Quant durarà la felicitat?

A Cinquanta còdols al mar (Ganzell Edicions) la periodista Laura Casas ha retratat amb paraules i amb imatges petites postals del dia a dia. Us n’oferim 14.

1. Ruixat d’estiu.
Les tempestes d’estiu són tan imprevisibles com els atacs de tristesa. Els núvols fan pinya, s’abracen barroerament per deixar el cel sense alè i forcen el sol a fugir cames ajudeu-me. Que plogui és l’efecte final, una conseqüència inevitable que presumeix d’intensitat i de capacitat de síntesi. La pluja d’una tempesta d’estiu és un plor estrident, real de cap a peus, però és una il·lusió en tornar a alçar la mirada. Els aiguats que es presenten sense avisar són necessaris però els invoquem en veu baixa i amb el llavi tort perquè ens foraden l’ànima en deu minuts. Aquell sol posterior genera recança. Quant durarà la felicitat?

Foto: Laura Casas

2. Mar de dubtes.
No saps si ets massa jove per entendre l’amor o massa vella per desconfiar-hi per sempre més. Has dedicat massa hores d’insomni al darrer home que va estrènyer la teva cintura i que et va prometre l’eternitat. L’has dibuixat, l’has escrit, l’has cantat i l’has llençat a la brossa. Encara hi és i pren formes impensables. T’encomanes a la distància i a la soledat i li demanes que et deixi opinar sobre l’oblit. No saps si podràs. No saps si ho vols.

Foto: Laura Casas

3. L’estiu fugaç.
Ens encantava caminar amb una rialla discreta tot repassant aquelles persones que ens podien semblar molt properes però que en realitat no tenien cabuda en el nostre món ensucrat. Tu, jo i la remor tímida d’un agost que reculava sense fer massa soroll. No hi havia res més. Coneixíem cada racó del litoral de la mateixa manera que havíem estudiat tots els plecs dels nostres cossos assedegats de carn i d’amor tendre. D’abraçades de debò, d’aquelles que fan mal quan afluixes els braços.

Foto: Laura Casas

4. Peus freds.
Digues-me que tu també ho enyores, que trobes a faltar les meves mans trapelles, els meus dits desgastant la teva esquena, els meus peus bellugadissos i el meu dormir estrany, que et roba espai i t’arracona a una banda del llit. Digues-me que ho necessites, tot això, i que vindràs aviat a buscar-ho, perquè et pertany, perquè no pot ser de ningú més.
Sense tu, el cel se’m fa una muntanya.

Foto: Laura Casas

5. Contactes perduts.
Hi ha comiats que no es poden entendre i que costen d’acceptar. Potser no pots. Que sí, que odiaves el seu avatar estúpid, però era reconfortant, intel·ligent, seductor. Escàpol. Somreies cada cop que se’t plantava a la pantalla del telèfon. Ara s’amaga entre cares de coneguts i desconeguts, ben bé a la meitat de la teva agenda, en terra de ningú. Allà l’oblit es fa fort abans.

Foto: Laura Casas

6. La nova etapa.
Tota tu ets nova per dins i per fora i tothom et diu que fas millor cara. Ja expliques sense recança que de tant en tant et trobes el teu ex pel carrer i que et devora amb els ulls. I ho dius mentre escrius al tal Albert, que és una fera al llit i que et puja l’amor propi, els colors i una libido que estava morta. Fins i tot, teniu coses en comú. M’encanta veure’t així –despreocupada i castigant amb els dits un rínxol que no vol acabar a la cara– perquè sembla que ho tens tot. I només tenim el present. I ens agrada.

Foto: Laura Casas

7. L’últim Cacaolat.
Hi ha trucades que et trenquen les cames. M’acabava de llevar i uns quants havíem quedat per fer cerveses al passeig marítim. Feia un dia esplèndid. Veníem d’una nit llarga i tu encara la deuries allargar més perquè ens vam saludar a la sortida de la discoteca i no feies cara d’anar al llit. Quan vaig penjar el telèfon em vaig asseure a la cadira de l’escriptori mirant fixament la foto de la primera comunió. Anàvem de bracet. Riallers. Elegants. Em vaig posar a plorar com una boja. Notava que em faltava l’aire, que em plegaria allà mateix. La meva mare em va recollir quan la cara ja m’arribava a terra. M’abraçava fort i jo amb un fil de veu repetia: no el tornaré a veure mai més, no el tornaré a veure mai més. No ens vam moure de la meva habitació en una hora. Entre els seus braços notava com m’estava esquerdant per dins.

