentim molt incòmodes. La feina d’un nen és la seva escola, si li han posat deu sumes i a casa se n’endú deu més idèntiques, portarà la feina a casa i no se sentirà a gust. Alguns potser sí, perquè els agradarà molt sumar, però si ja ho fan bé no els cal fer-ho a casa. Si hi han d’haver deures, han de ser absolutament lúdiques i diferents.
Hi ha el perill de sobresaturar-los?
D’avorrir-los: vinc a casa amb ganes de jugar i em toca fer el mateix que he fet a l’escola.
Des de petits volem crear Einsteins.
Sembla que cada vegada hem d’accelerar més el seu aprenentatge, i que aprenguin les coses abans. El cervell té un ritme i no el podem alterar: no es pot aprendre a llegir abans de parlar o de tenir una certa capacitat d’abstracció. Si això comença a madurar entre els quatre i els set anys, hi ha un interval força ampli, i això vol dir que la majoria dels nens no poden aprendre a llegir als tres anys, i que alguns als cinc encara tampoc.
Quin és l’indicador per saber si estem sobresaturant un nen?
La seva felicitat. Els nens són bèsties felices: un nen juga espontàniament, el joc és recompensant, perquè sempre el dirigeixes per on t’ho passes bé. Si veiem un nano alegre, que no vol dir estar fent sempre festa, sinó tranquil, relaxat, amb ganes de passar-s’ho bé, no l’estem sobreestimulant. L’estrès puntual no fa mal a ningú, és una reacció del cos davant d’una situació que pot ser una amenaça; el problema és l’estrès crònic. Sabem que un nen està sobreestimulat quan el veiem instal·lat en un cansament extrem, en la irritabilitat o en la tristesa.
Quan treballo millor és quan tinc espai mental. Gairebé que hauríem de fer un elogi a l’espai mental.
Sí, una de les coses que hem de fer més és badar.
Això l’Espinàs ho diu molt.
Quan badem el cervell aprofita per reorganitzar tot el que has fet abans. Després d’haver fet un treball intel·lectual has de badar. Tenir uns nens en una aula quatre hores seguides amb un pati de només vint minuts o mitja hora no té cap sentit. Han de badar periòdicament.
Els nadons baden molt i és quan aprenen més.
Com que tot és nou per a ells tot és un aprenentatge. Surten al carrer amb els seus pares, tot els entra, s’ho miren, i al cap de deu minuts ja s’han adormit o estan badant, perquè el seu cervell ha arribat al límit de coneixement per aquella estona. Aleshores han de badar perquè tot s’integri bé una altra vegada. Els espais entre badar i badar poden ser més llargs a mesura que ens fem grans. Tenim un cervell més madur, més estratègies per aprendre coses, que fa que ens cansem menys, però el badar sempre és necessari.
A vegades, quan porto estona treballant, necessito anar a mirar la finestra o a parlar amb algú.
Quan portes una hora o dues treballant, t’aixeques, estires les cames, fas un cafè i el cafè és el menys important: l’important és fer alguna cosa diferent. Els nens han de fer-ho exactament igual.
És important deixar que els nens s’avorreixin?
L’avorriment és molt important. No és que vagi ben bé lligat, però sí que té relació. Avorrir-se no vol dir estar fastiguejat, vol dir no tenir res programat en aquell instant per fer. Això és importantíssim, primer, perquè et permet badar i, segon, perquè s’ha vist que això estimula moltíssim la creativitat: com que no ens agrada avorrir-nos ràpidament pensem què podem fer. El problema és quan li donem: “No saps què fer? Juga amb això”. L’important és que prengui la decisió de què fa i que pensi com s’ho passarà millor.
I seria millor que amb quatre coses creés un cotxe que regalar-n’hi un?
Sí. És bastant típic quan a Reis arriben les joguines a casa i després d’obrir-les totes es dediquen a apilar les caixes i no a jugar amb les joguines. La joguina ja veus de seguida per què serveix, en canvi la caixa, no. Si t’avorreixes has de prendre decisions, has de ser més creatiu, tens més estones per badar, t’ajuda a desestressar-te.
