Tast editorial

Els misteris d'Eugeni d'Ors

Va sentir des de ben jove la necessitat de crear-se un personatge

| 25/09/2018 a les 12:31h
Especial: Tast editorial
Arxivat a: Biblioteca, Xavier Pla, Tast editorial, Eugeni d'Ors, tast editorial

Eugeni d'Ors va néixer el 28 de setembre del 1881 i va morir el 25 de setembre del 1954. Recordem l'escriptor i filòsof llegint un dels articles del llibre Eugeni d’Ors. Potència i resistència, publicat per la Institució de les Lletres Catalanes. Amb més de trenta textos d’estudi, l'edició del volum ha anat a càrrec del professor i crític literari Xavier Pla.
 

Eugeni d’Ors, al seu estudi a la Casa de les Punxes. Font: Biblioteca de Catalunya

 

Per a Jaume Vallcorba, mestre i amic

Els cristalls

En una glosa titulada «L’essència de la vida» i publicada a La Veu de Catalunya el set d’abril de 1908, el jove Eugeni d’Ors formula per primera vegada el paral·lelisme entre els cristalls i els éssers vivents. Partint del principi que només els éssers vius són capaços de reproduir-se en éssers semblants, Xènius explica als lectors del diari els últims descobriments biològics segons els quals els cristalls també es reprodueixen. És el fenomen de la cristal·lització, que va interessar apassionadament Ors durant tota la seva vida.
 
L’anècdota és la següent. L’hivern de 1867 un barril de glicerina que feia el viatge en carro de Viena a Londres va arribar en estat de cristal·lització. D’aquells cristalls de glicerina, derivarien tots els altres, per generació natural. En la conjunció de l’atzar i la perfecció formal, resultaria que els cristalls tenen capacitat de créixer gràcies a la seva «energia interior». Ors eleva a categoria sociològica i filosòfica una anècdota científica sobre els canvis dels estats de la matèria. De seguida, hi reflexiona en la inconfusible manera orsiana. Hi hauria, segons Ors, un tipus d’«individus cristal·lins» que poden arribar a tenir «funcions imperials o d’imperi». De la mateixa manera, hi hauria moments «directrius» en la història, en els quals alguns individus, o alguns pobles, s’adonarien de la seva funció de «direcció» o «orientació». Els homes es transformen i els pobles vius, com la Catalunya de l’època d’Ors, creixen. Només les coses amorfes, o mortes, no creixen: «Ara el Glosador diu: —Lo Romàntic és cosa amorfa, i lo Clàssic és com un cristall... Tu, romàntic, objectes al Glosador: —Però el Classicisme és sempre rígid! Respon el Glosador: —Hi ha cristalls fluids. Hi ha un classicisme fluid! Aquest és el que per a tu desitjo. Aquest és el que desitjo per a mon país. Amén.» («Meravelles», Glosari, 12-i-1909)
 
La «pose» orsiana

La tardor de 1928 el setmanari Les Nouvelles Littéraires de París va dedicar una entrevista a Eugeni d’Ors en la seva secció «Une heure avec...» (27-x-1928, pp. 1 & 6), la rúbrica més famosa del periodisme literari europeu signada per Frédéric Lefèvre. De manera inesperada, Ors no va citar Lefèvre en cap despatx o biblioteca, o ni tan sols en un cafè o en una brasserie, com es feia habitualment, sinó que un telefonema del mateix Xènius va advertir-lo que seria rebut en un club selecte, esnob, masculí i eminentment elitista de la plaça de la Concòrdia.
 
La conversa, imitant els pensadors grecs que Ors tant admirava, la van mantenir en el camí dels vestidors i les dutxes cap a la piscina, tot passejant amb el barnús posat, xipollejant amb els peus a l’aigua, observant el cel de plom a través dels finestrals, i amb un capbussó final de l’entrevistat. L’anècdota constituïa una més de les extravagàncies i l’afició per l’histrionisme de qui, només uns anys abans, tant a Barcelona com a Madrid, havia rebut els més alts elogis a què mai un escriptor català de la seva època havia pogut aspirar. Així ho feia, per exemple, el crític Marcel Robin, el qual havia declarat al Mercure de France que Ors era l’articulista més extraordinari que mai havia tingut Catalunya. Robin qualificava Ors de filòsof i artista, de «Proteu inaferrable», a qui la «jove Catalunya» només podia deure beneficis espirituals. Considerava que el Glosari era «prodigiós» i que constituïa, en un elogi que havia d’esdevenir ben conegut i celebrat, una veritable summa dels nous temps: «Le Glossaire n’est rien moins qu’une Somme des temps nouveaux». (Marcel Robin, «Lettres espagnoles», dins Mercure de France, núm. 1-III-1912, pp. 209-210).
 