Foto: Laura Casas

8. Blanc trencat.
Penjo la roba interior blanca i penso en la mare, en el seu estil doblegant samarretes imperi i planxant camises de marca, les que el pare es posava els diumenges fins que es va cansar de ser elegant. La bugada blanca juga amb el passat i amb el futur perquè tot d’una m’imagino el meu casament amb un nuvi de somni que em petoneja entre plat i plat, entre cançó i cançó. I hi ha flors, música dolça, totes les exquisideses possibles i gent extremadament feliç i despreocupada. Dins meu ja soc una dona casada que estén la roba d’una família condemnada a créixer i a posar rentadores a tort i a dret. Alguns cops, quan apareixen els blancs trencats, torno a ser la joveneta que empaitava homes bells cercant el plaer i cap altre compromís que menjar-nos la carn una sola nit. Estiro les calces amb un somriure que sembla malèfic, però és l’expressió del desig.

Foto: Laura Casas

9. L’altre jo.
Alguns dies noto que els meus passos m’avancen. M’avancen per la dreta, bruscos, impertinents, desafiadors. Em passen per davant i em mostren, m’ensenyen l’altre jo, que soc jo, idèntic cos i desitjos, però diferents actituds i pors. Un dia sí i l’altre també voldria ser el meu altre jo. Que valent, quin atreviment, quina traça a l’hora de deixar-ho tot enrere. Estic ancorada en un present mandrós i voldria perdre’m en un futur inquiet, absolutament imprevisible.

Foto: Laura Casas

10. Pessigolles.
Ens agradava perdre’ns per aquell bosc en miniatura que coneixíem de memòria –jo molt més, que per alguna cosa era l’autòctona en aquesta història– però el nostre joc preferit consistia en traçar objectes invisibles a l’esquena, de l’una i de l’altra, per veure qui n’endevinava més. Aquell joc era tan universal que no ens calien paraules, només una mica d’imaginació. Sol. Casa. Cotxe. Pilota. Arbre. Gos? –gat–. Llapis? –bolígraf–. Tot era simple perquè llavors, més que menjar-nos el món, només l’intuíem i el dibuixàvem. Així vam passar tres estius consecutius mentre creixíem sense adonar-nos-en, sense que el temps fos un parany.

Foto: Laura Casas

11. Definitiu?
Per un instant està a punt de demanar tabac a l’home amb qui comparteix seient però s’adona que no és de veritat i respira alleugerida. El futur amant es fa pregar, potser perquè no sap que cada minut que passa juga en contra seva. L’home de bronze detecta la feblesa de la noia i aquesta el veu cada cop més a prop. Pensa que deu estar acostumat a posar l’oïda i li confessa tot el que li passa pel cor en aquells moments d’incertesa: no vol tornar a tastar el dolor, ni saber el preu de l’engany, ni sentir la por a no ser un mateix.
El toca. És fred com l’últim home que recorda.

Foto: Laura Casas

12. Remor.
Visc en un passat que sempre és present i que no em deixa caminar cap al futur. Tinc l’ànima tan afeblida que necessito aturar-me sovint per comprovar que el cos encara m’acompanya. Els indrets que vam construir i que vam fer a mida, o els que vam desfer sense immutar-nos, ara em semblen morts, inconeguts. No puc identificar quina veu té la gent que cada dia ens envoltava però encara els somio, són una remor constant i intranquil·la. Les seves figures, ombres en un cel clar. És un crit ofegat que em recorda, entre silencis, que la por a estimar sempre torna, que em balancejo entre els moments descosits i els instants per viure.

Foto: Laura Casas

13. L’últim capítol.
Asseguda en un extrem del llit i assetjada per dos parells d’ulls sents que l’amor envelleix cada minut que passa i que cada cop li costa més respirar. Té forma de cos blanc i prim. D’ossos allargassats i ungles groguenques. És pell pansida i pits flonjos. Ha perdut les cames i s’ha quedat sense cervell, cansat de tant tràfec intel·lectual. L’amor és pràcticament mut i cec, ja de debò. Ha canviat tant d’aspecte que ja no el reconeixes, res té a veure amb aquell rampell que una tarda et va sacsejar l’estómac i que amb naturalitat t’ha fet mare, àvia i besàvia.

Foto: Laura Casas

14. El retrat.
I llavors l’agafa, l’acarona amb els braços i el pit i pensa en arrencar els marges de la foto per fer-li un petó i preguntar-li si passa fred allà on viu des de fa just un any. Però els canelons no entenen de tendreses i es fan notar des de la cuina amb aquella flaire que ens trasllada a les sobretaules de manta i bastó, de regals impossibles cagats per soques amb aspecte d’animal domèstic, als dies feliços sense cadires buides al cor del menjador. El retrat de l’avi transita per totes les mans i per tots els racons de la casa. És l’únic objecte que no acumula pols i que encara genera nous records.