Salvador Dalí. Dalí d’esquena pintant Gala vista d’esquena eternitzada per sis còrnies virtuals provisionalment reflectides a sis miralls vertaders, 1972-1973. Fundació Gala-Salvador Dalí, Figueres. © Salvador Dalí, Fundació Gala-Salvador Dalí, VEGAP, Barcelona, 2018.
En la pintura de Max Ernst Au rendez-vous des amis (1922), en què es retrata el grup d’artistes i poetes surrealistes, l’única dona que hi apareix és Gala Éluard, desafiant i mirant cap a l’espectador amb els seus ulls eslaus. Gala és una més del grup.
No és el primer cop que Gala és l’única dona entre homes. Aquesta és, de fet, una posició recurrent a la seva vida. Anys més tard, el 1939, quan Gala ja era Gala Dalí, Eric Schaal va fotografiar l’equip que realitzava el muntatge de la gran instal·lació El somni de Venus, als Estats Units. De nou, és l’única dona. Gala estava treballant frec a frec amb Dalí, ja fos cosint teles o discutint els detalls del projecte.
Precisament per ser una dona molt complexa i malgrat que existeixen diverses biografies sobre ella –una de recentíssima de Monica Zgustova, per exemple–, Gala sempre es presenta com un enigma, com un misteri, i evidentment com la gran musa surrealista i la gran musa (i secretària i comptable, per què no dir-ho) de Dalí. Però l’exposició Gala Salvador Dalí. Una habitació pròpia a Púbol que ara es pot veure al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), la més gran feta mai al voltant de l’esposa de Dalí i feta en coproducció amb la Fundació Gala-Dalí de Figueres, vol anar més enllà i fugir dels tòpics que han presentat Gala com una dona manipuladora, avariciosa i hipersexual.
Més que resoldre el misteri al seu voltant, la mostra vol plantejar preguntes noves i presentar aquesta dona fascinant com una creadora més, que més que una inspiradora, és una col·laboradora al mateix nivell dels seus companys homes. Una artista camuflada de musa, que va desafiar el seu destí com a dona. La història d’aquest projecte en comú s’explica a través de 315 peces, entre pintures, dibuixos, fotografies i documents i la podeu veure fins al 14 d’octubre.
Eric Schaal. Salvador Dalí i Gala treballant en el projecte “Somni de venus”, 1939. Eric Schaal. © Fundació Gala-Salvador Dalí, Figueres, 2018. Drets d’imatge de Gala i Salvador Dalí reservats. Fundació Gala-Salvador Dalí, Figueres, 2018.
La comissària de l’exposició, Estrella de Diego, autora del llibre Querida Gala, defineix Gala com “el personatge que falta en el tauler surrealista”. Per a de Diego, els personatges de Gala i de Dalí “es construeixen mútuament”, en una mena d’acció artística a gran escala. “És un projecte col·laboratiu”, assegura. “Ens hauríem de preguntar què és el que fa que el 1929 una dona, casada amb un gran poeta i amb una vida a París en què hauria pogut tenir-ho tot i a tots, quedi fascinada per un jove pintor desconegut i ho deixi tot per anar-se’n a viure amb ell a un poblet en un espai de 20 metres quadrats. Evidentment que hi va haver un enamorament sobtat, però ella veu molt més en aquesta unió”.
Per això no és estrany que a partir d’un cert moment, a partir de principis dels anys 30, Dalí signés moltes de les seves pintures “Gala-Salvador Dalí”, un fet que Estrella de Diego considera no només com un homenatge del pintor a la seva parella, sinó a una realitat creativa. De fet, Dalí deia: “Després del meu període surrealista vaig signar els meus millors quadres Gala-Salvador Dalí”.
L’exposició, més que fer un passeig biogràfic, passa per aspectes concrets del personatge, nascut sota el nom d’Helena Dmitrievna Diakonova a la ciutat russa de Kazan el 1894. Dona cultíssima, poliglota i lectora empedreïda, el 1912 va viatjar al sanatori suís de Clavadel per recuperar-se d’una afecció pulmonar, i allà va conèixer a un jove poeta, Paul Eugène Grindel, nom real de Paul Éluard. Va ser també un enamorament sobtat però també l’inici d’un projecte poètic comú. “Probablement Gala era més culta que Paul en aquell moment”, assegura de Diego.
Salvador Dalí. Un segon abans de despertar d’un somni provocat pel vol d’una abella al voltant d’una magrana, c. 1944. Museo Nacional Thyssen-Bornemisza, Madrid. © Salvador Dalí, Fundació Gala-Salvador Dalí, VEGAP, Barcelona, 2018.