Vaig fer magisteri musical, és a dir que, com a mestra i alumna, he vist que la música és una de les maries. Per què val la pena aprendre música, plàstica i educació física?
A tot el que és educació infantil i a la primera etapa, com a mínim, de primària, música, plàstica i educació física haurien de ser les assignatures principals.
I català i matemàtiques?
Aquestes haurien de ser les branquetes que sortirien d’aquest tronc principal. No com l’últim currículum del ministre Wert, que deia que treguéssim música i plàstica, per tenir més hores per fer el que importa de debò, que és la llengua i les mates. És clar que són importants, però és que el cervell el que busca en aquest moment és aprendre a través de l’art i del moviment. I si busca això, vol dir que li hem d’oferir això. No vol dir estar tot el dia fent música, sinó que pots fer mates combinat amb música. A més, a través de la música estàs treballant les mates: la música és matemàtica.
I la plàstica?
L’art és la forma instintiva de comunicar-nos idees. Manipulant amb les mans estàs utilitzant xarxes relacionades amb el llenguatge. La psicomotricitat igual: afavoreix la seqüenciació, el control executiu, que és saber-te organitzar: ara faig això i després això, vull jugar, però abans acabo això. Aquestes haurien de ser les matèries sobre les quals pivotessin les altres, i no omplir un foradet amb plàstica, perquè així se’n portaran un dibuix a casa perquè els pares estiguin contents. A més a més, aquestes activitats són les que activen més zones del cervell. I com més connexions, més riquesa mental, més possibilitat de veure alternatives.
Treure males notes afecta d’alguna manera el cervell?
Aquí tenim el problema que ens agrada classificar la gent i que posem notes sobre un barem mitjà, quan les hauríem de posar de cada persona sobre cada persona. Ho hem acabat pervertint moltes vegades amb aquelles frases de “progressa adequadament”. La filosofia és aquesta: la persona tal com estava fa un mes i com està ara va bé o no? No les comparem amb les altres, sinó amb ella mateixa. No et pots comparar amb els altres, cadascú té el seu cervell. Es necessita molta pedagogia de cara als pares i la societat: què vol dir que va una mica més lent? Res. No passa res.
També cal dir als pares que estiguin tranquils.
Volem que els nostres fills siguin uns Einsteins i d’Einstein n’hi una un cada dues generacions. No ho seran, la immensa majoria. Seran persones que faran una feina molt ben feta, que seran feliços, que podran tenir família si volen, però hauríem de fer nens feliços i no Einsteins. I l’Einstein ja sortirà.
Què podem fer per afavorir el cervell? Hi ha alguna actitud clau?
Qualsevol formació ha d’anar associada al plaer. Ens impulsen dues coses: el plaer i la por. La por ens tanca, perquè com que et fa por no ho fas, t’impulsa a fer-ho per protegir-te, però no vols experimentar coses noves. El plaer és just el contrari: t’obre, perquè si t’ho passes bé aprenent, vols aprendre sempre coses noves. I això és imprescindible. Potser sí que fa cinc-cents anys el fill del ferrer era ferrer i picava el ferro com el picava el seu pare. Ara estem educant persones per professions que no s’han inventat, com els pots educar? L’única manera és que notin plaer en el sentit de transformar-se, perquè s’hauran de transformar.
Feia tard, he vingut en taxi i he fet un experiment: he tractat molt bé el taxista, llavors ell m’ha tractat molt bé. Ha vist que llegia i ha abaixat la música, m’ha deixat just davant. El poder de l’amabilitat és molt gran.
A la facultat comencem les classes a i deu i acabem a i punt, així tenen deu minuts per canviar d’aula i per descansar. Sempre arribo a classe en punt, i no per començar abans d’hora, sinó per no anar amb presses, no arribo estressat, sinó tranquil i relaxat, si pel camí em trobo un company, puc xerrar amb ell sense estar patint que arribo tard a classe. Per tant, arribo tranquil i encomano tranquil·litat als alumnes. Són grans, ja tenen vint anys, eh?
Els falta poc perquè se’ls comencin a morir les neurones.