Encara el superava, des d’Alemanya, Eberhard Vogel, catedràtic a l’Escola Reial Tècnica Superior d’Aachen, que comparava Ors amb Sòcrates. Vogel publicava al setmanari antiliberal de Múnic Allgemeine Rundschau. Wochenschrift für Politik und Kultur una sèrie de cròniques sobre cultura espanyola. En un dels seus articles, «Ein Sokrates des modernen Spanien» (núm. 14, 1-III-1913, p. 289), Vogel explicava la seva primera relació amb l’autor del Glosari. Aquell que primer li havia semblat que només era un «brillant eclèctic», s’apareixia ara a Vogel com un filòsof de gran profunditat moral que, des de l’Institut d’Estudis Catalans, «que ara ja té més renom a l’estranger que totes les universitats espanyoles», aconseguia remoure les consciències d’una societat que el seguia amb fervor: «Li vaig donar el nom de Sòcrates modern per les seves contribucions a La Veu, les quals va divulgar, segurament per falta d’un diari de gran abast, a l’estil de Sòcrates, que solia fer-ho barrejant-se entres els joves en mercats i camps d’esports.»
 
Aquelles no eren la primera ni l’última ocasió en què Ors es va servir de les diverses estratègies d’autopresentació pública que l’havien de fer tan conegut. Perquè, com a tècnica literària perfectament calculada, Ors va sentir des de ben jove la necessitat de crear-se un personatge, de cultivar sistemàticament l’èmfasi, la posa, la disfressa i una certa coqueteria, en un joc incessant de desdoblaments destinat a afirmar-se amb una veu literària pròpia que incorporava innegables jocs estetitzants que eren el resultat d’un cert dandisme.

El somni és vida
 
L’any 1922, Ors, ja com a Eugenio d’Ors, va publicar una narració titulada El sueño es vida de la qual sembla que va arribar a existir un primer original en català, mai retrobat. En aquesta novel·leta, Ors fa veure que transcriu els somnis de P. L., una alumna de l’Escola de Bibliotecàries, fundada pel mateix Ors, que l’any 1916 s’enamoraria del seu director, segurament contrafigura del mateix Ors, i que compartiria rostre amb Goethe. L’estudiant, malaltissa, somniadora, molt impressionable, no para de demanar en préstec llibres d’història, s’emociona llegint novel·les romàntiques i, sobretot, recorda cada dia els somnis de la nit anterior. Al matí, els transcriu, amb una barreja de sensualitat reprimida i de torbació metafísica. L’empremta psicoanalítica de la narració és molt orsiana i, segons sembla, els personatges que hi apareixen serien reals:

«Noche del 21 de Diciembre. De repente me hallo en la Escuela, en la clase del Decano. El doctor Augusto explicaba la lección; pero, a la vez que el doctor Augusto, he comprendido que era Goethe, con la frente muy alta y llena de luz, tal como lo había visto en un retrato que me enseñaron ayer. La lección versaba sobre un asunto misterioso, que no recuerdo bien a qué se refería, pero al que dábamos el título de “El secreto de las magnolias”. Después, Goethe y el Decano eran dos personas, y conversaban. [...] Yo le he dicho a la Srta. Agustini, en voz baja: “Este señor entiende tanto como nosotras”. Mi compañera se ha escandalizado de mi atrevimiento y me ha dicho: “¡Oh! ¡Si es Goethe!”. Yo le he contestado que ya no lo era; se ha fijado ella y me ha dicho que tenía razón. Por fin, se ha marchado, y el Sr. Augusto ha vuelto a hablar de “El secreto de las magnolias”. Luego yo me he quedado hablando con la Ruiz-Beltrán; le he dicho que ya conocía a Goethe por los retratos, y porque Carlyle decía que hablaba con “suavísimos resplandores celestiales”; y aunque nada nos había explicado, sólo haberle visto ya era para nosotros un gran honor. Estaba entonces muy contenta.» (El sueño es vida, «La Novela Semanal», Madrid, Prensa Gráfica, 1922, pp. 15-16)
 
Qui devia ser la bibliotecària P. L.? En quin professor es devia fixar Ors, a part d’ell mateix, per retratar el personatge que, a més, en ple deliri, acaba crucificat? Què es devia explicar per aquells anys per la Biblioteca de Catalunya, per les oficines del degà, per les aules de l’Escola de Bibliotecàries, per on corrien les estudiants, sobre els suposats amors amb el professor? Per què Carles Riba, que era professor de l’Escola, es va indignar tant quan va llegir El sueño es vida i la va qualificar d’obra idiota?
 