Després de travessar Europa en plena Primera Guerra Mundial tota sola, Gala va arribar a París per casar-se amb Éluard. No és casualitat que Gala escrigui el pròleg del llibre del seu marit, Dialogue des inutiles, per exemple. Als anys 20, Gala passa a ser una més en el grup d’artistes surrealistes i fascina a molts d’ells: André Breton la veu com a rival però l’elogia en les seves dedicatòries; Man Ray la fotografia meravellosament, Giorgio de Chirico li demana que sigui la seva marxant, René Crevel esdevé un amic i confident tendre, i Max Ernst esdevindrà la tercera pota d’un tempestuós triangle artísticoamorós amb el matrimoni de Gala i Éluard. El pintor la representa molts cops, com en el nu del 1923, on Gala apareix amb el ventre estripat que ha vingut des del Centre Pompidou de París.
I el 1929, d’una revolada, en la vida de Gala apareixeria Dalí, per quedar-s’hi per sempre i canviar-li la vida. L’obra daliniana quedaria inundada de la imatge de Gala, vestida, nua, disfressada de Mare de Déu o de santa, mirant a l’horitzó, traspassant amb la seva mirada a l’espectador… L’exposició deixa constància amb algunes obres mestres del pintor protagonitzades per Gala com Un segon abans de despertar d’un somni provocat pel vol d’una abella al voltant d’una magrana (1944), Apoteosi d’Homer (1945), L’esfinx de sucre (1933), Naixement dels desitjos líquids (1932) o la miniatura Retrat de Gala portant dues costelles en equilibri sobre la seva espatlla (1934). Del Museu Dalí de Florida ha viatjat un quadre d’espectacular gran format, El concili ecumènic (1960), en què Gala apareix gairebé com una profeta.
Salvador Dalí. Retrat de Gala portant dues costelles en equilibri sobre la seva espatlla, c. 1934. Fundació Gala-Salvador Dalí, Figueres. © Salvador Dalí, Fundació Gala-Salvador Dalí, VEGAP, Barcelona, 2018.
La mostra també documenta creacions personals de Gala com dos objectes surrealistes, malauradament desapareguts, que es van exposar el 1936, així com la seva participació en una sèrie d’experimentacions surrealistes que s’exposen per primer cop després de trobar-se als arxius de la Fundació Dalí. S’inclou també el manuscrit d’una autobiografia inèdita fins que el 2011 es va publicar sota el nom Vida secreta. Diari inèdit, on s’explica que Gala tenia intenció d’escriure una novel·la, que mai ha aparegut.
Dins de la construcció artística del personatge, Gala és també una dandi, segons Estrella de Diego, una definició que només s’aplica als homes. Però Gala actua com una dandi, no només en el fet de tenir una cura extrema del seu aspecte físic i el seu vestuari, sinó en el fet que “és ella la que mira, més que ser mirada”. “El dandi, no només és una persona que es construeix una imatge sinó que es construeix mirant. Gala és la que mira, Gala és la que escull. Escull a Éluard, escull a Dalí”, diu la comissària de la mostra.
André Caillet. Gala portant el barret-sabata d’Elsa Schiaparelli inspirat en un disseny de Salvador Dalí, 1938. André Caillet. Paris. Drets d’imatge de Gala i Salvador Dalí reservats. Fundació Gala-Salvador Dalí, Figueres, 2018.
Sempre elegant, sempre maquillada, la dandi Gala, que sempre va conservar una cintura de vespa, es vestia amb peces d’alta costura, com es pot veure a la mostra. Un dels objectes més glamurosos que es poden veure a l’exposició és el barret en forma de sabata de taló d’Elsa Schiaparelli, dissenyat pel mateix Dalí. Però a l’exposició també hi ha objectes més privats com un mirallet, una icona russa, un molinet de cafè decorat amb l’Angelus de Millet, una capsa lacada amb una escena d’un poema de Puixkin, un joc de taula, un disc de l’òpera Tristany i Isolda i ninots de peluix. Peces íntimes d’una dona moderna i avançada a la seva època que sempre va viure oferint una imatge a l’exterior, com es pot veure en la gran quantitat de fotografies incloses a la mostra.
L’exposició no insisteix en aspectes personals, ni sexuals, ni de la vida en parella, al contrari de molts altres estudis anteriors. Ni parla tampoc de la filla de Gala i Éluard, Cécile, a qui va deixar enrere per compartir la seva vida amb Dalí, ni dels joves amants que va tenir Gala al final de la seva vida. “Són aspectes que no se li perdonen, però que potser no semblarien tan crucials si fos un home, però no és que s’hagin evitat a l’exposició, és que no aporten res”, matisa Estrella de Diego.
I acabem pel principi de l’exposició. El primer àmbit de la mostra es dedica al castell de Púbol, la casa on Gala va passar els últims anys de la seva vida, on està enterrada i on Dalí només podia entrar per invitació d’ella. Púbol, la remodelació de la qual va ser dissenyada per Dalí, és, segons Estrella de Diego, “un objecte surrealista a dos”, un projecte artístic més d’una de les parelles més fascinants de l’art del segle XX.
Salvador Dalí. La memòria de la dona-infant. Monument imperial a la dona infant, 1929. Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía, Madrid. Llegat Dalí. © Salvador Dalí, Fundació Gala-Salvador Dalí, VEGAP, Barcelona, 2018.