Sí sí, aviat. Ja entro transmetent tranquil·litat. Si entres embalat i angoixat, transmets angoixa cap a la matèria, i la matèria ha de ser agradable. I aquests cinc o deu minuts els dedico a parlar amb ells, i no de la matèria, sinó d’ells: un s’ha fet mal al braç, què t’ha passat?, una noia que duu el vel, d’on ets? Quant temps fa que estàs aquí? Has nascut aquí? Converses completament intranscendents: sobre política, sobre el temps, o sobre el que sigui. Què pretenc amb això? Generar un vincle de confiança. Jo no només soc el professor que va a embotir-los de matèria per després examinar-los, soc una persona normal i corrent que parla de temes normals i corrents. Confio en ells i els explico coses i ells poden confiar en mi i explicar-me coses, és a dir, establim un pont de confiança més enllà de la matèria, que permet que aprenguin millor. Perquè aprens de qui confies, de qui desconfies no et creus el que t’està dient. Són petits trucs. A vegades, entrem a l’aula amb nens petits i de seguida diem “va traieu el paper que hem de començar, agafeu el llibre i la fitxa”. Per què no estem deu minuts xerrant amb ells? No hi estem acostumats i això fa que si algun dia ho intentem, hi hagi un merder a l’aula. El que hem de fer és acostumar-nos-hi nosaltres i acostumar-los a ells. A la que ho has fet durant dues setmanes seguides, el merder es va atenuant. Amb cinc minuts ja t’has guanyat l’hora: els tens relaxats, pendents de tu, has establert un vincle emocional positiu.
Els pares que van com coets val la pena que parin?
Els pares han de parar. Tinc dos fills adolescents, amb qui no tinc cap problema perquè si els havia de portar a l’escola a les nou, jo no em llevava a les vuit, sinó a les set o abans. Em llevava, em dutxava, preparava l’esmorzar tranquil·lament i els anava a despertar amb tota la tranquil·litat de món. No amb el “Vinga!! Aixeca’t! Que és l’hora d’anar a l’escola!”, sinó “bon dia, fill, un petonet, com has dormit?” marxava, els deixava fer mandres cinc o deu minuts, després tornava, és l’hora de vestir-te, esmorzem junts, tenim mitja hora, ja està tot a punt.
Això vol dir que el principal problema dels pares és l’estrès?
Tenim fills estressats perquè els pares estem estressats. Encara que els meus fills tinguin disset i dinou anys (i siguin dos homes amb barba), encara els vaig a despertar i els faig un petó. I no faig allò de: “Eh! Desperta!”. Seiem i esmorzem junts.
Els teus fills no estan estressats?
Menys. Hi ha un estrès que no podem controlar: tenen exàmens. Però no els n’hi carreguem més del que ja porten a sobre. I si un dia veus que té un estirabot amb algú no li dius: “Eh!! Però què estàs dient??” sinó “Ei, vigila, que t’estàs passant”. Automàticament, veus que posa de cara d’«ai, és veritat».
Té més bon efecte renyar d’una manera amable que agressiva?
Sí. Pot semblar que trigues més a recollir resultats perquè sent amable ho has de tornar a dir una vegada i una altra. I amb un crit sembla que no ho faci més. Però a la llarga no l’has reconduït: no ho fa perquè no li fotis un crit, però no perquè hagi pres consciència que allò no es fa. El somriure ha d’estar present sempre en qualsevol procés educatiu. Els meus fills diuen que soc un hippy quan dic això. Però és veritat: per educar bé una persona te l’has d’estimar. Jo sento un gran afecte per als meus alumnes, perquè si no, no podria fer bé la meva feina. Necessito estar rialler quan entro. I per a ells, igual: és millor rebre una mirada d’afecte que treure un deu.
Aquest dimarts 5 d’octubre a les 19.00 David Bueno explicarà quina relació hi ha entre la música i el cervell a l’auditori Pau Casals de Sant Salvador (El Vendrell). L’entrada és gratuïta i la podeu reservar aquí.
Aquesta conversa està feta amb la col·laboració pel celler Jané Ventura.
2
0
