Realitats

Art contra el Parkinson i la paràlisi cerebral

Dos projectes seleccionats per l'Art for Change «la Caixa» mostren el poder de la música i del ball

| 11/07/2018 a les 16:26h
Especial: Propostes
Arxivat a: Sala d'estar, Art for Change la Caixa, realitats, art
L'art és un mirall per entendre'ns, per aprofundir en allò que som i per créixer. De tots els projectes artístics adreçats a persones amb vulnerabilitat que han estat seleccionats a l'Art for Change "la Caixa", en descobrim dos: Musa, en què coneixem en Joel, un nen d'onze anys amb paràlisi cerebral que pot tocar un instrument amb els ulls (l'eyeharp), i el projecte El baile de los años, que ens apropa la història d'en Vicente, que als vuitanta anys ha descobert que ballar l'ajuda a frenar el Parkinson i a viure una nova vida.


Fer música amb els ulls
[Parlem amb Sònia Espí, del projecte Musa]

En Joel té 11 anys i paràlisi cerebral. Els seus dos germans grans toquen la guitarra i el baix i ell sempre ha tingut la il·lusió d'aprendre música. Un dia el seu pare va trobar una notícia que deia que investigadors de la Universitat Pompeu Fabra havien creat un instrument que es podia tocar amb els ulls, l'eyeharp, que s'instal·la a l'ordinador, amb una petita càmera que és força econòmica, i amb el software, que és gratuït. Va trucar a la universitat i, al cap de ben poc, en Joel ja aprenia a tocar-lo. Com que té dificultats per parlar, ja està acostumat a comunicar-se a través de la pantalla: l'ordinador llegeix el que ell hi escriu amb el moviment dels ulls. I per tocar aquest instrument, a la pantalla hi ha un cercle amb les notes i, a mesura que les mira, van sonant. 

El seu pare va demanar que vinguessin a casa seva a donar-li classes, però faltava alguna cosa: en Joel volia anar a l'escola de música igual que els seus germans. A l'Escola Municipal de Santa Perpètua han incorporat aquest instrument, i ell n'és un alumne. El maig de l'any passat va fer un primer concert, i d'aquí va néixer el projecte Musa, perquè altres persones amb discapacitat motora severa puguin tocar aquest instrument. Vam veure que el que realment volia no era només tocar música sinó tenir la possibilitat de fer un concert en directe amb altres músics. Ara n'estem preparant un en què tocaran deu músics amb paràlisi cerebral, músics de l'ESMUC i els seus germans. Com que és un instrument digital, com un sintetitzador, pot sonar com qualsevol instrument: un violí, un piano, una trompeta. El preferit d'en Joel és la guitarra. 

Moltes d'aquestes persones tenen problemes per seguir el ritme, perquè mai han caminat ni han pogut aplaudir, és per això que els investigadors estan analitzant la relació que hi ha entre la mobilitat i el ritme. Emocionalment està molt content, els seus pares ho diuen, que li encanten les classes de música. ​Al final el que vol és ser un més, com els seus germans, que van a l'escola de música, i ara ell també. I, tot i que és complicat perquè va amb cadira de rodes, la seva motivació fa que pugui amb tot. 


Ballar amb la vellesa
[Parlem amb José Antonio Vitoria, del projecte El baile de los años (Navarra)]

Per què apartem la gent gran de la societat? Per què sovint se'ls tracta com si ja no poguessin aportar res? Al moment en què les persones deixen de treballar i es jubilen hi ha un gran tall i, sovint, un gran canvi. A més, és com si les generacions estiguessin encapsulades: els joves es relacionen amb els joves i els grans, amb els grans. És molt important que es retallin distàncies i és per això que en aquest projecte unim tres generacions, de manera que persones de deu anys ballen amb d'altres que en tenen cinquanta més. I hi ha hagut un procés d'enamorament: en Yiago, un ballarí brasiler  de hip-hop de 18 anys, havia de participar en només una sessió però li ha agradat tant que ve tots els dies. Una ballarina professional diu que la seva mare va morir de jove i no ha tractat amb gent gran fins ara. T'adones que excloure la gent gran és exloure'ns a nosaltres, perquè un dia, amb sort, també ho serem. 

L'art contra el Parkinson

En Vicente té vuitanta anys, va marxar de casa als quinze i ha treballat tota la vida. Quan es va jubilar, li van diagnosticar Parkinson i va tenir una depressió. En aquest projecte també veus com molta gent gran, quan paren de produir, els agafa una baixada perquè és una generació que en general no està preparada per gestionar el seu oci. En Vicente mai havia ballat més enllà dels casaments i algunes festes. Per a ell, als vuitanta anys, ha estat fascinant descobrir l'expressió del cos, la sensibilitat, aprendre a tocar-se amb els altres. I sobretot a expressar els sentiments, que no hi estava gens acostumat (igual que moltes persones de la seva generació). El ball implica molta activitat mental (aprendre coreografies) i també activitat física, i tot això fa que el Parkinson que pateix [al vídeo de sota ho explica] no avanci amb tanta agressivitat. Veus com l'art et salva de la solitud i com hi ha un efecte transformador molt potent: els brillen els ulls a tots, i tots, des dels més petits fins als més grans, aprenem de tots.


COMENTARIS

Parkinson
Jaime fado, 24/07/2018 a les 21:16
+0
-0
Tengo Parkinson y me gustaría bailar ya que había sido un bailarín

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
El MACBA ofereix visitar la seva col·lecció a partir de tres mirades diferents
Imatge il·lustrativa
L'obra «Tebas Land», de Sergio Blanco, es representa al Teatre Nacional de Catalunya
Imatge il·lustrativa
El MACBA ofereix un curs per aprofundir en la seva col·lecció
Imatge il·lustrativa
La comèdia de Santiago Rusiñol arriba al Teatre Nacional
Imatge il·lustrativa
Una animació reflexiona sobre com ens convertim en els nostres pitjors enemics
Imatge il·lustrativa
Pensem massa i sentim massa poc. Més que màquines, necessitem humanitat
Imatge il·lustrativa
Una animació mostra la importància de recuperar els somnis i la identitat
Imatge il·lustrativa
L'actriu comparteix pista amb Fred Astaire en una escena de «Ballant neix l'amor»