Al purgatori
 
Va ser Joan Fuster qui va recordar encertadament que de cap manera «admirar» un autor significa «identificar-se» amb la seva posició vital, la seva actitud ideològica o el seu ideari estètic («Els inèdits d’En Pla», Serra d’Or, juny 1981, p. 44.). Fuster comminava la crítica literària a acceptar que, de la mateixa manera que estudiar un escriptor no obliga a compartir les seves idees ni les seves vel·leïtats anecdòtiques, tampoc un allunyament de mera intenció higiènica ajuda que la seva obra s’incorpori adequadament a la pròpia tradició literària. Avui, les noves generacions de lectors ja no estan formades sota la influència de la rèmora de la guerra civil espanyola i saben que no es pot continuar analitzant aquest lamentable fet històric des de posicions maniquees. També saben que qualsevol reflexió sobre les diverses posicions dels intel·lectuals durant la guerra civil no s’ha de personalitzar sinó que s’ha de situar en el marc d’una crisi cultural, social i política sense precedents de la qual cap intel·lectual català, espanyol o europeu no va sortir indemne.
 
La figura d’Eugeni d’Ors, definitivament no apta per a sectaris, hauria de poder ser abordada sota la consigna, com deia el mateix Fuster, de sine ira et studio. Sense ira i amb tot el coneixement, sàvies paraules extretes dels Annals de Tàcit que haurien de guiar la distància crítica i el rigor metodològic indispensables a tota avaluació objectiva d’un projecte ideològic, estètic i literari com el que va llegar Ors. Convindria no oblidar mai que l’home que, molt sibil·linament, s’autojustificava en una ocasió afirmant que «[...] no ha sortit mai de mi, per mai dels mais, acte ni paraula de desafecte a la meva terra, més que he continuat servint-la com he pogut, aquí i arreu a on he anat, suportant en silenci la campanya —estranyament persistent, dins la unilateralitat del seu monòleg— dels fariseus i dels estiracordetes a sou o a consigna, a casa nostra [...]; en aquesta disposició persisteixo, en l’esperança i la serenitat» (J. Hurtley, Josep Janés, el combat per la cultura, Bcn, Curial, 1986, p. 171), era el mateix que, al final de la seva vida, en una interessant conversa amb Antoni Vilanova sobre el filòsof nord-americà Georges Santayana, anunciava que sempre s’havia sentit «un expatriat intel·lectual» («Eugenio d’Ors y el novecentismo», La Vanguardia, 18-VII-1963, p. 11). Caldria preguntar-se fins a quin punt aquestes paraules autojustificatives i d’altres de semblants reflectien un estat de decepció personal, o fins d’autocrítica, d’un escriptor ja crepuscular o bé si configuraven la condició d’un creador polifacètic que va trobar la seva pàtria només en el llenguatge i en el món de les arts.
 
L'any 2015 en va fer cent de l’edició, en forma de gloses, de la sèrie estival Gualba, la de mil veus. És una bona ocasió per tornar a pensar Eugeni d’Ors i aquest és l’ànim que guia el volum Eugeni d’Ors. Potència i resistència. Ors sembla continuar condemnat, encara, al purgatori. Ben mirat, pot ser que el purgatori no sigui un mal lloc per a un escriptor. Entre el sofre de l’infern i l’encens dels àngels, entre la calor i el fred, en un estat d’espera, de preparació o de purificació, el purgatori també pot constituir-se com un espai que permet la reflexió, aviva el dubte, suggereix el silenci o descobreix el secret. Tots aquests conceptes semblen necessaris després d’una llarga vida com la d’Ors, dedicada incessantment a la paraula afirmativa, al diàleg i a la conversa. Per dir-ho amb les seves mateixes paraules, a la recerca de la llum, a l’«heliomàquia». En definitiva, pot ser que Ors es trobi en un veritable espai literari, inestable, incomplet, filtrat en la penombra, a l’aixopluc de les modes, no necessàriament catàrtic. Momentàniament expulsat del present i potser del futur, allunyat del teatre del món, sense tenir on encaixar, sempre inclassificable, sense poder incorporar-se a l’esdevenir temporal dels seus contemporanis. Un espai fora del temps al qual, potser, Xènius, definitivament tranquil, el guaita sempre a l’aguait, hauria estat més que sensible.

 





Eugeni d'Ors. Potència i resistència


© Edició a cura de Xavier Pla
© Institució de les Lletres Catalanes, 2015

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
La ciutat participa al festival amb propostes nascudes al seu Districte Cultural
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural inaugura una exposició sobre el fet migratori
Imatge il·lustrativa
L'Aula d'Escriptura de l'Ajuntament de Girona obre les inscripcions per al nou curs
Imatge il·lustrativa
El CosmoCaixa exposa les restes fòssils trobades als jaciments del Cerro de los Batallones
Imatge il·lustrativa
Un curtmetratge denuncia què passa massa sovint quan s'adopta un animal
Imatge il·lustrativa
Un anunci del govern d'Escòcia per no abaixar la guàrdia
Imatge il·lustrativa
L'artista Christine Sun Kim reivindica el valor de la llengua de signes
Imatge il·lustrativa
Una animació mostra com es desfila la memòria dels qui pateixen Alzheimer