Foto: Moyan Brenn
Una enquesta feta a Bolton (Anglaterra) el 1938 va concloure que els tres factors que més contribuïen a la felicitat humana eren la seguretat, el coneixement i la religió. L’any passat una psicòloga de la Universitat de Bolton va recrear aquell estudi, i ha arribat a la conclusió que avui els tres elements que ens fan feliços són –per aquest ordre– el bon humor, el temps de lleure i la seguretat, que es manté entre els tres primers llocs. En canvi, la religió s’ha desplomat fins a l’última posició de la llista. Per bé que la seguretat requereix estabilitat econòmica i omplir el temps d’oci pot sortir car, la majoria d’enquestats no creuen que els diners portin la felicitat incorporada: el 77 per cent tenen clar que ser feliç no depèn dels béns materials ni de la riquesa. Potser perquè, afegeixo jo, acumular possessions implica la por de perdre-les, i la felicitat té el costum de trucar a la porta quan llancem les pors per la finestra.
Llegeixo en una altra banda que, per arribar a ser feliços, hem de renunciar a una sèrie de coses: la necessitat de tenir sempre la raó, la necessitat de controlar-ho tot, la necessitat de repartir culpes, la necessitat d’impressionar els altres i de viure en funció de les expectatives alienes, la tendència a autodestruir-nos, la tendència a queixar-nos, la tendència a criticar per sistema, la tendència a penjar etiquetes, la tendència a quedar ancorats en el passat i la tendència a elaborar excuses per no fer allò que realment volem fer.
Si només som feliços quan tenim allò que desitgem, però només desitgem allò que no tenim, resulta que la felicitat se’ns escapa per definició. La vista només podria garantir la felicitat d’un cec, i només ens enamorem d’algú que es renta la roba en una altra casa. Segons el filòsof André Comte-Sponville, la frase més trista de la història de la filosofia és aquesta, de Schopenhauer: “La vida oscil·la com un pèndol del dolor a l’avorriment”. Dolor perquè desitjar allò que no tenim ens fa patir; avorriment perquè, un cop ho tenim, ja no ho desitgem.
La felicitat, aquesta gran desconeguda, juga amb nosaltres a fet i amagar. Sospito que no es tracta d’atrapar-la, sinó de continuar jugant.
